Penyes Altes de Moixeró

El darrer intent d'ascensió a les Penyes Altes va resultar frustat pel gel i el vent. I és que quan la muntanya no vol no pot ser.

Però com diuen que la paciència és una virtut i que si avui no toca demà potser si, aquest estiu m'he pres una petita revenja. Un dia de juliol surto cap a les Penyes Altes. Avui vaig sol, fa sol, ni gota de vent i el dia s'aixeca preciós. A les vuit passo pel costat de les cases de Grèixer i començo a caminar. Vaig a la descoberta d'un nou itinerari. És un recorregut que s'enfila entre la Canal de la Serp i coll Escriu. Tot just abans d'arribar a l'estanyet de Grèixer cal agafar una pista a la dreta (Rasa de Moixeró) que s'endinsa pel bosc, guanyant alçada amb unes llaçades. Aquest estiu han tallat i està ben net. Cal anar-lo seguint fins que esdevé horitzontal i arribar al coll de l'Avet. Aquí el camí flanqueja sota uns ferms espadats. El camí cada cop és més subtil i dóna la sensació que sigui poc petjat, però amb atenció es va trobant gràcies a unes fites estratègiques. S'arriba a les Roques Negres i d'aquí cal parar atenció per anar al Coll de Cabrera i trencar a la dreta, per un corriol brut i cercar el pas del Goter i per les canals de Goter arribar al prat del Moixeró, al costat del cim del Moixeró. D'allí fins les Penyes Altes el recorregut és evident.

És un itinerari molt interessant, sinuos, que exigeix un bon sentit de l'orientació i un punt d'atreviment, però que permet navegar pel formidable vessant sud del Moixeró, solcat per canals, espadats i bosc, en un entorn ferèstec i salvatge on és fàcil topar-se amb isards. Troba els punts febles de la paret i amb inteligència els supera, gaudint d'un espectable formidable.

Dalt del cim converso una llarga estona amb dues noies basques que realitzen els Cavalls del Vent, que sembla que els agrada. Mirem un helicopter que evoluciona per la cara nord del Pedraforca. Un accident? No, avui afortunament no, sinó la filmació d'una pel.lícula d'època que aviat veurem i de la que encara no podem parlar.

El retorn el faig per un itinerari diferent. Vull passar pel refugi Sant Jordi. Travesso l'enorme catifa verda d'aquest juliol humit del prat de Moixeró fins el coll de Moixeró i d'allí intento seguir el camí que mena al Sant Jordi. Tanmateix m'embolico. El camí està molt perdut, embardissat i sense senyals. Lluitant amb els esbarzers, matolls i rocs me'n surto com puc, i ben esgarrintxat arribo al Sant Jordi.

El guarda, el Toni Bosque, m'ensenya entusiasmat les obres que s'han fet. Un gran dipòsit d'aigua uns metres més amunt, que ha de servir per superar l'endèmic problema de subministrament, uns dutxes i serveis, l'ampliació de la cuina, una nova entrada als dormitoris.

Estan esgotats del treball però el refugi guanya molt. Xerrem llargament.

Finalment m'adono que es fa tard i tiro avall, seguint el preciós camí per l'esquerra de la vall fins a la casa d'Escriu, que també està en obres i dos paletes l'estan refent. Haig de remuntar fins al coll d'Escriu, uf, i després tot avalls fins a Grèixer, per la formidable fageda.

Una volta excel.lent, un dia excel.lent, un itinerari excel.lent. Del tot recomenable.