f) Cal recuperar prestigi social: al llarg de tot el segle XX i part del XIX l’excursionisme havia tingut un important prestigi social. Molts noms d’insignes ciutadans eren excursionistes. Avui això s’ha anat perdent i costaria trobar personatges públics que es declaressin excursionistes. I n’hi ha. Però sembla que la gent se n’amagui. Per què? Perquè dir-se excursionista pot semblar carrincló o antiquat. Fora pors, cal treure’s la vergonya de dir-se públicament excursionista. Cal prestigiar la nostra activitat.
g) Mitjans de comunicació. És fonamental disposar de mitjans de comunicació propis potents. Revistes, webs, llibres, editorials, películes, etc. En això estem millor que mai. Però sobretot cal acostar-se i intentar incidir en els mitjans aliens generalistes, en les televisions, diaris d'abast general, en els grans mitjans adreçats al gran públic per traslladar a la societat una imatge de l'excursionisme positiva i realista. Estem en una societat de l'espectacle i de la imatge. Hem de jugar amb les seves regles si no ens volem quedar al marge, molt purs però bandejats.
h) Deixar espais als joves: Sembla que això de l'excursionisme sigui cosa de gent gran. Pocs joves es definirien com excursionistes. A cops sembla que la gent jove més vàlida dins de l'exme a vegades sembla que faci por als excursionistes més vells, i que les entitats moltes vegades demanen l'opinió dels vells i no dels joves. Per què encara demanem conferències a gent de 70 anys quan hi ha gent jove que coneix millor la realitat excursionista? És que ens fa por perdre la preeminència dins del fet excursionista?
i) Cultura: l’excursionisme sempre ha tingut un component cultural. Durant molt de temps ha fet feines de suplències. Afortunadament avui no cal. Existeixen universitats i centres de recerca. Però això no vol dir renunciar a una activitat cultural. Cal entomar-la des d’una altra perspectiva, des d’una nova òptica i sota una nova mirada. Cal reactualitzar i modernitzar l’activitat cultural de l’excursionisme. El tradicional compromís amb la llengua i la cultura hi continuen tenint cabuda però cal trobar un nou llenguatge, amb obertura de mires i amb voluntat d’actualització. Segurament s'haurà de banalitzar el concepte de cultura que pugui vehicular l'exme, perquè s'ha banalitzat el concepte de cultura a la societat, però no s'ha de tenir por.
j) Relacions amb el poder. Fonamental. Avui el poder el tenen les administracions públiques i algunes grans empreses. Cal entendre que ens hem d’entendre amb ells. No lluitar-hi, no oposar-s’hi, no confrontar-s’hi. Cal cercar canals de comunicació i vies de diàleg per aconseguir ajuts i sobretot crear complicitats. Sinó, no en traurem res. Aquesta és una tasca ingrata i de llarg recorregut, on els fruits sovint apareixen a llarg termini. Per això cal institucions fortes, representatives i sense prejudicis. Cal crear lobbies de pressió i aplegar-se. 300 entitats soles pel seu compte no aconseguiran res. Ja tenim un lobie, la FEEC. Cal enfortir-la, dotar-la i exigir-la. No s'ha de tenir por a una FEEC potent, amb objectius clars de servei a les entitats i al col.lectiu. Una o poques entitats fortes i representatives poden aconseguir molt.
Crec que molts dels practicants dels esports de muntanya, excursionistes de la vella i nova escola es poden veure reflectits en aquests punts. Però per aconseguir aquestes complicitats cal trobar un nou llenguatge, construir un nou relat i proposar unes propostes atractives. I aquest és el repte actual de l’excursionisme.
Perquè l’excursionisme sempre ha estat tres coses:
1.- sortir (fer esport),
2.- vinculació amb el país (patriotisme abans i defensa del territori avui)
3.- relacions socials, sentir-se part d’una colla o comunitat (xarxa social avui).
Amb diferents noms i diversitat d’aspectes sempre ha estat això. I ho continua sent i ho continuarà sent.
