Sorpreses...

Mai no pots dir que coneixes bé una contrada, per molt que t'ho pensis. Jo creia que la Cerdanya pocs secrets em reservava, però aquest estiu n'he descobert alguns insospitats.

El primer va ser sobre  el poble de Cava. Un riuet que baixava directe de les parets del Cadí, d'aigües gèlides, amb uns gorgs i tobogans divertidíssims. Ens va omplir una diada esplèndida, amb banys i caminades per boscos densos sota l'esguard del Cadí sense veure-hi ningú.

Al cap d'uns dies ens enfilàvem cap a Estamariu. El pla era veure pedra picada. Visitar la renovada església de Sant Vicenç d'Estamariu, reconstruïda pacientment durant més de cinc anys. S'hi ha refet tot el taulat, s'ha aixecat una nova paret exterior i s'hi han descobert uns frescos romànics, els únics de tota la comarca conservats en el seu lloc original. El conjunt és digníssim, ben agençat i amb una reconstrucció curosa, sense estirabots de cap arquitecte que vol ser original. Seguim cap a Bescaran, per admirar el seu magnífic campanar. Torre esvelta, d'una simplicitat rústega, elegant. Ens captiva i durant una bona estona ens hi recreem.

Però avui continuem amunt. La pista s'enfila i va a sortir als estanys de la Pera. Passa ràpidament d'una vegetació de secà a una d'alçada. Però el més destacable és el conjunt de bordes, pastures, prats i marges. Al trencall de la pista que s'adreça cap a Arcavell o el Bosc de la Rabassa deixem el vehicle i passegem. La contrada és deliciosa, amb unes prats que s'eleven cap a les alçades. Avui però no anem als cims, sinó a recórrer aquesta geografia, mut testimoni d'un passat agrícola i pastorívol del tot perdut. Record d'un temps on des dels pobles s'aviava el bestiar a les pastures de muntanya, i al seu redós s'hi aixecaven bordes, estables i es tancaven els prats amb vailets. Els pastors i pagesos ho vetllaven i sense ser-ne conscients construïen un paisatge harmoniós i bell. Ara tot està enrunat, però encara resten les edificacions, els corriols perduts i els rastres d'un passat que no tornarà.

El paratge és bellíssim. Hi passegem durant estona, contemplant aquests prats infinits, amb el Cadi com a teló de fons i la immensitat de l'Alt Urgell a l'oest. Recollim gerds, ens aturem a les bordes, resseguim els murs de pedra seca. La solitud i la immensitat és total. És tot un descobriment que ens encanta.

De retorn seguim la pista cap a Castellnou de Carcolze. Més bordes i la gran planicie del coll de Sorri. Aquí l'herba està segada, arriba el corrent elèctric i hi ha alguna borda arranjada. És cap al tard i el sol comença a davallar. Els grills canten, l'herba oloreja, i la immensitat del paratge se'ns imposa. És esplèndid i ens aturem uns minuts per a gaudir de tanta bellesa i serenitat.

Castellnou és un poble penjat, reconstruït però que manté la seva fesomia original. I la foscor cau abans d'arribar al Segre i la carretera general. Però el nostre cor roman a les alçades, no de les muntanyes, sinó de les valls.