Un llarg hivern

El decorat és un poble indeterminat, entre l'Alt Urgell i el Pallars Sobirà. Una Casa amb el matrimoni i dos fills. El petit ha de marxar a fer el servei militar. El gran, sol a casa, s'adona que la mare està estranya i té un secret. S'amaga per beure. I beu per... Fa molt temps que beu, aquest és el seu drama. El pare li dóna un ultimàtum. Ella marxa del poble just quan cau una gran nevada. Ja no la trobaran més.

Aquest és el fin argumental de Un llarg hivern (Ed.La Campana) de Colm Tóibin. És una mena de conte llarg, sense arribar a una novel·la, allò que a França en dirien una nouvelle, extret d'un llibre de relats, ara publicat en català. Tóibín és un escriptor irlandès que ha agafat un cert nom i prestigi en els darrers anys, amb una obra que va creixent i diuen que sòlida. Un nom emergent.

Ha viscut a Barcelona, ha fet algunes estades a Ferrera, al Centre d'Art i Natura creat ja fa uns anys per estimular la creació i la recerca des del Pirineu. Sovint hi passa temporades a l'estiu. Un altra dia en parlarem, però de ben segur que la iniciativa del Lluís i la Cesca, el seu acolliment, estan en la gènesi d'aquesta narració.

El text sembla inicialment senzill i planer. Sense perdre mai l'aparent facilitat narrativa té una profunditat que m'ha sorprès. La mirada del fill gran que descobreix el secret de la mare però alhora és incapaç de plantejar-se la seva homosexualitat latent, la incomunicació amb el pare, la solitud, l'odi, el desamor, la fragilitat, l'enfrontament amb els veïns, l'absència, el paper de la dona a la muntanya, la desaparició com a solució final, la mort al capdavall. La reflexió sobre uns costums socials, morals i sentimentals.

Tóibín controla el la velocitat narrativa amb molt ofici, accelerant i aturant els ritmes, amb descripcions visuals quan calen però sobretot atent a uns personatges reals per sobre les circumstàncies, però alhora deixant clar que l’entorn és decisiu en les persones. Són molts els temes que s'apunten, amb una prosa sòbria, que suggereix més que afirma. Front a una visió sovint edulcorada, a cops mitificada i tot, de molts escriptors de casa nostra, Tóibín, que coneix bé els pobles de muntanya de Catalunya, aporta una mirada dura, descarnada del Pirineu. Amb poques paraules transmet la incomunicació, la solitud, l'enfrontament, la misèria moral de tants pobles pirinencs, d'una societat de muntanya reclosa i feréstega, primitiva en massa aspectes.

Hotel des Voyageurs. S'ha cremat

Segons noticies rebudes des de França, la nit del 27 al 28 de desembre de 2006 es va cremar el cèlebre Hôtel des Voyageurs, a Gavarnia. Una pèrdua pels seus propietaris, però sobretot una gran pèrdua per la història del pirineisme. Feia 5 anys que estava tancat i anunciava una transformació en moderns apartaments per estiuejants.

Antic alberg era parada obligada en el viatge pel port de Bujaruelo cap Espanya. Caçadors, tota mena de personalitats, contrabandistes, botànics, científics, firaires, aristòcrates, escriptors, militars... el llistat de personatges havien passat per les seves cambres és interminable.

L'Hôtel des Voyaguers és (era) potser un dels establiments històrics més emblemàtics del Pirineu. Tots els grans pirineistes hi van fer estada. Henry Russell hi tenia habitació permanent i fins que ell no hi arribava no començava la temporada de muntanya. Brulle hi anava un mes cada estiu durant molts anys, Swan hi va dormir abans d'obrir el corredor amb el seu nom a l'Astzou, Packe també, i Schrader, Gourdon, Saint Saud, Ollivie, d'Espouy. Durant la segona meitat del segle XIX tota l'exploració del Pirineu surt d'aquest hotel, es pensa i es parla en les llargues vetllades del seu menjador. Allí es va decidir fer quelcom com l'Alpine Club als Pirineus, que cristalitzaria en la Societe Ramond.

Aquest incendi ha tirat a terra no només quatre parets, sinó que ha cremat una part important, única i irrepetible de la memòria històrica pirineista. Quina desgràcia!

Cap muntanya sense protecció

Aquest cap de setmana (12-13 de maig) hi ha convocada una nova jornada de reivindicació per exigir als polítics i administracions públiques la necessitat de protegir els entorns de muntanya. L’organització Redmontañas demana a tot els muntanyencs que aquest cap de setmana surtin d’excursió que es facin una foto amb una pancarta que porti el lema Cap muntanya sense protecció. Ells es comprometen a fer arribar tots els testimonis gràfics al Ministeri i altres administracions per tornar a exigir la seva acció en polítiques efectives de preservació de les muntanyes.

