10 de juliol de 2008

Colllada d'Ares

La llum de la tarda va perdent intensitat dolçament. Venim de passejar pels prats que s’estenen a la carena fronterera entre el Ripollès i el Vallespir. Enguany, amb les fortes pluges primaverals, els prats estan encatifats d’una gespa espessa i atapaïda, intensament verda, puntejada pel groc de la ginesta. Per moments dóna la sensació que estem a una vall de l’Oberland, dels Aravis o dels Grisons i no a tocar de la Mediterrània. A una banda s’estén la llarga carena de les Esquerdes de Rotjà, del Pla Guillem i del massís del Canigó. A l’altre les fondalades del Ripollès i la Garrotxa. Al front el Costabona. Silenci i solitud, amplitud i profunditat. La passejada inicial, per estirar les cames, esdevé una sedant relaxació que ens resistim a donar per acabada. Poc a poc ens deixem amarar per la bellesa de l’entorn. A la collada d’Ares ens asseiem en un banc. El sol es va amagant, la Serra Cavallera es desdibuixa a l’horitzó, la penombra comença a treure el nas.

Assegut enmig de tanta pau i bellesa costa creure que per aquí mateix s’escolés anys enrere la por personal i la desfeta col·lectiva de la fugida dels republicans catalans. Fa pocs dies he acabat la lectura de L’exiliada, d’Artur Bladé. Una obra important, sòlida, ben construïda. El Josep Pla de les Terres de l’Ebre relata la seva fugida, com la de tants d’altres, per aquesta collada. L’angoixa personal, l’incertesa del futur, la derrota d’un país, d’una llengua, d’uns ideals.

Penso en el privilegi de la meva generació. Malgrat totes les dificultats i adversitats, les reals i les imaginades, tinc l’oportunitat de gaudir d’una posta de sol serena i de dolça bellesa a la collada d’Ares. Altres al mateix lloc hi van deixar la pell, la vida o el futur. Mentre el sol s’ajoca i la foscor avança, m’alço respectuosament envers aquells que van haver de fugir amb la seva derrota per aquest racó de pau.




1 comentaris:

Manel Riera ha dit...

Ho descrius molt rebé, amic! La contemplació potser no era allò que més a fons vivíem quan érem jovenots. Ara ens és més fàcil deixar-nos-hi gronxar, paladejar-la amb fruïció extrema, sense el neguit del retorn, sense la frisança que crea una ascensió llarga i entretinguda.
La contemplació, que per mi de vegades pot tenir un component transcendent intens, sempre és rica, sempre ens ajuda a aprofundir en nosaltres mateixos i -perdoneu-me la gosadia- ens fa més savis, més bons coneixedors dels entorns que estimem des de l'adolescència. I això no sempre es pot transmetre, ni de bon tros. De vegades és un intangible que fa de ben mal compartir. ¿O és que veritablement es tracta d'una experiència compartible?