27 de desembre de 2007

Villalba Ezcay

Gràcies a l'amistat amb en J.F puc retornar a l'obra de'n Villalba Ezcay. Em facilita uns textos originals inèdits que guarda a casa seva i que mai han estat editats.

En Josep Maria Villalba Ezcay va néixer en un poble de la província de León. Va fer la guerra al costat republicà i va ser ferit a una espatlla produïnt-li la ferida una malformació que li limitava el moviment d'un braç. Tot i així va practicar l'escalada i va fer força ascensions a Montserrat i Pedraforca. El règim franquista el va enviar desterrat a Catalunya per allunyar-lo de la seva terra nadiua com a càstig. El resultat va ser que li van fer un favor perquè es va integrar completament aprenent, no solament la nostra llengua, sinó la nostra cultura que va fer seva sense renunciar tampoc als seus orígens. Mostra d'això és que va escriure prolíficament en català. Va colaborà a les revistes Cordada i Vèrtex, va guanyar un accèssit dels Jocs Florals de Muntanya i algun dels seus escrits el va presentar al premi Joaquim Ruyra i al Sant Bernat de muntanya.

El seu centre era el CE comarca de Bages de Manresa, on residia. Va ser membre del GAME i del GAM del CECB, d'on va arribar a formar part de la seva junta directiva i va ser president del GAM del Bages.

La seva gran obra va ser el llibre Balada de las Montañas escrit en català i castellà. Però com ell diu al començament, al principi de cada capítol hi ha un poema fet per ell en català en agraïment a aquesta terra que tant estimava i que tant li havia donat, sobretot comprensió, acolliment i amics. Tenia també escrit un llibre que no va arribar a publicar que es deia Las Montañas Profanadas i que és el que acabo de llegir. Algun dels escrits d'aquest recull els va presentar al premi Joaquim Ruyra.

Era un home amb una cultura immensa i tenia sempre el costum de citar autors clàssics. Era entès en música i conreava la poesia amb més o menys fortuna, però sobretot escrivia bé i mostrava en els seus escrits una gran espiritualitat lluny de carrinclonerismes. La seva professió era Enginyer Químic i tenia una fàbrica de colònia a Manresa.


He llegit els seus textos amb gust. Traspuen amor a les muntanyes i als homes. Em sembla intuir que Villalba Ezcay era un gran humanista de la muntanya. Va pertànyer a la generació a qui la Guerra Civil els ho va arrabassar tot, però malgrat les dificultats va saber sobreposar-se i tirar endavant, cercant a la muntanya el motor de la seva vida. Avui és molt difícil llegir-ne res, i probablement per a molts la seva estètica literària entre el romanticisme, l'humanisme i una certa espiritualitat els pugui semblar depassada. Tanmateix resti aquí aquest senzill recordatori per un dels molts muntanyencs escriptors oblidats del nostre passat.


23 de desembre de 2007

Citació del diumenge


He aprendido que todo el mundo quiere vivir en la cima de la montaña, sin saber que la verdadera felicidad está en la forma de subir a la cumbre.”

Gabriel García Márquez


20 de desembre de 2007

Carretera a l'Everest

Gràcies a l’Albert, m’assabento de la darrera bogeria dels xinesos. Resulta que per fer més lluïda les properes Olimpiades del 2008, han pensat fer passar la Flama Olímpica per l’Everest. És a dir, que un equip d’alpinistes pugi la flama des del Nepal i baixi per la banda tibetana. Per facilitar la cosa han decidit construir una carretera asfaltada de més de 100 kilómetres fins el mateix Camp Base de l’Everest.

És una bona idea. Cal que el circ de no s’aturi. Amb una carretera asfaltada fins el Camp Base ben aviat s’hi podran construir hotelets, fondes, botigues, cafes internet i tot allò que sigui de menester per continuar desplomant als rics occidentals emmirallats en l’Everest.

Tinc força curiositat en veure com acaba tot plegat. M’agradarà saber com s’ho fan els xinesos per evitar els problemes de l’altitud, de les condicions meteorològiques i del fred. Sens dubte serà un gran espectacle, un nou i lamentable espectacle, on la muntanya hi posarà l’escenari de la vanitat humana.


