Costabona d'esperança

- Vinga, que ja hi ets. Només falten cinc minuts.

- Renoi, com puja això. Deixa'm reposar una mica. Uf, no paro d'esbufegar

- Vinga, tornem-hi.

- Ara si, ara som al cim.

Escoltava en silenci aquestes paraules, sense acabar d'entendre-les. Certament la pujada al Costabona és costeruda. Més encara avui, que ha plogut al costat del cotxe, el sol ens ha fet suar, el vent quasi ens enconstipa, s'ha tornat a tapar i ara amenaça tempesta.

Tanmateix és un cim fàcil, assequible a tothom. Bé, potser per alguns té un mèrit especial. Com el Toni. Dalt del cim ens ho explica. Té setanta-tres anys. Fa dos anys va acabar les tandes de quimio, i sembla que el càncer està controlat. Molt poc a poc es va refent. El tractament i l’edat li han deixat el cos molt castigat. Avui és la seva primera excursió des de la malaltia. És de Ripoll, i ha vingut amb el seu amic i company d’excursions Ramon. Aquest matí s'ha vist amb cor i aquí està, només amb el bastó i l'impermeable. Amb les preses han oblidat l’aigua i el menjar.

Tots dos han voltat aquestes muntanyes des de fa cinquanta anys. Les coneixen del dret i del revés. No paren d'explicar facècies. Mentre baixem, dins una espessa boira que ens esguerra el dia, ens ho explica tot. En silenci escolto les seves paraules. Senzillesa, serenor, saviesa. Sinceritat i pudor alhora. Cap morbositat.

A l'arribar al cotxe diu simplement:

- Avui he fet el meu Everest.

- Doncs vinga, anem al nostre Kàtmandu, que l'arrós es covarà i haig de comprar el diari, afegeix el Ramon.

Amb una encaixada ens acomiadem. Ens dóna el seu telèfon i adreça i ens convida a casa seva. Sempre que passeu per Ripoll teniu la taula parada.

Potser no el tornarem a veure, però segur que no oblidaré mai les paraules de vida del Toni. Amb les fortes pluges d’aquesta primavera, el verd pregon del Costabona és avui un verd intens d'esperança. El testimoni del Toni és l'esperança de tots aquells que lluiten contra la malaltia. Escric amb el pensament posat en un altre excursionista i amic que ara està lluitant contra la mateixa malaltia, però també per a tots aquells que lluiten en el seu infern personal amb les seves malalties. No defalliu, hi ha esperança. Al fons del túnel del dolor i la desesperació hi ha un llum. Avui el portava el Toni amb el seu somriure i alegria dalt del cim.