Selecions nacionals

La competició d’alt nivell exigeix un entrenament, una tecnificació i una disciplina que requereix la dedicació quasi en exclusiva dels esportistes a la seva preparació. Ja fa anys que en mols esports aquests condicionants s’han entès i hi ha programes d’ajuda a la formació i entrenament, beques, subvencions i suport als esportistes.

A molta distància i en una dimensió molt reduïda en els esports de muntanya ja fa un cert temps que també s’ha començat a treballar en aquest terreny i hi ha alguns centres de tecnificació, entrenadors especialitzats i algunes ajudes. Tanmateix el nivell de les competicions internacionals d’escalada, de curses, d’esquí de muntanya és molt alt. Els esportistes de casa nostra que han destacat o inclòs han obtingut premis i medalles ho han aconseguit per la seva vocació, esforç personal i familiar més que no pas per les ajudes públiques. Els corredors d'esquí de muntanya o de curses de muntanya han esdevingut una referència europea, han guanyat campionats mundials i han portat la senyera al més alt del podi gràcies a la seva voluntat, sense apenes ajudes.

Molts d’aquestes esportistes es troben que per mantenir-se al nivell de l’elit i poder competir amb possibilitats de victòria han d’acabar optant entre la feina o la dedicació en exclusiva a l’entrenament. Si deixen la feina, els estudis o simplement la recerca d’un futur les possibilitats econòmiques de sobreviure són impossibles. No hi ha prou espònsors, ajudes, beques o premis per tirar endavant.

Ja fa temps que en l’ambient corria el neguit d’alguns corredors al respecte, les seves queixes i la recerca de possibles solucions. Alguns s’han plantejat inclòs nacionalitzar-se en altres estats per poder accedir a ajudes o feines que aquí no troben.

Ahir dijous a l'Avui (aquí) i avui EL Periódico (aquí) en Kilian Jornet ho ha fet públic en una carta.

La seva queixa és del tot lògica. Ell ha de competir amb corredors d'altres paisos que tenen ajudes públiques i la feina assegurada per l'estat. Em consta que la Direcció General de l’Esport coneix la problemàtica i ho té sobre la taula.

Tanmateix em sembla que el tema és més complex. En primer lloc hi ha la problemàtica de les seleccions nacionals catalanes, el seu reconeixement internacional, l’acceptació pel COI, per les federacions internacionals i el paper que juga l’estat espanyol. Fins que això no s’aclareixi serà molt difícil tirar endavant cap política pública d’ajuda als esportistes. És un tema clarament polític, prou conegut i de solució incerta.

El segon aspecte és el del futur professional dels esportistes d’elit. A qualsevol esport la gent jove dedica uns anys de la seva vida a l’entrenament i la competició i quan acaba la seva carrera es troben amb una ma al davant i una altra al darrera.

El Kilian Jornet demana una solució com en altres països; poder fer-se funcionari per dedicar-se amb seguretat laboral al seu esport. És una sortida, però no acabo de veure clar que sigui gaire justa socialment. Hi ha molts esportistes que dediquen els millors anys de la seva joventut a l’entrenament i quan s’acaba la seva carrera es troben penjats. No només això, hi ha molta gent no esportista que prou feines té per trobar feina i anar tirant, sense tenir cap seguretat sobre el futur laboral.

Em penso que el que cal és clarificar el tema de les seleccions nacionals (vana ilusió?) i a partir d’aquí endegar unes polítiques públiques de les administracions i federacions clares de suport als esportistes d’elit. A tots, als esportistes de disciplines consolidades i de disciplines emergents com els esports de muntanya. Amb criteris transparents, objectius i mesurables. I prou. Les administracions no han de garantir el futur laboral dels esportistes. En tot cas haurien de garantir el futur laboral de qualsevol ciutadà, sigui o no esportista.