25 de juny de 2009

Pirineo / Pirineos

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.


2 comentaris:

en Girbén ha dit...

No puc estar-me'n, Enric, d'aplaudir llarga estona el teu comentari. I ho diu un que ha vist sortir el sol desprès d'una nit de conversa amb un dels redactors d'aquest tristoi Pirineu "vanguardista".
Ja no és la seva renúncia a ultrança de les veres veus pirinenques (ni una d'elles en origen hispànica), o l'absolut absteniment del llegat de l'excursionisme (i mira que el tema dona de si); és la temptativa (la d'uns que simulen ignorància en comptes d'intenció) de cloure els Pirineus amb la més misèrrima perspectiva urbana.
Que tenim mala peça al teler prou que ho sabem. No paro de demanar-me com podem restituir la dignitat dels llocs... Com podríem parar el tan ben estudiat cop feridor del sistema al territori i presalvar-lo? Serà que, sense alternativa, tenim la brega perduda?
Admeto que, aquí, em sento retut.
Ens cal ajut i estem sols.

enric faura ha dit...

Efectivament Girben, com tornar al dignitat als llocs? D'entrada amb respecte i humilitat. Per això trobo tan desencertat l'enfocament d'aquest monogràfic. La superbia urbana i cultura s'ho emporta tot per davant.
Què hi podem fer? No ho sé, si més no tenim els blocs per a deixar el nostre petit testimoni.