Mobilitat dolça

Introdueixo en la reflexió ambientalista un terme que trobo encertat i que comença a córrer pels Alps: la mobilitat dolça. En l'interminable debat sobre els models de mobilitat, en aquest cas a muntanya, la discussió no ha de centrar-se si s'està a favor de la mobilitat o no, o sigui no es una qüestió quantitativa, sinó qualitativa. Si que s'ha d'estar a favor de la mobilitat, però no dels models actuals, fortament agressius amb l'entorn i el paisatge. Cal rebutjar el recurs sistemàtic a grans obres, autovies, grans carreteres, que comporten pol·lució, escalfament de l'atmosfera, embussos, dificultats d'aparcament. Cal apostar per una nova manera de construir la mobilitat a zones de muntanya, menys agressives, de menor impacte i més integrades.

Però no només això, sinó que cal començar a conscienciar-se individualment que la protecció de la muntanya comença des del moment i la forma d'apropar-se a ella de cadascú de nosaltres. La solució per la que optem ja es un senyal i una opció.

Cal reclamar un transport públic que arribi arreu, ferrocarils, cremalleres, autobusos, taxis col.lectius, amb una periodicitat suficient i anar posant dificultats als vehicles particulars.

Tot això, molt sintèticament, és la filosofia de la mobilitat dolça. Potser una simple utopia, però una primera passa per apostar per altres models de futur més sostenibles.