27 d’abril de 2009

Nits difícils



Què els ha passat a les meves amigues muntanyes? Només Déu ho pot saber. Faig examen de consciència. Potser les he tingut oblidades? Els he faltat al respecte? He oblidat ser-hi present les festes de precepte? N'he parlat malament als amics? He anteposat qualsevol altre bé o criatura de la terra al davant seu? Categoricament no. I així i tot la nostra relació ha canviat profundament.

...

Ara, en canvi, torno a pujar a la meva vall i, tot d'una, com tants anys enrere, en el mateix punt de sempre, allà dalt hi apareixen, com miratges, els cims dels campanars i dels minarets, i una mica més enllà s'obre la majestuositat de les grans muntanyes. Però és com si ja no em veiessin, com si no existís. Ja no em conviden. Ja no em criden amb aquella veu silenciosa que m'arribava a les entranyes. S'estan allà, immòbils, fredes, taciturnes, tancades en una suprema indiferència. Què ha passat? Per què m'he convertit en un estrany? Quin mal els he fet? O potser tot és cosa meva, per què l'amor s'ha apagat?

Dino Buzzati. Les nits difícils.


8 comentaris:

jaume ll ha dit...

Hola Enric! El text és bell, però no deu pas reflectir un estat d'esperit teu? Espero que no, o en tot cas que sigui temporal.

Aka ha dit...

Idem que el company! Espero que la crida de la muntanya no hagi desaparegut de la teva vida!

(No ho crec pas!)

lisu ha dit...

Crec que quan més s'estima una cosa més perill hi ha de decepció, però aquesta sempre sol ser transitòria. Després lentament va retornant aquest amor vertader i mica en mica ens anem sentint més bé i més animats.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

És cert. Té raó en Dino Buzzati.
Arriba un moment que les muntanyes, grans i petites, callen.
A voltes temporalment. A voltes definitivament, i aleshores ens resta el mateix buit que ens va deixar el company desaparegut.
Però que ningú pateixi més del compte: les muntanyes criden a uns altres.
Elles manen. Sempre.

Anònim ha dit...

T'entenc. A cops la muntanya s'acaba, s'apaga el ble d'una passió molt pregona que ha omplert una part important de la vida.

Altres cops sembla que s'acaba però no és així, és un periode de transformació.

No et precipitis. El que sigui serà, però sense presses.

I recorda allò que diuen, no es que es tanqui una porta, sinó que se n'obre una altra.

Bona sort,

en Girbén ha dit...

Jo llegeixo aquest retall de Buzzati amb una altra clau. A l'agror que tan sovint va ser la seva bandera (bé se'l considera kafkià) cal afegir-hi la vellesa ("les nits difícils" va ser el darrer llibre que va editar en vida).
També penso en el possible dolor de recordar les seves Dolomites (va néixer a Belluno) com l'escenari bèl·lic que va esdevenir.
Caldria llegir la seva primera novel·la "Bàrnabo delle montagne" que tracta, precisament, del cas contrari: d'un home que no pot estar-se'n de les muntanyes i acaba tornant-hi.

xavi f. ha dit...

Per als que estimem la muntanya, aquesta, sovint no es mes que una metàfora que ens parla de la nostra vida. Confonem vida propia i muntanya, afortunadament quan les coses no ens van bé a la vida la muntanya ens ayuda a tirar endavant i quan les coses no ens van bé a la muntanya la vida ens ajuda a tirar endavant. Així es, i així ha de ser. I que pasa quan no va bé li la vida ni la muntanya? tot s'acaba? Preguntà el deixeble. Doncs la melangia ens envaeix i els records ens alimenten perque tant la vida com la muntanya son tan maques i fortes que ens arrastren i ens ajuden a seguir endavant. Així es i així ha de ser.

Jordi O ha dit...

Poder quan les muntanyes resten en silenci al nostre costat, sigui quan ja hi som amb perfecte comunió!