Natura verge?

És possible parlar de natura verge al segle XXI? I encara més, a Europa resta cap racó que l’home no hagi transformat?

Aquesta és la qüestió que es va plantejar l’anglès Robert Macfarlane, l’autor de l’exitosa obra Les muntanyes de la ment. Per mirar de respondre-hi, va fer-se un mapa ideal d’uns illots naturalístics de Gran Bretanya (boscos, aiguamolls, valls, illes, costa) especialment ben preservats i va anar a recorre’ls per viure l’experiència de la natura verge, de la wilderness.

Abans de començar el viatge és probable que tingués la resposta. Evidentment que no resta natura verge al segle XXI a Europa. Però no hem de renunciar a gaudir-la de tant en tant, ja que la natura verge no és una propietat permanent del territori, sinó que pot ser una qualitat que un paisatge pot adoptar després d’una nevada o una posta de sol.

Però probablement no sigui aquesta la pregunta. No seria més sensat plantejar si l’home occidental pot acostar-se a la natura sense la visió de més de vint segles de cultura i civilització al darrera, és a dir, sense una mirada medial. Aquesta és la gran pregunta, especialment després de la hipertecnificació de la societat actual. Com es pot acostar a la natura l’home del segle XXI dominat per la tècnica que envaeix tots els àmbits de la vida.?

L’apropament a aquests illots de natura ben conservada, que no verge, el fa des de la consciencia que el paisatge es fa i es desfa a cada moment històric, es construeix amb cada civilització i amb cada cultura, i per això la natura no és ni pot ser aliena a la història o la societat. Però quan conclou el viatge té clar que així com l’home necessita la natura, aquesta no necessita a l’home. La natura verge té un absolut desinterés per l’especie humana.

I ell s’hi acosta recollint aquest llegat i oferint la seva perspectiva. Una mirada que bascula entre el plany d’un passat que no tornarà i la voluntat de viure, gaudir i aprofitar el que resta. I alhora preguntar-se. Una mirada possibilista, no catastrofica, ni milenarista, passada pel cedaç d’un alé poètic, d’una sensibilitat pregona per les meravelles de la natura, un bon coneixement científic i un evident talent per la literatura.

L’ensenyament final està clar. L’home no hauria de viure d’esquena a la natura, o si més no, alguns homes no poden viure sense la natura si volen mantenir una mica de seny.

Natura verge? No. Natura assetjada? Si. Natura necessària? Del tot.

Un llibre lluminós, clarivident i reeixit. Del tot imprescindible pels que estimen una posta de sol dalt d’un cim, una tempesta en ple hivern o un ocell volant sobre el mar.

Naturaleza virgen. Robert Macfarlane.Ed.Alba. Barcelona, 2008