Simplement Ensija

Josep Llusà

Sovint desitgem al nostre cap les grans muntanyes, els cims més alts i les vies més agosarades. Però com diu el Lluís, els cims secundaris també tenen el seu encant i poden ser igualment gratificants. A més a més hi ha muntanyes i cims especialment acollidors, que en aquest hivern curull de neu es fan més atractius encara. A cops no cal anar gaire lluny ni cercar llocs envitricollats per gaudir amb senzillesa i naturalitat dels valors essencials de la muntanya. Així que anem cap a Ensija, com també fan d’altres.

Ensija es preciós tot l’any, però a l’hivern els seus prats superiors nevats tenen un magnetisme especial, una bellesa sorprenent que ens obliga a tornar-hi cada temporada.

Aquest cop hi entrem des del sud. Hem de deixar el cotxer poc abans del coll de Fumanya, i des d’allí per sobre un tou de neu infreqüent per la contrada ens enfilem cap a la Creu de Ferro pel marcat torrent.

El dia és magnífic. El sol acompanya, inclòs escalfa a estones. Les vistes sobre el Bagés emboirat, Montserrat i Sant Llorenç retallant-se a l’horitzó i el Montseny encara ben nevat, són avui especialment brillants. La pujada és ràpida i directe. A la carena ens rep un vent molest, però continuem fins el cim.

J.Llusà

No podem deixar de contemplar tanta i tanta bellesa. El Pedraforca que ens esguarda ferreny, el Pirineu severament nevat, les pistes dels Rasos també ben blanques, el massís del Port del Comte carregat, Busa i els Bastets encara enfarinats, el llunyà Turbó i el Cotiella immaculats... La vista no es pot aturar, ara cap aquí, ara cap allà. I a la conversa surten propostes, projectes i il·lusions.

Ens omplim d’aquests grans espais, de la bellesa i amplitud d’aquestes vistes, de l'amistat de la companyia i un cop més Ensija ens retorna amb escreix la seva visita.