Arreu, Vall Fosca, Montrebei, la Mat, la pista de Matarrodona a Sant Llorenç, són només alguns dels exemples de les nefastes actuacions de les administracions públiques en llocs de muntanya. Cal pressionar perquè canviïn aquestes polítiques.

Qui s’animi a fer-se la foto aquest cap de setmana per aportar el seu granet de sorra?

Amistat

Una trucada d'un amic t'explica una intensa i joiosa diada d'escalada. Ha aconseguit obrir una via en solitari, en una paret de 200 m. Està exultant. Acaba dient que ha batejat la via amb el teu nom. Afalagat i confós no saps que respondre. Al cap d'una estona t'adones que així és com parla un escalador de poques paraules. És la seva manera de testimoniar l'estimació i amistat. Gràcies.

Cartografia a Granollers

Demà dijous 10 de maig s’inaugura al Museu de Granollers l’exposició temporal La porta al territori. Cartografia excursionista a Catalunya. És una coproducció del Museu de Granollers i Editorial Alpina, amb la col.laboració del ICC i la Diputació de Barcelona Comissariada per l’Eliseu T. Climent, l’exposició té tres eixos. Un primer històric, fent un repàs als mapes que ha tingut l’excursionisme català, un segòn tècnic, explicant el procés d’elaboració d’un mapa i els seus continguts i un tercer d’actualitat, que presenta en plena era digital les noves tecnologies aplicades a la cartografia i la mobilitat al medi natural.

Està prevista una exposició guiada el proper diumenge 17 de juny a les 12 per les instal·lacions del Museu i hi ha la voluntat que l’exposició pugui ser itinerària.

Des d’aquí que sovint ens queixem de les poques iniciatives de contingut cultural i de reflexió del nostre excursionisme no podem més que felicitar als promotors i convidar a tothom que no se la deixi perdre. Prometem una ressenya un cop visitada.

Everest sense oxígen

Tal dia com avui de 1978 Reinhold Messner i Peter Habeler aconseguien la primera ascensió absoluta sense oxigen a l'Everest. Va ser una ascensió importantíssima, històrica. Messner, en contra de l’opinió de molts metges i científics, va demostrar que l'home podia sobreviure a l’anomenada zona de la mort sense ajudes artificials.

Alhora de refutar una teoria científica poc fonamentada amb la seva experiència, va portar a la pràctica la seva filosofia d’ascensions netes, amb ajuda tècnica mínima. Va obrir nous camins de futur a l'alpinisme, va marcar una nova ètica i va demostrar que l’ésser humà sempre pot forçar els seus límits. Messner, un cop més, va fer palès que allò decisiu en situacions límits és la força interior, mental, no la tècnica. Everest by fair means.

De llavors ençà l'himalaisme ha seguit camins divergents. Les expedicions comercials han crescut com a bolets, amb l’ús indiscriminat de l’oxigen enllaunat i tota mena d’ajudes externes que prostitueixen la relació de l'alpinista amb la muntanya. La mercantilització de l’alta muntanya en alguns indrets és una realitat indefugible.

En paral.lel s’ha anat consolidant una ètica himalaienca estricta, una ètica que sap diferenciar clarament el valor d’una ascensió amb o sense oxigen, amb estil alpí o pesat, neta o no.

Ara que l’Agència Mundial Antidopatge ha declarat formalment que l’utilització d’oxigen és dopatge, és oportú recordar en el seu aniversari aquella ascensió sensacional. Res canviarà en el món de l’alpinisme d’alçada. El debat és i serà viu, sense arribar a cap solució o consens. Continuaran els abusos als vuit mils alhora que les ascensions impecables d’una petita elit i entremig hi haurà molts matisos, estils d’ascensions i opcions diferenciades. És molt difícil jutjar. L’alpinisme és essencialment una aventura i un compromís personal, no social.

En tot cas és de justícia recordar que Messner, polèmic però visionari, fa 29 anys que va marcar un nou camí per a qui el vulgui seguir.

Al Puigsacalm amb l'Oleguer

Repetint un ritual molt estimat, aquest diumenge fem una excursió familiar al Puigsacalm, aquest cop des de Pla Traver pels Rasos de Manter.

