...Buscar la felicitat en els cims de les muntanyes és una manera pausible d’esmerçar els dies de descans estiuenc. La il.lusió esperançada de les tasques preparatòries, l’esforç de l’ascens, el premi en coronar el cim amb tot el devessall de sensacions que perviuran en el record, la tornada, el repès. La major part dels dies veiem les muntanyes des de les valls i les planes. De vegades és bo de canviar de perspectiva. Quan “s’ha fet el cim”, la manera de veure les coses ja no és com abans.
Editorial Full Diocesà Solsona/Vic, diumenge 29 de juliol de 2007.
Entrades
2 comentaris:
Bon dia Muntanyer, el fragment que has posat el trobo molt encertat...el ritual, l'ascensió, la lluita personal, els esbufecs, la absència de dolor...la calma absoluta de saber-se capaç i fort...i les perspectives, és clar.
Tinc diversos escrits en ment...però crec que faré un blog a banda del que tinc, específicament de la relació amb l'entorn (natura, muntanya, pedra...). Això si, en quan el tingui seràs dels primers a saber-ho ;).
Un petò ben fort i que vagin bé les calorades aquestes que fa i deixa de fer.
P.S.- Tan sols uns segons: Estàs dins una cova, a un kilómetre de la sortida, has baixat tan sols 15 metres però semblen 150. Seus envoltat de formacions calcàries, estalactites i estalacmites per tot arreu. Gires la frontal i es fa la foscor...t'envolta un clima gèlid, no hi ha brisa, no hi ha cap so tret de algún goteig intermitent...
Petonets!
Totalment d'acord abm l'escrit. És un bon reflex del que sentim els que anem a la muntanya. Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada