15 de gener de 2008

Els sots ferèstecs

La Taula, als cingles de Bertí

Pas rera pas anem superant el grau de Montmany. El camí està empedrat, encara que molt castigat per les motos. Intento imaginar quan mossèn Llàtzer seguia el matxo camí de Sant Pere de Bertí, deixant enrerar el seu malson dels sots ferèstecs, potser acompanyat de l'Alexi de les tòfones. Avui l'excursió és una matinal pels cingles de Riells i Bertí.

Hem sortit de bon matí de Riells del Fai cap al coll de Tripeta, amb el turó de Puiggraciós com a far. D'allí hem tret el nas cap al Congost i per aquell vessant, mentre ens entreteniem mirant la casa d'Uia (voltada de cotxes abandonats que degraden i embruteixen el que hauria de ser una contrada de peregrinació literària) i les ruïnes de l'ermita de Montmany hem anat flanquejant sota el cingle fins enfilar-nos pel grau del mateix nom, mentre el company, expert filòleg, m'explica la gestació del text immortal de Raimon Casellas, deutora del naturalisme de Zola, i com el seu autor es va llevar la vida tirant-se al tren a Sant Joan de les Abadeses. Encara recordo la impressió que em va causar la lectura de la novel.la. El clima de misèria moral, el rebuig dels pagesos cap el mossèn, l'opressió asfixiant d'un món rural reclos i quasi salvatge, la basarda de les baixes pasions, a la meva adolescència em van trasbalsar.

Dalt del grau seguim uns minuts per la carena fins La Taula, on asseguts de cara al Pirineu, entrelluquem el Canigó i les Esquerdes de Rotjà ben enferinades darrera el Puigsacalm, la immensitat de la Calma, el Tagamanent imperterrit de front. El dia és radiant, l'atmosfera neta i el sol llueix. Continuem cap a Sant Pere de Bertí. La recordo molt deteriorada i ara la trobo ben agençada, amb la senzilla bellesa d'una ermita rural sense pretensions. Per un preciós corriol enmig d'un alzinar seguim cap al Clascar, antiga pairalia on algun amo fantasios va fer unes reformes el segle passat d'estil morisc que li donen un aire kitsch i xaró del tot sorprenent.



Sant Pere de Bertí

Seguim cap el Turó de les Onze Hores, per sota del cingle, farcit de parabolts, claus i bagues que evidencien una època d'esportiva en una roca dolenta. La vista sobre el Vallès és espectacular. Al fons es retalla l'edifici de l'Agbar cilindric i la Mediterrània. En un racó una mà anònima ha construit un petit altar on hi ha una senzilla icona. Qui deu venir aquí a pregar de cara a la immensitat de l'horitzó?

Al cim de les Onze Hores hi ha un pal amb la bandera recollida i un parell de pessebres. La vista sobre la fondalada i els cingles, cap al Farell, Gallifa, el Montcau i Sant Llorenç és corprenedora. El roig de la roca, els espadats i la profunditat de la contrada ens produeix una impressió inesperada. Enlloc de tornar pel bon camí seguim a unes trempades xicotes del Maresme i tirem recte cap avall, per un corriol perdut que buscant el punt feble de l'estimball ens permet perdre alçada. Esgarrinxades, relliscades i alguns passos aeris ens menen a la Font Freda i per un ufanós canyissar retornem a Riells.

L'excursió havia de ser una simple matinal per una contrada que no coneixia. Haig de confesar que no n'espera gaire, però el dia ha estat molt millor del que pensàvem. Un cop més la muntanya ens ha donat una grata sorpresa quan menys ho esperàvem.