Una vetllada amb Doug Scott

Un viatge professional a Madrid em deixa una tarda lliure. Tafanejant com omplir les hores llegeixo que a la llibreria Desnivel aquell vespre Doug Scott hi fa una conferència. Cap allà hi faig cap. La llibreria, per qui no la coneix, té molt encant, tota de fusta i amb un bon fons, amb molts continguts espanyols i estrangers difícils de trobar a casa nostra.

El Darío Rodriguez em presenta Doug Scott i xerrem un parell de minuts. És un venerable septuagenari, no massa alt però fort, que encaixa amb energia. Després em dirà el Dario que no està massa fí, que ha envellit malament, potser pagant excessos de joventut. Ara té una aparença impecable, ben vestit amb una camisa esportiva i americana, amb uns cabells blancs ben clenxinats, una cara neta i unes ulleres lleugeres, molt lluny de les seves clàssiques fotografies de hippy pelut. Podria passar per un jubilat que ve a passar l'hivern al costat de la Mediterrània, que juga a cartes i petanca i res no recorda el seu passat. Prepara minuciosament la conferència, parant atenció als petits detalls.

La conferència la fa en anglès, amb algunes traduccions ocasionals, però difícil de seguir, ja que empra sovint paraules en argot, frases amb doble sentit i una finissa ironia típicament british. La conferència consisteix en un seguit de diapositives, sense un fil argumental, saltant cronològicament endavant i enrere, mal estructurada i lenta. Xerra sense parar i arriba a fer-se una mica pesat.

Però mentre tots l'escoltem embadalits és inevitable pensar que allí davant tenim un personatge històric, un dels grans protagonistes de l'himalaisme britànic, un dels millors alpinistes de tots els temps, un company de Bonnington, Don Williams, Tasker, Boardam, Mackyntire, un supervivent nat, el protagonista d'una excepcional història a l'Ogro, de la primera a la sud de l'Everest, un defensor del genuí esperit d'escalada anglesa, absolutament contrari als claus i defensor d'un estil net i pur.

Va començar a escalar als dotze anys, amb la corda d'estendre la roba de la seva mare però aviat la va canviar per la corda d'arrossegar cotxes del seu pare que era més segura. Scott no és només un excepcional alpinista, sinó un grandissim escalador.

Com a bon britànic ha viatjat per totes les muntanyes del món (Atles, Andes, Baffin, Mackinley, Alps, Pirineus amb una repetició de l'Anglada al Tozal a Ordesa, etc), però l'Himalaia ha estat la seva segona llarg, amb dotzenes de viatges i expedicions.

Afirma que a la muntanya no hi cap la competició amb els altres, només amb un mateix i amb la muntanya. No li fa vergonya confessar que ha passat por escalant, que de jove va clavar algun clau i que ha perdut massa amics a la muntanya. Admet que el cim de l'Everest té quelcom d'especial, diferent a tots els altres vuitmils i que es cert que en altitud sembla que t'acompanyi una altra persona, però que no és més que el teu doble. Ara està implicat en una ONG que mena projectes de cooperació per a millorar les condicions de vida del poble nepalí.

A la sala hi ha alguns dels grans noms de l'alpinisme madrileny: Sebastian Alvaro, Carlos Soria, Pedro Nicolas, Carlos Suarez i al final signa llibres i fotografies.

Ha estat una vetllada curiosa, un pèl avorrida, però amb el testimoni d'un personatge històric, absolutament excepcional, que desprèn carisma.

P.S. Si, no vaig poder evitar marxar de la llibreria sense comprar dos llibres. Hi ha vicis que l'edat no guareix.