25 de febrer de 2008

Mossèn Pladevall

Castell de Taradell


És migdia. Estem prenent el sol d’aquest hivern de fireta al castell de Taradell quan arriba un home, vestit de ciutat i amb sabates de carrer. Sembla gran però desprèn energia. És posa a parlar amb el Lluís i aquest ens el presenta. És Antoni Pladevall, fill de Taradell i actual mossèn de Sant Quirze de Safaja.

Sento una petita emoció interna. Mossèn Pladevall, l’historiador, l’erudit, el savi, el mestre de la història local. Un dels homenots d’aquest país que des de que als 11 anys va traduir el seu primer text en llatí no ha parat mai. Un treballador incansable, que des de l’ombra ha exhumat pergamins, ha remenat arxius i ha publicat milers d’articles, monografies i llibres. Com després ens dirà el Francesc, sempre que ha fet una recerca mossèn Pladevall ja hi havia passat. Ens explica que ha pujat al Castell per mirar uns detalls de cara a la publicació del nou PR de Taradell que s’inaugurarà en breu. Parla de l’Espinzella, de Rocaguinarda, del Castell, de les cuines, de l’Inclusa. Hi està pocs minuts, que té feina, però la seva saviesa omple l'espai.

Avui hem fet una agradable matinal des de Viladrau fins Taradell. En resposta a una invitació de l’Ós Bru de Taradell amb l’amic Francesc Roma hem recorregut aquests verals a cavalls de l’Osona i les Guilleries. Dia esplèndid, calorós a estones. De la font de les Orenetes hem passat al costat de la Sala, on temps era temps va néixer el mític Serrallonga, hem continuat cap al camp de polo del costat de la Barita, hem passat sota l’Espinzella, ens hem aturat a la creu de pedra i xino-xano hem arribat al castell de Taradell. Els boscos estan secs, però els torrents encara porten un xic d’aigua, ben neta. Els narcisos han florit i l’olor a purins ens ha acompanyat una llarga estona.

Com n’és de diferent un territori petjat i acompanyat de la mà de dos companys savis. Cada turó, cada pedra, cada masia, cada arbre té una petita història, una llegenda, una anècdota. El territori cobra vida, sembla que esdevingui diferent. Llocs per on havia passat agafen una nova perspectiva.

Arribem a Taradell passant per la presa de Mansa a l’hora de dinar. A la fonda de ca la Rosa ens donen dinar i a redós de la taula s’allarga aquesta agradabilissima sabatina excursionista.


4 comentaris:

lluisdetaradell ha dit...

Ui, ui, ui, que el pantà es diu de Mansa i no de Marfa i se'ns queixaran els veïns.

Gràcies per la pinzellada sobre la "sabatina" i la figura d'un mossèn que camina a la manera d'abans (sense estridents robes de muntanya).

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ostres, quina excursió tant maca, quina enveja!
Dona gust de llegir-la.

Anònim ha dit...

Avisa quan facis una cosa així !

Jaume

Francesc ha dit...

Bells camins que no menen enlloc i una bona companyia!