El país està esclatant. Verd, verdíssim, per arreu la vida natural reneix. Els arbres es comencen a vestir, les flors s’escampen per les prades, la gespa s’alça tendre i olorosa. L’ocell refila al bosc. Els salzes, els monumentals faigs, els roures, renoven la seva pell. Ciuret sembla un paratge de postal. Com a teló de fons el Pirineu Oriental nevat hi posa un decorat ben blanc. El sol llueix omnipresent, una lleugera tramuntaneta refresca i tots estem contents de tanta bellesa, de la harmonia d’un paisatge que sembla el perfecte jardí anglès.

Però els més contents són la canalla. A l’arribar al cim topem amb l’Oleguer, el jugador del Barça. Sorpresos s’emocionen. Els atén amb molta amabilitat, accedeix a deixar-se fotografiar i els dóna conversa amb total naturalitat. Després procurem deixar-lo en pau, que segur que vol estar tranquil, cadascú es posa al seu racó ganyipant i xerrant amb la seva colla.

Què un jugador de futbol de primer nivell aprofiti el dia de vacances per sortir a la muntanya amb uns amics, que s’entretingui com qualsevol excursionista a mirar de situar les muntanyes, que ganyipi quatre galetes i que es meravelli amb el paisatge, potser vol dir que jugar al Barça i ser normal és compatible si un s’ho proposa.

Novament el pic del Migdia de Bigorra

Finalment sembla que s'ha fet una mica de seny. Des de la renovació del telefèric al cim del Migdia de Bigorra i l'obertura permanent a l'hivern per a facilitar l'esquí fora pista i anomenat sauvage (salvatge), una mica com a l'Agulla de Midi, estava prohibit el descens lliure. Aquest hivern s'ha posat fi a l'obligació de contractar un guia de muntanya per fer el descens amb esquis. Només exigeixen la signatura d'un petit formulari on es declara conèixer els perills del descens i l'alliberament de qualsevol responsabilitat als gerents. Els menors d'edat necessiten autorització paterna. Molt bona noticia pels defensors de l'accés lliure a la muntanya. Ha estat possible després de més de cinc anys de lluites i reivindicacions. A cops les lluites que semblen perdudes donen fruit.

Esquí extrem

Després d’un hivern desastrós, finalment la temporada d’esquí de muntanya s’ha pogut mig salvar al Pirineu. El més d’abril hi ha hagut neu i condicions variables i s’ha fet força activitat. D’entre tot el que he sabut he sentit sana enveja pel descens de la cara Nord del Taillon per l’inquiet Silvio Egea en unes condicions força bones.

Un ja sap que mai tindrà el nivell per a fer aquestes coses i s’haurà de acontentar mirant les fotos. Felicitats!

http://skisylvio.com/spots/2007/avril/taillon/index.php3

I el mateix Silvio va intentar pocs dies després el couloir de Gaube. Només va arribar fins el bloc empotrat.

http://skisylvio.com/spots/2007/avril/gaube/index.php3

Un atac de banyes

Finalment s'ha fet públic quelcom que corria per l'ambient des de feia molt de temps. Quan Reinhold Messner va fer la sud del Nanga Parbat amb el seu germà i aquest va desaparèixer en el descens pel vessant oposat arrossegat per una allau es va crear una gran polèmica. Moltes veus, inclòs de la mateixa expedició, van acusar Messner de no haver fet cim, d'haver actuat amb imprudència i temeritat provocant la mort del seu germà. Venien a dir que gairebé tot era un muntatge per aconseguir més fama. Un company d'expedició, Max von Kienlin, va escriure i publicar un llibre on deia que Messner, encegat per l'ambició, el desig de fama i reconeixement, la megalomania, va abandonar al germà i aquest va morir en un lloc i de manera diferent a les afirmacions de Reinhold.

Això ha generat una controvèrsia que ha durat anys i anys. Messner ho ha negat sempre. Finalment fa poc es van descobrir unes restes humanes que a partir de proves d'Adn es van poder identificar com les de Günther Messner, donant tota la raó a Reinhold. Aquest, després d'un procés als tribunals, ha aconseguit la retirada judicial del llibre del tal Kienlin, restablint la veritat.

Al final tot tenia una explicació molt més senzilla. A la tornada de l'expedició Reinhold Messner li va robar la dona al Kienlin, i inclòs es va casar amb ella, Úrsula Demeter. El seu ex-marit, rabiós i cornut, es va dedicar a perseguir a Messner, inventant i propagant tota aquesta història.

Al final un simple i vulgar atac de banyes és l'explicació de tot plegat. Quanta misèria humana!