Jo sóc optimista. Mai l'excursionisme ha tingut una realitat fàctica tant bona com en l'actualitat. Hi ha problemes, si, molts. Però hi ha massa crítica per resoldre'ls. Només cal que ens ho creiem i ens hi posem.
Entrades
3 comentaris:
Hola Enric,
Com pots suposar he estat seguint amb atenció les teves reflexions, com sempre, prou acurades.
I, gairebé “com sempre”, d’uns anys ençà, ben necessàries.
Saps com penso i de les nostres discrepàncies i no cal, doncs, cap nova aportació, ateses, a més, les que ja s’han fet via comentaris als articles, totes conceptualment molt denses.
Sí que vull deixar constància que estic molt a prop del pensament de Jaume II –mai s’arriba a un acord total- especialment en el paràgraf que reprodueixo textualment:
“…, però em sembla que la primera cosa que s'hauria de fer és abandonar absolutament el llast de la mentalitat competitiva. Els valors excursionistes són més profunds, més originaris. NO ENS HAURIA D’IMPORTAR GENS QUE L’EXCURSIONISME FOS MINORITARI. Amb una consciència clara de qui som i què volem, podríem ser sòlids. “
Les majúscules les he posades jo.
Per altra banda animo a en Girbén a escriure el, com diu, llarg capítol “Pobres xirucaires”. Que segur que m’afectarà de plè.
Salutacions.
Enric, he llegit amb atenció les teves reflexions i les trobo molt interessants, només el breu esquema que has dibuixat i els comentaris dels lectors és una prova que cal passar a l'acció. No sé quina forma ha de tenir: congrès de refundació, debats oberts, etc., però a mi em sembla que les energies hi són.
Redefenir el concepte és el primer: qui s'atreveix, però?
Per a mi l'excursionisme és una institució de transmissió cultural i de determinats valors, ara i a finals del s. XIX. La qüestió està en analitzar com s'han transformat els objectius i pràctiques excursionistes amb els anys i sobretot analitzar la situació actual; penso que en essència els valors han persistit.
M'agradaria seguir explorant aquest fil de la transmissió cultural doncs m'atrau la idea que l'excursionisme genera cultura en sentit ampli, en relació a la societat i al territori. No sé cap on em durà aquest plantejament.
Ànims a tothonm amb la recerca interior.
Seguirem, doncs, amb aquesta recerca interior que volem fer al ras.
Recordo, ara fa uns anys, l'enveja que em va despertar un representant de la «Lega Ambiente» quan m'explicava que, momentàniament, havien tancat la inscripció de nous socis, per no patir una crisi de creixement a la que no poguessin fer front. Tots sabem com és Itàlia, però són capaços de tenir una associació ecologista independent tan potent com ho és la Lega.
D'acord, l'ecologisme no és l'excursionisme. No l'és i l'és si pensem en què els pares del conservacionisme eren, abans que res, uns excursionistes empedreïts; penso en Thoreau i penso en Muir.
Aquí ja sabem la poca eficàcia que en resulta del fraccionament d'aquests moviments tan afins al excursionisme. Arribats a aquest punt, la pregunta de si el fraccionament del mateix excursionisme no té el mateix efecte sembla oportuna. És clar, hi ha la federació... També veus com, ara, els escaladors s'estan autoorganitzant perquè troben que ningú defensa els seus interessos.
Jo em veig incapaç d'arribar a cap conclusió de tot plegat, només transcric unes sensacions. La més punyent de totes és la forta analogia que veig entre l'esllanguiment de l'excursionisme i el d'altres realitats d'un rang superior.
Per relaxar l'ambient enrarit diré que no penso escriure res semblant a «Pobres xirucaires!»; i afegiré que fa un munt d'anys que tinc unes rústegues xiruques de la nova generació. La de desnivells que hem arribat a superar junts!
I, aquest que ara tenim al davant, n'és un altre.
Publica un comentari a l'entrada