25 de maig de 2009

Ecologia política


Estem cansats de sentir parlar de la crisi dels models tradicionals dels Pirineus i de les incerteses sobre el seu futur. La ramaderia i l’agricultura es moren i sembla que les úniques alternatives siguin les estacions d’esquí i la construcció. Després d’un llarg passat agrícola i pastoral, aquest model ha fet fallida. Moren els vells models i els nous volen néixer. Desenvolupament o sostenibilitat? Imposició o negociació? Especulació o planejament? Estancament o renaixement? Quin camí seguir. N’hi ha molts. És important saber encertar. Els Pirineus s’han de reinventar. Sols, és a dir, des del territori, o ho decidiran des de Madrid, Barcelona, Saragossa o Paris?


L’abordatge purament ambientalista o simplemente economicista dels reptes de futur són insuficients. Cal una visió més amplia i a llarg termini. Aquí l’ecologia política pot esdevenir una eina útil.


L’ecologia polítca és una branca de les ciències socials que es centra en l’anàlisi de la interacció entre allò que és social i allò que és natural, és a dir, entre societat i medi. Intenta explicar el context social i polític de les decisions que afecten a la gestió i a l’ús dels recursos naturals. Interpreta els paisatges com una combinació inseparable de variables socials i naturals i vol superar la dicotomia que contraposa la natura amb la societat. L’ecologia política incideix especialment en la importància del procés polític implícit en la discussió alhora que relaciona la propietat i l’ús dels recursos naturals. L’ecologia política intenta situar-se a l’espai d’interacció de l’home i la natura, perquè l’ecologia i la societat estan subjectes a una relació permanent. Per això l’ecologia política estudia especialment aquelles variables amb una incidència directe sobre la natura i el paisatge, com la demografia, el regim de propietat, les pràctiques productives, etc.


Massa desapercebut ha passat aquest llibre. A partir de l’estudi d’experiències i realitats concretes dóna una mirada als canvis socials i econòmics dels Pirineus i les seves comunitats humanes els darrers cinquanta anys. Els recursos dels Pirineus tenen un potencial elevat d’ús i benefici i per això diversos grups socials, locals i externs, lluiten pel seu control. El llibre recull una dotzena de treballs que s’acosten a la complexitat del Pirineu des de múltiples vessants: la propietat comunal basca, el pastoreig, la normativa comunitària, els transhumants del segle XXI, pastors, centrals hidroelèctriques i estacions d’esquí, el tabac a Andorra...


I de tot plegat què en surt?. Una nova perspectiva i una nova manera d’abordar la realitat, més amplia i amb més matisos que el simple mirada biològica o econòmica. El futur no s’atura i el futur dels Pirineus té grans reptes al davant. Quan més elements hi hagi per fer una anàlisi més acurada millor es podran prendre les decisions.


Ecologia política en los Pirineos. Estado, historia y paisaje. Ismael Vacaro – Oriol Beltrán (editors). Co.Monografies de l’Ecomuseu de les vall d’Anèu, Garsineu edicions. Tremp 2007.



2 comentaris:

jaume ll ha dit...

Em sembla molt assenyada aquesta recerca d'un equilibri entre l'aprofitament dels recursos i el respecte al medi ambient, perquè la gent del Pirineu "ha de poder" viure dignament i perquè amb el territori "no es pot fer" qualsevol cosa. Les postures extremes de què parles -ecologisme i economicisme radicals- tenen un impacte molt negatiu sobre la gent, l'una, o sobre la natura, l'altra. Aquesta proposta de reflexió, avalada amb una nova eina científica com l'ecologia social, em sembla seriosa i dóna esperances de cara al futur.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Caldrà doncs, llegir aquest llibre.