25 de setembre de 2008

Mort i muntanya

BLOC 2008

Mort i muntanya, dues realitats a cops agermanades. El risc, el perill i l'exposició provoca massa sovint accidents amb un desenllaç fatal. Els detractors de la muntanya ho tenen clar: Quin sentit té un esport on qualsevol error es paga sovint amb la mort? Les respostes han estat moltes, però com sovint passa amb les grans qüestions humanes probablement no hi ha resposta. En aquesta manca de resposta a una qüestió que des de la raó no es pot explicar rau un dels misteris de l'alpinisme.


Diversos autors tanmateix hi han dit la seva. Recordo el text brillant de Maria Coffey, Los zarpazos de la montaña, el treball de Laurance Gonzales, Quien vive, quien muere y porqué, (que no em va agradar gaire), diversos reculls d'accidents, tragèdies, rescats miraculosos i supervivència. És un gènere que sempre m'ha interessat, no pel seu vessant morbós, sinó per la reflexió implícita que comporta sobre la naturalesa humana i els impulsos que mouen a algunes persones.


Tot passejant per Passy, en l'espai reservat als autors, un noi de la meva edat tenia davant una pila de llibres. M'hi acosto i fàcilment establim conversa. M'explica la seva vida i el seu llibre. Des de ben jove s'ha dedicat a l'alpinisme, l'escalada i l'esquí extrem. Cada cop amb més força l'experiència de situacions límit es va convertir en el motor de la seva vida. Acostar-se al llindar de l'extrem, el festeig amb el risc, endinsar-se en el perill. Progressivament cercava els limits una mica més enllà. Va esdevenir guia, va dur a terme expedicions himalaienques. Va escapar a diversos accidents, va veure morir companys i amics.


Arribada la quarentena s'adona que ha entrat en un procés autodestructiu per la seva adició al risc i a les situacions límit a la muntanya i amb lúcidesa ho vol aturar. Ho va intentar diversos cops però no es podia desenganxar de l'adrenalina de l'extrem. Finalment ho va aconseguir gràcies a tècniques psicològiques. Ara contiunua escalant i fent esquí de muntanya, a un alt nivell, però sense la necessitat de viure al límit.


Pourquoia j'aurias dû mourir en montagne? és el resultat d'aquest viatge, on posa en paper una agosarada tesi sobre l'atracció per la muntanya i la mort: la psico-genealogia. A partir del convenciment que la geanologia, és a dir, la vida i els fets dels ancestres, pares i avis, condicionen totalament la teva existència, l'autor densenvolupa la seva tesi. I quina és aquesta teoria?


Simplificant, opina que nosaltres no som responsables del nostre gust pel risc o les situacions extremes, sinó que ens ve determinat per les generacions que ens han precedit. Des de la negació del lliure albir, és a dir, la lliberat d'elecció del nostre camí com a éssers humans afirma que no hem escollit la pràctica d'aquestes activitats, sinó que hi estariem predestinats pel record de l'inconscient de les nostres families. L'inconscient familiar, les lleialtats entre els ancestres, el pes de l'amor o desamor dels pares o avis, la força simbòlica del pare, ens condiciona totalment.

Ho complementa amb la tesi, molt agosarada, que molts guies de muntanya no han triat la seva professió per afició a l'esport o gust per la muntanya, sinó que hi estaven predestinats per les seves circumstàncies familiars. Els fills de “programacions positives” o “programacions negatives”, és a dir, els fills desitjats o bé que es cerquen per cobrir el buit d'una mort familiar estan totalment condicionats. Els fills que porten el nom d'un germà mort, els dols familiars no elaborats i altres circumstàncies de caire psicològic condicionen també decissivament l'elecció de l'ofici de guia. I aquesta tesi la corrobora amb un petit treball de camp, a partir de l'enquesta contestada per varies dotzenes de guies francesos.


Convincent? Depèn. Els seguidors de Freud i la psicoanàlisi trobaran una teoria pausible. Els contraris a les teories freudianes i lacanistes pensaran que res no té cap ni peus. En qualsevol cas, una nova línia de reflexió sobre la cara fosça de l'alpinisme i la muntanya.


Pourquoi j'aurais dû mourir en montagne. Emmanuel Ratouis.. 176 p. www.tupilak.com.


1 comentaris:

jaume ll ha dit...

Hola Enric. Sempre em sorprèn la teva curiositat infinita per tot el relacionat amb la muntanya, i que no se t'escapi cap tema que pugui sorgir en qualsevol lloc. Vas un pas o dos per devant de la resta, i això és un aliment per a tots. Un petit comentari sobre el resum del llibre del post: tufeja un determinisme extrem (em recorda la funesta teoria pseudopsicològica de les "constel·lacions familiars"). No nego que l'entorn familiar no pesi, i molt, però també poden influir els factors socials, com l'admiració d'allò que és extrem, i el marc competitiu en què ens movem, que obliga sempre a mesurar-se amb els altres. I, per què no tenir en compte la mateixa dinàmica interna d'una activitat que té com a essència la constant superació dels propis límits? Apostaria per una explicació més multicausal.