Déu i la bola

Ja tenia la feina feta però li'n va venir una de darrere. Tant o més que les muntanyes, a Déu callat li plauen les valls rescloses, termenejades per muntanyes que no acaben de ser feréstegues. Així, d'un sol traç va fer el Cadí, amb el clot de la mà i sense gaire més feina li va sortir el Costafreda, guarnint-lo de pi negre i d'avets, com la molsa d'un pessebre, va crear la serra del Verd, altre cop amb el clot de la mà, però fent-li l'esgarrapada de la paret del Ferrús va fer l'Ensija i es va quedar parat. Tot el món callava mentre ell estava endevinant que en els segles dels segles algun dia foren vestides catedrals. I ves que se li va acudir fer la seva. Mirantt-s'hi com mai no ho havia fet, amb dos pollegons com torres i una tartera per enforcadura va fer la seva obra mestra.

I fou el Pedraforca.

Josep Maria Ballarín.

Aquí el text complet