18 d’abril de 2007

Proses bàrbares

La quietud més gran, la quietud més fantàstica, m'envoltava. Era dia clar. Però tot dormia a la muntanya. El bosc no desperta mai. El bosc serva sempre una imposant sospitesa. Viu impassiblement, silenciós, adust, tràgic. No somriu al sol, i als sacseigs dels oratges respon amb un brandar d'ensonyat. ¿Com ni qui deixondirà aquelles soques grandioses plenes de molsa i esvorancs, aquelles penyes travades per centenars d'arrels, aquelles crestalleres dels gresers esmolades per l'aigua dels núvols?

El meu cor xic, la meva ànima xica, se sentien com estamordits, com dissolts, com contaminats per aquell son eternal.

Ningú no el sap, ningú no pot imaginar-se'l, el respecte que causen aqueixes extenses suredes inhabitades, monòtones, sense ocells, sense aigües, sense remors.

Ofeguen tot pensament lleuger.


Després de descobrir Els bells camins que no menen enlloc m'interesso per l'obra d'en Prudenci Bertrana. Editorial Selecte li té publicada l'obra completa. Són més de 1.500 planes en fi paper de bíblia de lletra petita i atapeïda. Fa setmanes que m'hi entretinc. Les seves Proses bàrbares són un autèntic descobriment. Camina per l'Empordà, surt de cacera, embadaleixin davant l'espectacle de la natura. I ho escriu amb elegància, sobrietat i sentiment. Un escriptor i una obra important.


1 comentaris:

pere ha dit...

... i amb un lèxic riquíssim i una natura absolutament suggeridora. Les "Proses bàrbares" són sensacionals.