15 de desembre de 2007

Citació del diumenge



“Per mi les muntanyes són un sentiment”


Childe Harold


13 de desembre de 2007

Pessigues

Els “pessigues” de l'esquí ja estan nerviosos perquè passen els dies i la neu no arriba a caure amb generositat. Fins ara nevadetes i espolsinades que no deixen treure els esquis fora de la neu artificial de les estacions. Hi ha neguit, nervis. Per acabar-los de posar més nerviosos us convido a mirar aquestes imatges de l'amic Silvio, que a finals de setembre ja va fer el primer descens de la temporada!

http://www.skisylvio.com/spots/2007/septembre/tourmalet/index.php3


11 de desembre de 2007

Visita d'obres

Aquest estiu s’han fet tasques d’arranjament i manteniment al camí de coll de Jou, que uneix l’Alt Berguedà amb la Cerdanya. És un camí mil·lenari que neix a l’Hospitalet de Rocasansa i porta fins a Urús. En l’actualitat no s’empra massa, malgrat la gran bellesa de l’entorn. L’he fet varis cops i li tinc una estima especial. El recorregut és preciós.

Tenia pendent de revissar-lo i diumenge al mati amb el J.M.P. comencem a caminar a les nou del mati des de la carretera berguedana que mena a coll de Pal. Passem pel costat de la masia de l’Hospitalet de Rocasansa i anem seguint un corriol marcat inicialment amb un senyal groc. Més endavant s’ajunta amb el PR que ve del refugi del Rebost i s’enfila decididament.


L’intervenció en el camí ha estat molt prudent, mesurada i alhora eficaç. S’han consolidat alguns petits murs de pedra seca, s’ha estassat allò on calia i s’ha remarcat i pintat.

El camí ara és clar, net i fàcil de seguir, sense cap destrossa que el desfiguri. Aplaudeixo la iniciativa i els criteris que s’han seguit per consolidar-ho, molt més respectuosos que els que empra el caminicida d’Avià i que ara està trinxant el camí del coll de Pendís.

En una hora i mitja arribem al coll. La vista sobre la Cerdanya és esplèndida i lluent, amb una atmosfera netíssima. Per la nit ha nevat lleugerament. El Carlit, el Puigpedrós i el pic de l’Orri es veuen ben blancs. Des d’allí mirem de seguir cap a les Penyes Altes, però no comptàvem amb el fort vent que el diumenge ha fet voleiar a mitja Catalunya i amb la mica de neu que ha caigut durant la nit, que ha verglaçat i deixa el corriol com un autèntic mirall. Amb compte anem tirant, intentant que el vent no ens arrossegui ni el gel ens faci baixar rodolant fins a l’embús del peatge del Túnel del Cadí. A l’avantcim de les Penyes Altes decidim que per avui ja n’hi ha prou, i reculem. Retornem tranquil·lament pel camí de coll de Jou, gaudint de cada revolt, de cada boix i pi rojalet, de cara al sol hivernal, mentre Montserrat s’alça a l’horitzó retallat netament. Torno cap a casa amb la satisfacció de que encara resti gent que sap recuperar camins i amb una febrada que des de dilluns em té retingut al llit.

P.S. Sembla que per fí comença a nevar. Avui 30 cm a Andorra. Aquí un video.


5 de desembre de 2007

Nou mapa del Montsec

Demà dijous 6 de desembre, a les 18 h a la Sala de l’Ajuntament d’Àger es farà la presentació d’un nou mapa excursionista del Montsec. Ha estat realitzat pel Centre Excursionista de Lleida, amb treball de camp del Manel Cortés i de Joan Ramon Segura, dos excursionistes de gran vàlua. L’escala és a 1:20.000 i ara es publica el full dedicat al Montsec d’Ares i més endavant es publicarà el dedicat al Montsec de Rúbies.

Els dos autors són gent experimentada i de tota confiança i la zona mai ha tingut una cartografia bona pel que hi ha una certa expectativa i curiositat per veure el resultat de tot aquest treball.


4 de desembre de 2007

La Tura penjada


Doncs resulta que fa uns dies la Consellera Tura va fer una visita a un taller de fabricació de material de muntanya i escalada que l’empresa Faders ha muntat a la presó de Raimat per col·laborar en la reinserció de presos. Després de visitar les instal·lacions i veure el material que s’hi fabrica, sembla que li van proposar a la Consellera que el provés i la van convidar a llançar-se per una tirolina. Ella, valenta i decidida, no va dubtar ni un moment. Imagino les cares i pensaments d’alguns interns en veure a tota una Consellera de Justicia penjant d’una corda com un fuet ...

Bromes a banda cal felicitar a Faders pel seu coratge d’instal·lar un centre productiu a la presó de Raïmat i la seva col·laboració en la reinserció laboral d’interns penitenciaris.


