Neu al Ferrús

Dissabte de Glòria. Amb l'amic J.F. deixem el cotxe al coll de la Creu de Fumanya. Fa fred i els núvols s'acosten. Immersos en la solitud anem caminant cap a Peguera enmig d'una pau sobirana. Aquell poblet fort en el temps de l'explotació minera és ara un munt de ruïnes d'un passat que no tornarà. Les llums són d'un gris espès, anuncien la neu. Ens acostem al peu de la Roca Gran d'en Ferrús. La nostra mirada resta hipnotitzada per aquella roca, una gran paret, per a fer-hi grans escalades. Retruny un tro i les volves de neu comencen a caure. Ens arrasarem a un cobert de la masia del Ferrús. Si avui aquest mas resta allunyat de qualsevol poble, més encara ho estava anys enrere. Com era la gent que vivia en aquests verals? Quin tremp, quina força tenien? Mentre mengem un fuet pensem en un temps que jo no tornarà. Els núvols ens embolcallen, la neu apreta i per avui s'ha acabat l'excursió. Retornem tranquil·lament, deixant-nos amarar d'aquesta pau silenciosa. La neu cau a cops suau, altres amb intensitat. No sé perquè, em venen el cap uns versets d'Apel·les Fenosa:

Cau la neu
de floc en floc...

La nevada s'intensifica. Ens aturem uns instants per gaudir amb goig com les volves van construint un mantell blanc. Ens sentim plens, prop de la natura. Mentre pugem al cotxe, a fora continua caient la neu, de floc en floc...