12 de gener de 2009

Quanta, quanta neu




























Els reis ens han portar una nova llevantada. I ja en van...

Mig país està blanc, molt blanc. Haig de sortir, necessito veure la neu que tapissa el meu territori. Descartat el Montseny pel previsible col·lapse de gent, cerquem un racó solitari al Pirineu oriental.

Mentre pugem pel Congost una lluna immensa, pàl·lida, es retalla a l'horitzó. Fa basarda. A la plana de Vic la boira ens envaeix i des de Sant Quirze de Besora tot és blanc. A Ripoll ja és clar i les muntanyes s'alcen com un mató immaculat. El Pugimal magnificent, la Serra Cavallera blanca fins Ogassa. Ens desviem de la carretera principal, ens endinsem per una pista fins que la neu diu prou i hem de deixar el cotxe.

Comencem a caminar. Hi ha neu, molta neu. Progressem pel bosc, intuint el camí, sortim als prats superiors, encara més neu, ens acostem a les pales cimeres, carregades de neu. Lentament vaig obrint traça. Retrobar la sensació d'enfonsar-se a la neu en una pala verge immaculada em fa feliç.


























El sol és potent i descarrega la seva força sobre la neu, on rebota i s'escampa amb més intensitat encara. L'atmosfera és neta, d'una puresa infinita. La lluminositat és extrema. Els colors llueixen definits, el blanc de la neu s'estén fins a l'horitzó. A llevant les boires de les fondalades retallen el Montseny, Sant Llorenç, Montserrat. Tenim una borratxera de fer fotos.

Arribem al cim. Totes les muntanyes són un immens mató, resplendent. Els ulls no tenen temps per mirar arreu. Ara aci, ara allà, més enllà encara. Cap pedra, cap relleu. Avui tot és un immens i perfecte blanc. Feia uns quants anys que el Pirineu Oriental no estava tan carregat. Ens emocionem.

Hi restem una llarga i bella estona, intentant omplir-nos d'aquesta bellesa extrema, d'aquests paisatges que voldríem sempre així, allargant la mirada als horitzons inabastables, deixant que la llum es fiqui al nostre cor, sadollant-nos de la serenitat que desprèn el país sota la neu.




























De retorn a la plana de Vic la boira ja s'ha aixecat. Cau la tarda i el sol es pon. Sobre el Pirineu s'estén un subtil tel rosat. Hem d'aturar-nos a un marge per contemplar-ho en silenci. És encara més bell. El Matagallas i les Agudes estan carregadíssims, semblen unes altres muntanyes, i agafen unes tonalitats rosades també bellíssimes.

Entrem a la gran ciutat exultants.


4 comentaris:

Toni Ibañez ha dit...

Meravellós!

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Magnífica excursió. Fa fer dentetes.

lisu ha dit...

Hi ha dies com aquests que la muntanya et porta a un estat que definiria com a místic, a una sensació de pertànyer a un Tot, de ser una petita part d'una cosa més gran ... diuen que hi ha gent que no ho pot experimentar, però la descripció que en fas a mi m´ha fet recordar aquests moments que sovint experimento en dies així.

Gatsaule ha dit...

Molt bones les fotos! Quina llum més especial que hi havia, eh!