4 de maig de 2009

Mer de Glace


Avui hem pujat a Montenvers.El dia no es gaire bo, però encara es pot contemplar el Dru, el que resta de la Mer de Glace, al fons les Jorasses. Hi ha tanta gent com sempre, però ara els japonesos han estat substituïts per àrabs i dones amb la burka. Me les miro intentant comprendre una cultura que no entenc.

Avui fem de turistes, i baixem a veure la cova al gel. Però en un revolt de camí els dic que vagin passant, jo prefereixo mirar. M’aparto uns minuts per intentar retrobar la calma i al costat d’un gran bloc trec el llibre que fa dies que m’acompanya en aquestes vacances alpines. Un recull de vint-i-quatre textos sobre les impressions que ha desvetllat a alguns escriptors la visita a la vall de Chamonix i la contemplació de les grans muntanyes del Mont Blanc: Goethe, Rousseau, Chateaubriand, Shelley, Hugo, Whymper, Rebuffat.

Hi ha de tot, declaracions d’admiració i testimonis de rebuig. És curiós observar l’evolució de l’estètica al llarg dels anys, però també les percepcions personals. Hi ha gent que se sent interpelats per les grans muntanyes i l’espectacle de la natura i d’altres absolutament imnunes als seus encant.

Mentre llegeixo sota la severa cara del Dru em pregunto quina paret estic veient. ¿La que em mostra els meus ulls o també la que la meva vista barreja amb el record de les lectures de Bonatti o Boivin a la mateixa paret? ¿Quina mirada tenim sobre la natura i la muntanya? ¿No ens pesen massa tantes lectures, tanta cultura, tanta història? A cops em dic que potser seria més saludable una mica més d’ignorància. Però llavors, ¿realment sabriem valorar la natura? Difícil dilema.

Sona un tró llunya. El dia definitivamt s’ha espatllat. Arriba la familia i retornem cap al fons de la vall. Però el cor i l’esperit resta encara unes hores per les alçades, amb les paraules d’aquests grans escriptors.


Perspectivas del Mont Blanc. AA.VV. Ed.Alba. 2008.


4 comentaris:

en Girbén ha dit...

L'evocació és magnífica: rellegir el lloc a recer d'un gran bloc erràtic...

Acabo de fer un comentari al Lisu amb uns versos d'Ungaretti que vull tornar a reescriure.
"Es recorre el desert amb residus
D'alguna imatge d'abans a l'ànim,
De la Terra Promesa
Res més en sap un viu."

El dilema que dius: haver d'escollir entre la cara del Dru que saps de Bonatti i la que ara veus; escantonada,
just per on ell va dir que era més ferma, com per a desmentir-lo, a ell i tots nosaltres.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Ignorància? Cultura?
Ve a tomb, perquè moltes coses atribuïdes a Ell sempre venen a tomb:
"qui tingui ulls que miri(vegi), qui tingui orelles que escolti (senti)."

lux ha dit...

Per mi… mai…
Si, no sé si és millor, però no puc renunciar a la meva esència…
La muntanya és bella, turbadora imponent… però és la historia, l’emocio dels que l’han sommiada, lluitada, estimada, admirada …

lisu ha dit...

Crec que és impossible tenir una visió no-condicionada perque contínuament rebem influències que conscients o no afecten la nostra forma d'entendre la natura i la muntanya. A mi personalment sempre m´ha agradat saber la història, anècdotes, visions i interpretacions diferents. Aquesta pluralitat crec que és molt enriquidora i no t'impedeix de fer-te la teva visió personal.