Un dia d'aquest estiu estava prenent el sol dalt d’un cim pirinenc un dia d’aquest estiu la mar de tranquil, observant mitja dotzena de voltors que fa estona que es passegen pel cel, quan arriba un grup de 25 persones. M’entretinc observant-los. És un grup força heterogeni, amb gent que parla en català, la majoria en castellà, alguns sudamericans i altres d’un accent que no aconsegueixo identificar, potser canari.
Hi ha nois, noies, alguns esportistes, d’altres que es veu que no han caminat gaire. Per la seva indumentària es nota que no són habituals de la muntanya. Estan cofois. Han fet cim, modest, i per alguns és el primer.
Un grupet es posa a cantar un himne. No l’havia sentit mai. Parla de déus grecs, de filòsofs i de valors avui desconeguts. Són gent discreta, anormalment disciplinada, pacífica, educada, passiva, però rara, lluny de la gatzara que sembla pròpia de la muntanya. No sabria dir perquè, però són diferents, tenen quelcom que els singularitza, i tampoc sé perquè, aquesta diferència em provoca una certa intranquil·litat i neguit.
Quan finalment marxen miro el que han posat al llibre-registre. Són de l’anomenada Escola de Filosofia de Barcelona, és a dir, de la Nueva Acrópolis. Aquest és un grup molt rar, fundat per un italià-argentí que segons la seva carta fundacional vol reunir a tots els homes i dones més enllà de les seves creences, races o ideologies al voltant d’un ideal de fraternitat universal, en un projecte de renovació de l’ésser humà a partir de la filosofia. Per alguns es un grup quasi sectari o obertament sectari, amb una ideologia i objectius polítics lligats a l’ultradreta.
Sorprès i pensarós inicio el descens. La fauna de la muntanya és del tot imprevisible.
Entrades
1 comentaris:
Hola Enric,
A l’octubre de fa dos anys vaig anar amb tres amics a fer el camí del nord a Santiago. A la primera etapa, d’Irun a San Sebastián, i una vegada passat el poble de Pasaje de San Pedro vàrem enfilar la muntanya de Ulía Mendi per la vessant del mar. Impressionant, un sender a mitja vessant, el mar a la dreta, solitud absoluta i una tempesta de mil dimonis sobre el mar que se’ns anava apropant. Tot plegat d’una bellesa inoblidable. En poc minuts, de forma previsible i sense cap alternativa, la tempesta se’ns va posar a sobre, plovent a bots i barrals. Vàrem agafar una pista, seguint el camí, i veiem un home vestit amb una túnica i el cabell llarg que ens cridava que hi anéssim. No ens ho vàrem passar dues vegades. Allà mateix estava casa seva, la mateixa casa d’un munt de gent més. Nens jugant i corrent, homes amb túniques i barba llarga, dones que recordaven els Amish. Hi vàrem estar allà més d’una hora, fins que va escampar la pluja, i ens van tractar de meravella, donant-nos cafè, galetes, etc. Son una comunitat religiosa que es diuen “Las doce tribus”, viuen quasi aïllats de la societat, ho comparteixen tot, no porten els nanos al cole... i viuen de fer pa, galetes i derivats ecològics. Tenen una botiga al centre de San Sebastián. Feien cerimònies vàries vagades al dia, ballant en una espècie de rotllana. La felicitat massa evident dels nens (n’hi havia bastants) em va resultar una mica inquietant. Allà vaig parlar català amb un noi de Girona, que ho va deixar tot per anar amb ells perquè “aquesta societat egoista no m’agradava”...
La teva anècdota m’ha fet recordar.
Publica un comentari a l'entrada