La Mària Antònia Simó ha mort

El passat dia 3 d’agost va morir a Barcelona na Maria Antònia Simó i Andreu, als 92 anys d’edat. Va ser una de les pioneres de l’escalada femenina a Catalunya i un personatge històric de l’excursionisme femení català. Nascuda el 22 de maig de 1915 tota la seva vida va estar lligada al món de la muntanya i va fer de l’escalada la seva passió vital, amb nombroses ascensions i primeres.

A la serralada pirinenca destaquen primeres com la SO de l’Anayet (1942), la Maria Antònia-Colomer a l’Agulla inferior d’Amitges (1950), l’esperó NE del Gabizo Cristal i continuació per la cresta de Diables (1953) o la via al Tuc des Hennes a la Vall d’Aran amb Olga Carreras el 1960. Té també la primera femenina a la Cresta de Salenques (1944), la cresta de Travessani (1952) o l’aresta de Llosàs i la cresta del Medio (1961).

Al massís del Pedraforca la seva activitat va ser també molt destacada. Obre la via Estrems-Maria Antònia al Cabirols (1941), té una primera a l’Agulla Inferior del Calderer (1942) i a l’Agulla Superior del Calderer (1943). Fa la primera hivernal a la Canal Roja (1946) i el mateix any obre una variant a la clàssica Pany-Haus.

A Montserrat les seves escalades van ser importants, amb primeres al Dit, primera femenina a la Mòmia, al Sentinella, la Filigrana i la Petxina, la Momieta, Cap del Guerrer i Punxa dels Flautats.

Va escalar també als Pics d’Europa, amb primeres femenines, i als Alps, amb ascensions com els Petits Charmoz, les agulles de les Courtes, la Moine, la None i l'Evêque.

Va formar cordada amb els principals escaladors de la seva època, com Jordi Panyella, “Pany”, Jaume Reñé, Josep Maria Colomer, Josep Aspachs, Emili Barbé, Agustí Faus, Raimon Estrems, Lluís Solé-Guillaumé, Jaume Vendrell, Jordi Farrera, Ernest Mallafré o Kildo Carreté.

Casada amb l’Agustí Jòlis i Felisart, va col.laborar amb el seu marit en el treball de preparació i edició de nombroses guies de muntanya, com Alto Berguedá y Cardener (1950), Cerdanya, Posets-Maladeta, amb André Armengaud (1957), Pallars-Arán (1961), Pallars-Alt Urgell (1980), Parc Nacional d’ Aigüestortes i llac de Sant Maurici, amb Georges Véron (1991), Pica d'Estats-Monteixo (1993), Mont-roig-Certescan (1996).

Al llarg de la seva vida la seva activitat en el món de la muntanya va ser constant i continuada. Sòcia del CEC, va col.laborar activament en l’organització d’activitats al CADE, a la Secció de Muntanya o al Grup de Veterans. Igualment va participar en la vida institucional d’altres entitats.

Va rebre nombroses distincions i guardons, com la Medalla al Mèrit de la FEM (1945), la placa de plata del GAME, i juntament amb el seu marit la medalla del Mérit Turístic (1965) del Ministerio de Información y Turismo pel conjunt de les seves publicaciones, la medalla de Forjadors de la História Esportiva de Catalunya de la Generalitat (1987) o la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona (2001).

En el seu record les Agulles Inferior i Superior del Calderer s’anomenen Agulles Mària Antònia i els cims del Besriberri del Mig Nord i Sud van ser rebateijats com a pic Simó i Sòlis.

Amb la seva mort desapareix un figura històrica de l’escalada i una de les pioneres de la presència femenina en el món de la muntanya. La Mària Antònia Simó amb la seva vida i trajectòria va treballar de manera discreta però constant per la normalització de l’escalada i excursionisme femení.