Lectures d'estiu I. La legió blanca

L’estiu és un temps que aprofito per llegir, per gaudir amb calma els llibres que s’acumulen al llarg de l’hivern. Aniré repassant algunes de les lectures de muntanya d’aquest estiu en un seguit d’apunts, destacant-ne les més interessants, malgrat que ja avanço que enguany no n’hi ha hagut cap de destacable.

Temps era temps en aquest país existia una cosa que es deia servei militar, o simplement, la mili. Era un temps, de 12 a 18 mesos segons les èpoques, que tots els joves havien de dedicar a la « pàtria » i que consistia en anar destinat a alguna de les nombroses casernes que l’exèrcit « nacional » té arreu de l’estat espanyol. Els destins més temuts eren els africans (Ceuta i Melilla) i Canàries (per la distància a tornar a casa).

Era uns temps on s’aturava la vida, s’estroncava la joventut i tots els projectes vitals s’havien d’esperar a tenir la « blanca » a la butxaca per recuperar la llibertat. Si tot anava bé eren uns mesos d’absoluta pèrdua de temps, però segons el lloc i circumstàncies tot podia empitjorar notablement.

Entre la gent de muntanya eren cobejats les casernes prop dels Pirineus, ja que semblava que allí es podien fer activitats a la muntanya, travesses i esquí. La caserna de Vielha, de Jaca, de Candanchú, de Berga, eren destins que semblaven menys dolents per a tots aquells que estaven picats pel mal de la muntanya.

El 1984 un noi de divuit anys, l’Albert Arean, ingressa com a voluntari a la Companyia d’Esquiadors i Escaladors de Vielha, pensant que era el millor destí per acomplir amb les seves obligacions amb la pàtria i alhora estar prop de la muntanya. El que no sabia era que ingressava també en una unitat disciplinaria de l’exèrcit i en els divuit mesos de la seva estada seria sotmès a tota mena d’agressions físiques i psicològiques i hauria de conviure amb atracadors, violadors i assassins.

Vint anys després, amb la perspectiva que dóna la maduresa i la serenor del temps escolat, ha decidit escriure el diari d’aquella època a La legió blanca. Llibre dur, cru, colpidor, però fet sense rancúnia ni voluntat d’ajustar comptes, explica les seves experiències com a soldat, les relacions quasi d’esclavatge amb els veterans, les maniobres per les muntanyes de l’Aran, la vida a la caserna, l’absurditat d’un sistema que sembla dissenyat per Kafka, però del que en sap treure un profit. Com diu quan assoleix el seu llicènciament « ... igual que molts altres companys meus, jo vaig suar, plorar i sagnar durant la meva estada a la Legió Blanca. En aquests temps, vaig aprendre el significat de moltes paraules fina ara absents a la meva joventut, com la humiliació, el patiment, l’escarni, l’esgotament, la gana, la por, l’ànsia, la ràbia, la impotència, la intolerància, la bogeria, la delinqüència, la injustícia, el fred o el dolor.“

Però va saber superar aquella situació i « també és just dir que tot aquest ventall d’experiències m’ha ajudat a obrir els ulls en determinades qüestions i sobretot a clarificar determinades posicions. Aquí vaig aprendre que la vida és massa curta per malgastar-la perdent el temps odiant determinades persones. » És admirable com va saber donar la volta a moltes d’aquelles circumstàncies per madurar, per ser tolerant i flexible, per ser comprensiu amb la naturalesa humana. Agraeix que va adquirir valors com el caràcter, la dignitat, la noblesa, l’amistat, l’esperit del sacrifici. Valors que no es compren ni venen.

Aquest llibre podrà recordar a molts una etapa de la seva vida, mentre que pels més joves els acostarà a unes experiències difícils de comprendre si no s’han viscut.

La legió blanca (Col.Descoberta. Ed.Llibres de l’Index). Barcelona, 2006. 220 pàgs.