12 de juliol de 2007

Des de l'aire

Que petit que sembla tot!. Només enlairar-nos del Prat els turons de Collserola queden com petits bunyols enrere. El Garraf es veu estranyament planer i uniforme. Mira que a cops costa pujar pels graus del Montsant, però des d’aquí semblen petits graons. Pàndols i la Serra del Cardó són com una mena de granissada. I els fondos, torrents i valls del Port apareixen cada cop més minúsculs i els seus cims uns simples pujols. Vall de l'Ebre enllà el perfil Moncayo es retalla menut a l’horitzó.

Des d’aquesta petita finestreta de l’avió aquestes muntanyes que coneixem, que hem petjat, on ens hem cansat, suat i esgarrinxat semblen quasi insignificants, aparentment irrellevants. Tanmateix per a mi mantenen el seu poder de seducció. La superfície terrestre sense muntanyes seria massa monòtona i avorrida. Les muntanyes hi posen vida. Des d’aquí dalt les veig i entenc d’una altra manera, però les continuo estimant igual.