Aquest diumenge d’eleccions fem una matinal familiar a la serra de l’Obac. A les nou en punt som al coll de l’Obac i ens retrobem amb d’altres families de la UEC de Gràcia. Mentre la gent arriba, altres esmorzen o els nens juguen m’entretinc mirant la bona vista de Montserrat des de l’era de la Pastora. Dia gris i un pel rúfol. Quan hi som tots sortim en direcció als Alts de la Pepa. Les vistes sobre el Bages i el Vallés son apagades però àmplies. Ens aturem al pou del glaç i continuem cap al Tossal de l’Aliga i el Turó de la Carlina fins el collet Estret. Llambregada cap a la Mola i el Montcau. Canviem de vesant per endinsar-se per les boscúries dels fondals de la Portella, front a la paret de la Roca Salvatge terra de senglars i d’un amable pitroig que ens acompanya durant uns metres. La cisterna de la font de la Portella encara raja, l’ametller és ben florit i els grans plataners són eixuts. Ens acostem al Turó Roig i continuem cap a la casa vella de l’Obac, amb un interessant Opus spicatum i en un tres i no res retornem fins a la casa Nova de l’Obac.
Han estat tres hores d’agradable excursió. La canalla ha tirat bé, el dia ha aguantat i ens hem ventilat en aquest diumenge polititzat.
Feia uns dies a la Festa de la Feec s’hi aplegaven alguns membres de la flor i nata de l’alpinisme i excursionisme català. Potser alguns d’aquells esportistes d’elit van començar la seva trajectòria muntanyenca en sortides familiars com aquesta. Potser alguns dels nanos que avui han caminat pels còdols de l’Obac demà estaran a l’èlit. Qui ho sap? Mentre camino entre alzines i romaní florit penso que és així com també es construeix l’excursionisme i alpinisme, en sortides senzilles per les serres petites. Passar el testimoni entre generacions. L’excursionisme és una gran piramide, a la base hi ha centenars o milers de sortides com la d’avui i al seu vèrtex hi arriben els més dotats tècnicament, encara que tots tenen el mateix valor i no hi ha unes activitats més valuoses que d'altres.
Entrades
5 comentaris:
Mentre tu caminaves per l'Obac, jo m'enfilava al turó de Montcau per rememorar una sortida de fa trenta anys. Ja veus! quan es comencen a tenir records tant vells vol dir alguna cosa, oi? De fet, no ens hem posat sentimentals ni nostàlgics, ans al contrari, em parlat de projectes i noves il·lusions. I també d'esperances. Novament la muntanya ens ha permès totes aquestes coses.
L'Obac és, senzillament, meravellòs.
Ens veiem aviat.
Enric, si tots tenen el mateix valor, com és que n'hi ha de "millors"?
I qui son els del vèrtex de la primàmide, el millors?
Hola Josep, quina casualitat. Estàvem molt aprop sense saber-ho.
Tens raó amic Xiruquero, la redacció inicial era confosa, ara he fet una petita esmena i espero que la idea que volia transmetre s'entengui millor. Gràcies per llegir amb tanta atenció.
Les sortides familiars sempre fan pensar en la cadena que permet ajudar als altres a realitzar els seus somnis
Hola! nosaltres tamb� hi erem a la
Serra de l'Obac. Un dels nens va trobar un escorp� que vam deixar tranquil despr�s de que tots els miressin.
Cap dels nens del grup n'havia vist un abans i va ser per ells tot un descobriment! Aquest dia sempre estar� al seu record!
Penso que con�ixer �s ja estimar!
Enhorabona pel blog!
Publica un comentari a l'entrada