3 de desembre de 2007

Climbing Attitude


Climbing attitude ? Un nou concepte de l’escalada. Que vol dir? Vindria a ser el bon comportament que un escalador ha d’adoptar a la paret. No és una lliçó moral, sinó una invitació a tots els escaladors perquè l’escalada en paret continua sent lliure, les escoles mantinguin el seu encant i estiguin netes.

És una idea que s’han inventat a Béal. Patrick Edlinger en parla: “l’escalada en cert sentit és víctima del seu propi èxit. Víctima perquè aquesta filosofia de vida ha esdevingut majoritàriament un esport, un entreteniment que a moltes i moltes parets la sobrefreqüentació pot engendrar problemes: vehicles mal aparcats, deixalles. Amb l’èxit de l’escalada en plafó molta gent passa del gimnàs a la paret sense tenir clar que passa d’un món a l’altra. Cal recordar algunes evidències: les parets no pertanyen als escaladors, al costat hi passen sovint excursionistes, caçadors o buscadors de bolets. A més a més les parets sovint estan en terrenys privats o d’accés limitat. Hi ha un risc creixent de prohibicions, de cobrament per l’accés. Aquest rics el podem evitar fàcilment. No calen lleis, normatives o regulacions. Només sentit comú, saber estar i educació. Cal un compromís de tots i en tot moment per preservar les nostres zones, ser nets amb la natura, respectar als altres que les aprecien per altres raons. Cal autoregular-se perquè l’escalada conservi la seva llibertat. La Climbing Attitude és simplement (i ja és molt) unes instruccions d’ús, com les que ja existeixen per utilitzar un rapelador.

Aquestes instruccions d’ús són un decàleg. L’escalada és una veritable comunió amb la natura, la seva pràctica moderna ha de restar en harmonia amb els valors fundadors de l’escalada lliure, cada escalador ha d’assolir la química de la pasió, del respecte al lloc, als habitants, als propietaris i de les regles comunes:

Nomes aparco en els aparcaments autoritzats
Respecto els propietaris de la parets, els veins i habitants
Només escalo durant els periodes autoritzats
No faig foc en periodes de sequedat

Respecto la flora i la fauna

M’enduc les meves deixalles

Evito les petites deixalles com magnesi, paper de wc, esparadraps...
Controlo el meu gos
Respecto les normatives relatives al bivac i el camping salvatge
Respecto les aficions d’altres (collidors de bolets, caçadors...)

Més informació al web de Climbing Attitude,. Grans noms de l’escalada donen recolzament a aquesta iniciativa: Patrick EDLINGER, Lynn HILL, Sylvain MILLET, François et Arnaud PETIT, Alex CHABOT, Liv SANSOZ, Fred ROUHLING, Philippe RIBIERE, Ramon JULIAN PUIGBLANQUE, Anthony LAMICHE...

Bé, no és pas mala idea, però em sembla que han descobert la sopa d’all. Sentit comú i educació. Simplement.



1 de desembre de 2007

Busa

Fa alguns dies, al suplement Culturas de la Vanguardia, uns escriptors saberuts divagaven sobre el lloc remot i la seva diferència respecte al lloc llunyà, especulant sobre la filosofia que hi ha darrera d'aquest concepte. És evident que a Catalunya no hi ha cap lloc llunyà ni tan sols remot. Tanmateix en l’imaginari personal i excursionista de cadascú hi ha alguns llocs que per les circumstàncies que siguin potser s’apropen a aquesta idea, és a dir, ens transporten a d'altres mons. El Boumort, les valls laterals al Segre de l'Alt Urgell, alguns racons de l'Alta Garrotxa, el Donassa i el Capcir, unes bordes perdudes al Pallars, els rasos de Liat a l'Aran, els boscos de l'Arieja i Coserans formarien part de la meva geografia remota. I també la Serra de Busa. La combinació del seu aïllament i despoblament, la precarietat cartogràfica i de guies, la solitud, el silenci i alguns moments personals irrepetibles són potser alguns dels elements que fan que Busa tingui l’altissima consideració d’un santuari remot.

