30 de març de 2009

Volem la Calma asfaltada




Quan van començar a arranjar la pista que puja al Tagamanent des del Congost hi vaig posar un bri d’esperança. Quan es va encimentar em vaig dir, ara si. I quan finalment es va arranjar la pista fins a coll Formic vaig pensar que era el primer pas per deixar les coses com Déu mana. Però no, com sempre en aquest país, ens hem quedat a mitges.

Per quina raó no s’asfalta d’una punyetera vegada aquesta pista i es converteix en una via ràpida.? Ara tot és pols, sots i basals i no hi ha manera d’agafar velocitat. I a més a més cada dos per tres et troben amb gent caminant i has d'afluixar. Pobres motos, pobres quads, pobres 4x4, s’embruten i destrossen els amortidors. Que hem fet per no merèixer-se un bon asfalt? Aquí s’hauria de fer una carretera com Déu mana, per anar ràpid. Potser no cal que sigui una autovia, però al menys puguem arribar als 100 per hora.

I no dic res sobre les possibilitats que tindria el Pla de la Calma fer a fer un parell de camps de golf i algunes urbanitzacions. No dic res perquè els ecologistes que ho enreden tot se’m tirarien al damunt.

Però una simple carretera, quin problema hi ha? Segur que és culpa d’aquests polítics que posen biòlegs com a directors d’un Parc Natural. Quan entendran que en determinats càrrecs de responsabilitat cal posar-hi gent preparada, no gent que es dedica a estudiar ocells i mirar floretes. Estic segur que si hagueren nomenat director a un arquitecte o un enginyer de camins ja estaria tot resolt.

Perque aquí ha d’haver una carretera amb tots els ets i uts. Res de mitges tintes, d’un quiero i no puedo. Ciment, asfalt, i si convé túnels i ponts. És molt bonic això de la Calma, però són encanteris del passat. Diuen que quatre excursionistes s’han queixat. Que es fotin aquests penjats! Que se’n vagin a empipar a un altre lloc! Aquí necessitem infraestructures modernes i ràpides si volem ser competitius.

Ja ho tinc, muntaré un grup al Facebook: Volem la Calma asfaltada ja!


5 comentaris:

MARTELL DE REUS ha dit...

Has de tenir en compte que el Montseny és Parc Natural i en conseqüència és suceptible de "protecció" i per això no s'asfalta. En canvi les Muntanyes de Prades és poden asfaltar al 100% ja que el Conseller Baltasar ha llençat a les escombreries la seva promesa de fer-les parc Natural per gàudi de motos i quads, una espècie autòctona mereixedora d'especial protecció i respecte.

Gatsaule ha dit...

Si, senyor, així m'agrada, que es noti al Montseny que ja ha arribat el segle XXI, tal i com passa al Garraf i Olèrdola!

lisu ha dit...

Jo organitzaria rutes en cotxe pels Parcs Naturals, així en un dia ho pots veure tot i no perds el temps caminant.

Anònim ha dit...

Com a broma no està gens malament, però això m'ha fet tornar a recordar els intents que hi han hagut i que hi seguiran sent d'asfaltar la pista de Queralbs a Fontalba, al Ripollès. Hi llavors, quan tot estigui col·lapsat de vehicles, i posarem autocars de pagament.

Nel ha dit...

Com a article provocació no està gens malament, però crec que és un pèl demagògic. No crec que ningú s'estigui plantejant fer una via ràpida per la Calma i en el fons del debat hauríem de tenir presents els objectius pels quals s'han creat els parcs naturals. El debat hauria de ser si les pistes que creuen els parcs naturals han d'estar obertes al pas de vehicles o no i tan en un cas com en l'altre, quina és la manera millor de fer compatibles els objectius d'un PNat(no Nacional), visita, passeig, contacte amb la Natura,... amb els usos tradicionals de la muntanya(ramaderia, agricultura, explotació forestal,...). Ara mateix sense que la pista estigui asfaltada crec que el pas de cotxes, motos i quads provoca unes molèsties als que hi passegem i a la qualitat de l'aire (pols, soroll,...) que en cap cas són desitjables per a un tipus de parc com aquest i no dic que la solució sigui asfaltar però potser sí que es podria trobar un tipus de paviment que no permetés que els vehicles que hi circulin agafin velocitat i a la vegada evités fenòmens com l'erosió o la pol.lució de l'aire per partícules en suspensió.
Tampoc no crec que la solució sigui posar al capdavant dels parcs a biòlegs únicament, ja que les mesures han de tenir en compte a la major part dels col.lectius que compartim aquests espais, i quan només s'escolta a una part malament.
En fi com a provocació no està malament, però el tema és més complex del que sembla.