La llum de la tarda va perdent intensitat dolçament. Venim de passejar pels prats que s’estenen a la carena fronterera entre el Ripollès i el Vallespir. Enguany, amb les fortes pluges primaverals, els prats estan encatifats d’una gespa espessa i atapaïda, intensament verda, puntejada pel groc de la ginesta. Per moments dóna la sensació que estem a una vall de l’Oberland, dels Aravis o dels Grisons i no a tocar de la Mediterrània. A una banda s’estén la llarga carena de les Esquerdes de Rotjà, del Pla Guillem i del massís del Canigó. A l’altre les fondalades del Ripollès i la Garrotxa. Al front el Costabona. Silenci i solitud, amplitud i profunditat. La passejada inicial, per estirar les cames, esdevé una sedant relaxació que ens resistim a donar per acabada. Poc a poc ens deixem amarar per la bellesa de l’entorn. A la collada d’Ares ens asseiem en un banc. El sol es va amagant, la Serra Cavallera es desdibuixa a l’horitzó, la penombra comença a treure el nas.
Assegut enmig de tanta pau i bellesa costa creure que per aquí mateix s’escolés anys enrere la por personal i la desfeta col·lectiva de la fugida dels republicans catalans. Fa pocs dies he acabat la lectura de L’exiliada, d’Artur Bladé. Una obra important, sòlida, ben construïda. El Josep Pla de les Terres de l’Ebre relata la seva fugida, com la de tants d’altres, per aquesta collada. L’angoixa personal, l’incertesa del futur, la derrota d’un país, d’una llengua, d’uns ideals.
Penso en el privilegi de la meva generació. Malgrat totes les dificultats i adversitats, les reals i les imaginades, tinc l’oportunitat de gaudir d’una posta de sol serena i de dolça bellesa a la collada d’Ares. Altres al mateix lloc hi van deixar la pell, la vida o el futur. Mentre el sol s’ajoca i la foscor avança, m’alço respectuosament envers aquells que van haver de fugir amb la seva derrota per aquest racó de pau.
Entrades
