Un dia de l'estiu passegem pels estanys de Tristaina. El dia és radiant i l'atmosfera neta, rentada per quatre dies de tempestes i pluges. Assegut a l'estany superior, amb els peus dins l'aigua, miro com la cresta es retalla al cel. Un cel d'un blau intens, intenssissim, net, brillant, un pèl metàl·lic, profund. Ni un sol núvol. Això és l'atzur. La perfecció del paisatge, la bellesa de la natura.
Entrades
3 comentaris:
Per a mi una de les meravelles de la natura i la muntanya és que a part d'ensenyar-te els colors, te'ls fa sentir intensament, coneixes el caràcter de cada color.
Enllà del seu joiell de nom (que sembla insinuar un alè positiu a l'enyor), l'accessible passeig d'accés és per a molts el de la descoberta muntanyenca, i el (o és la?) converteix en tot un bestseller pirinenc.
En sóc addicte al maig, a l'hora del desglaç; quan, davall l'atzur, Tristaina ens ofereix tots els matisos del "glauc".
És un lloc que recordo amb gran estima, especialment el 1976, amb la meva dona i la meva filla d'un anyet, que portava asseguda a lo Sant Cristòfol.
Sí, hauria de tornar-hi...
Publica un comentari a l'entrada