Dijous passat hi vaig tornat. Esgarrapant unes hores pendents vaig sortir en dia laborable, quelcom excepcional. De matinada costa fugir de la corrua de cotxes de l'àrea metropolitana que van camí del seu treball. M’hi trobo estrany. Ells van cap al seu treball i jo cap al meu paradís. Des de la cruïlla de Cardona la sensació d’entrar en un món diferent es comença a fer palesa. El forn d’Aiguadora sembla tancat, però després de picar a la porta obren. Avui no fan pa, però encara en tenen d’ahir. Són uns barres de quilo, sòlides i consistents, amb sabor simplement de pa, un gust que hem perdut els de ciutat.

Mentre m’endinso amb les primeres llums per la Valldora la sensació d’entrar en un món remot es comença a instal·lar en el meu esperit. Aparco al costat del monument a Guifré el Pilos. A Sant Lleir l’ermita resta muda, mentre que a la casa del costat la llum de la cuina és oberta, potser la mestressa hi prepara un got de llet calent. Camí de Sant Pere de Graudescales el fred és viu. Els bassals estan gelats i els matolls gebrats. El silenci és total. La claror al cel va creixent, però al fons de la vall regna encara la foscúria. M’aturo al costat del cenobi, contemplant impressionat aquestes pedres del segle XI. Com deuria ser la vida d’aquests monjos fa mil anys?




Encaboriat amb aquests pensaments tiro amunt seguint un corriol dins el bosc que ascendeix per la baga de Sant Pere i supera el grau de l'Esguerrat, fins les Collades. Recuperada la pista segueixo per l'obaga cap al grau de Vilamala. La molsa als vorals està a punt. Flonja, frondosa, d'un verd diferents a tots els verds. El Nadal és proper.

Superat el grau el camí s'aboca sobre la planúria superior de Busa. Aquest portell sembla donar l’entrada a un altra món, a un Shangrila perdut. Els prats regulars, perfectes, els pins esparsos, els masos. Aquí s’hi ha aturat el temps i la vida. Ganyipo de cara al sol, en silenci, contemplant el passeig elegant de mitja dotzena d’aligues o voltors dalt el cel. Continuo cap a l’ermita de Sant Cristòfor.


Senzilla i humil però sòlida, era el lloc de trobada de la mitja dotzena de masos d’aquest racó de món. El cementiri és rònec. La Vila s’aguanta precària. Em miro immòbil com un ocellet com glopeja en un bassal. Quan ha acabat em mira, i sense immutar-se, marxa cap a la branca d’un pi.

Al mirador del Capolat la vista és esplèndida. La vall del Lord, els Rasos de Peguera, la Roca d’en Ferrus i Ensija, Llinars, el Comabona i la cara sud del Pedraforca, la Serra del Verd, Port del Comte, el Montsec, el Santuari del Lord, els Bastets Montserratins...

La pasera al Capolatell, l’antiga presó dels Carlins és ara sòlida. Imagino als presoners tancats en aquesta agulla, sense escapatòria possible, llençant-se muntanya avall presos per la desesperació.

Torno passes enrere. Paro a dinar a la font de Busa.



Al davant la xemenia del Rial fumeja. És l'única casa habitada permanentment aquí dalt. Espero que els padrins estiguin bé de salut. El silenci és infinit. La pau absoluta. Intento xuclar aquest paisatge, aquest món que no és el meu món.

Tota
la immensitat es pobla
de la meva mirada.

Miquel Martí i Pol

La llum esbiaixada dóna encara més profunditat als prats. Ara a l’hivern el dia es fa curt i no em puc entretenir. A la Bartolina hi ha l’amo. Després de molts anys d’abandonament ara han refet el mas. Molta feina feta i molta per fer encara. Xerrem una bona estona. Aquí dalt s’hi està tant bé... No cal dir res més. M’haig d’acomiadar, el sol s’ha post i encara resta tot el descens.

M’aboco cap al cingle, i sense dificultats segueixo el corriol que mena a l’Escala Nova d’Orriols. Esglaons i una llarga escala de ferro per superar el grau. Pas immemorial. Can Orriols està ben agençat. La foscor va creixent i m’atraparà. Ràpid davallo, enmig d’una roureda. Arribo al riu fosc. Al Pujol han obert els llums. A Sant Lleir la xemeneia fumeja i la llum de la cuina continua oberta, potser ara prepara la mestressa la patata bullida per sopar. Mentre retorno lentament per la carretera de la Valldora en un camp veig a una dotzena de senglars escarbotant la terra. M'aturo i per la finestreta me’ls miro. Fan un xic de basarda en la foscor La gebrada comença a caure. Enfilo cap a la gran urb. Em torno a ficar a l’embus. Deixo enrere un món remot. Retorno al meu món.