Objectiu infinit

Dijous de la setmana passada assisteixo a la inauguració al CEC d’una exposició de fotografies d’Ignasi Canals. Tinc una especial vinculació sentimental amb aquest fotògraf, ja que estic rendidament enamorat d’una cèlebre fotografia. Fa anys vaig encarregar una còpia de la foto que tinc enganxada sobre la taula de treball, i la mateixa imatge havia de ser la capçalera d’una web de muntanya que mai no ha vist la llum. És un clixé pres al Montsaliente, amb 3 excursionistes dalt d’un bloc, mirant a l’infinit, mentre al fons es retallen muntanyes, carenes, crestes, entre núvols. Sempre m’ha admirat l’enquadrament, l’airositat i la profunditat de la imatge i he pensat que s’adeia amb una certa filosofia de muntanya que compartim.

Resto sorprès per la gentada que s’aplega a la sala d’actes del Cec, on no hi cap ni una agulla. Presentació brillant per part de Josep Maria Cuenca del personatge, de la seva obra, trajectòria i importància. En retinc tres aspectes que em semblen especialment destacables.

1-. Qualitat tècnica: no dubta a comparar Canals amb noms de gran prestigi, com Vittorio Sella. Déu n’hi do!

2-. Acte de justícia. Canals era membre de la colla de l’Estasen. Estasen fou el gran líder del muntanyisme català del primer terç del segle XX. Tingué una personalitat carismàtica, però també es cert que la seva carrera no haguera estat possible sense el concurs dels seus companys. Estasen és el nom que ha passat a la història i els companys no. Per això és de justicia començar a recuperar i prestigiar noms de la seva colla. Canals, Puntas, Herzog, Guilera...

3-. La importància dels fotògrafs es cabdal en la fixació d’un imaginari muntanyenc. Canals, Soler i Santaló i altres noms tingueren una importància més gran del que es pensa en l’apropament de la muntanya a un públic ciutadà i en determinar una mirada sobre el medi que ha condicionat molts comportaments i accions.

Seguidament s’inaugura l’exposició, on es reprodueixen algunes fotografies de Canals. Resto admirat davant algunes panoràmiques que desconeixia, especialment dels Alps. Extraordinàries. I també sobre altres imatges menors, però igualment notables. Una plàstica imatge de l’Estany Negre amb els Besiberris de fons, que sembla un quadre o un clixé del Duomo de Milà gairebé perfecte.

S’ha fet un llibre catàleg amb motiu de l’exposició que val la pena. Recull la biografia de Canals, la seva trajectòria, personal i muntanyenca. És un treball de recerca rigurós i acurat, que treu a la llum molta informació nova per primer cop i que distingeix al seu autor, Josep Maria Cuenca, i que també reprodueix els clixés escollits, que cal mirar detingudament.

Si teniu afició a la fotografia i podeu mireu de visitar l’exposició. No us decebrà.

Objectiu Infinit. Ignasi Canals i Tarrats. Josep Maria Cuenca – Ramon Barnadas. CEC. 105 p. Barcelona, 2009.