20 anys

Avui fa 20 anys de la mort del N.L. Va ser escalant a Montserrat i per a mi va ser la primera mort d'un amic a muntanya. Malauradament després n'han vingut d'altres, però cap m'ha impactat tant com aquella. Potser era un dels meus millors amics, i amb el M.B formavem un tercet que ens pensavem que ens menjariem el món i totes les muntanyes.

Llavors erem jovenets, ingenus i tendres. De sobte, brutalment, vam topar amb la mort i amb la cruesa i injusticia de la vida. Vam prendre consciència de la nostra fragilitat i finitud i vam haver de créixer i fer-nos grans de cop. Aquella mort va ser el pas definitiu a l'edat adulta. Recordo com si fos ara els detalls de l'accident, l'enterrament, la visita a la familia, l'escalfor dels companys.

Però sobretot recordo el dolor, l'immens dolor que tots vam sentir i que llavors ens va semblar insuperable. El temps dóna perspectiva a quasi tot, inclòs a la mort i al dolor. El dolor es va esvaint i esdevé tristesa i enyorança amb el pas dels anys, però cada 7 de febrer retorna.

Van venir més amics, més muntanyes, més ascensions, però molts cops he desitjat fer aquell cim, aquella via, aquella excursió amb ell, sentir els seus comentaris, les seves brometes, la seva presència.

Aquest vespre ens trobarem un irreductible grupet d'amics amb els seus pares per recordar-lo, com cada any. I pensaré en ell i en tots els morts a muntanya. Sense dolor però encara amb tristesa.