31 d’agost de 2009

El rescat de l'estiu



El desgraciat accident d'Òscar Pérez al Latok II ha estat el culebrot de l'estiu. Tal com va passar amb la mort de Manel de la Mata al K2 de fa alguns estius, els diaris han agafat el tema, han omplert planes d'esports que tenien buides per manca de fútbol i li han donat tanta corda com han pogut. El tractament dels mitjans generalistes ha estat força sensacionalista i massa sovint el rigor ha estat absent. Per sort els blocs han ofert un canal de comunicació molt més fiable. Per si us havia escapat no deixeu de llegir els apunts del Simon Elias al seu bloc. Allí, en un atac de sinceritat i transparència que l'honora, queda molt clar com van anar les coses.

http://simonelias.desnivel.com/blogs/


30 d’agost de 2009

Citació del diumenge



"Una gran boira dorm als meus peus i em separa de la resta del món; a cops es desfà en nuvolets que s'arrapen als negres flancs dels grans pics que em dominen i em miren del sud. Es d'una esplendor gairebé espantosa."


Henry Russell


28 d’agost de 2009

L'Isidor Cònsul excursionista


El dijous 27 d'agost va morir Isidor Cònsul, conegut home de lletres. Malgrat que era una noticia esperada ha causat tristesa entre tots els que el coneixíem. Els mitjans han destacat la seva faceta com a editor destacat, crític, escriptor, professor, especialista en Verdaguer i figura del món literari. Prou n'han parlat, però enlloc s'ha esmentat la seva faceta d'excursionista, que em consta que per a ell era important.


Nascut a Bellpuig, a la plana, la seva família era originaria de la Ribagorça aragonesa, del petit poblet d'Espés, entre el Turbon i el coll de Fades, terra per a ell molt estimada i a la que s'hi sentia estretament vinculat, fins al punt que fa pocs anys s'hi va arranjar una casa. Aquella contrada la coneixia a fons i l'havia caminat per totes bandes. A més a més per vincles familiars era cosí dels Barrabes de Benasc.


Des de feia molts anys era pertanyia a la SEAS, la Secció Excursionista de l'Ateneu de Sant Just Desvern. Era un soci actiu, que participava en la vida de l'entitat, organitzava sortides i en participava en altres. Tenia una colla habitual i mirava de sortir amb regularitat. Havia fet multitud d'excursions, pujat als cims principals, i tenia especial estima per la geoliteratura, és a dir, per llegir textos al lloc on estan escrits o ambientats.


Com a home de lletres col·laborava habitualment al butlletí de la SEAS amb uns articles elaborats i molt ben escrits, d'un nivell literari molt superior a l'habitual. I aquest va ser el nostre punt de contacte.


Arrel d'uns canvis a la revista Vèrtex, es va plantejar cercar uns col·laboradors fixes perquè fessin uns columnes d'opinió. Es va parlar de diversos noms i jo em vaig atrevir a proposar el seu. Em van encomanar que el temptegés.

Així que un dia em vaig armar de valor i li vaig adreçar un mail proposant-li col·laborar amb Vèrtex. Va quedar molt sorprès i em va citar a la seu d'Enciclopèdia Catalana, on treballava. Una mica encongit m'hi vaig presentar i em va rebre molt amablement. Em va ensenyar amb orgull com havia aconseguit batejar les sales de reunions amb noms de muntanya, i així hi havia la sala Pedraforca, Puigmal, etc, i quan quedaven es deia: tenim reunió al Pedraforca!


Vam anar a dinar per parlar de la proposta. Li va fer gràcia i allí es va encetar la seva col·laboració amb el Vèrtex. Sempre va tenir cura de la seva columna amb puntualitat i rigor i la va mantenir fins i tot en els moments més durs de la malaltia. Crec que la preparava amb una intima alegria i em consta també que era llegida i valorada per forces lectors, i quan ell ho sabia sentia una lògica satisfacció i orgull.



Arran d'això vam mantenir una petita relació, sempre al voltant de l'excursionisme i les lletres. Va participar activament en la preparació d'un especial Vèrtex sobre la Ribagorça amb disponibilitat, gràcies a ell vam poder muntar un petit monogràfic sobre excursionisme que es va publicar a la revista Serra d'Or i altres iniciatives.

Ell era un editor important, amb repercussió pública, un patum, però sempre tenia un racó per l'excursionisme, una faceta que li plaia especialment. Encara recordo un dia que me'l vaig trobar per casualitat a Sot del Bac. Era vocal d'una excursió de la SEAS per aquells rodals i era una de les seves excursions literàries, que les preparava seguint textos o llibres. Recordo com a la Trona es va posar a llegir uns passatges de Els sots feréstecs i la gent se l'escoltava amb atenció. I recordo també quan em va regalar un llibre seu, En nom del pare, que recollia records d'infantesa d'Espés, llegendes i fet d'aquelles terres i que li plaia especialment. I recordo també una conversa sobre Verdaguer, n'era un reputat especialista, i el debat sobre si hauria fet el cim de l'Aneto o no. Després de xerrar va admetre amb honestedat que no s'atrevia a pronunciar-se i que ambdues opcions (fer cim o no) eren possibles. O quan m'explica de la satisfacció que havia passat una tarda llegint al costat del refugi de la Colomina Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, abans d'ascendir l'endemà al Peguera, llibre que tenia per un dels més potents de la bibliografia excursionista.


Quan se li va manifestar la malaltia va haver de deixar la muntanya, però no va voler deixar la col·laboració amb el Vèrtex. Era un raconet que li plaia especialment i que va mantenir fins el final.


Així que amb la seva mort el país ha perdut a un gran editor, un bon escriptor i un home de lletres, però també a un excursionista entusiasta.


Descansi en pau,


12 d’agost de 2009

Adéu Riccardo





El passat dijous dia 6 d'agost va morir a Lecco als 100 anys Riccardo Cassin.

Són molts els adjectius que se li poden dedicar: un bulldozzer de l'alpinisme, el monstre de les Jorasses, l'aranya de Lecco, etc, etc.

En vam parlar el passat mes de gener arran de la celebració del seu centenari. En aquest apressat apunt estiuenc només reiterar la nostra admiració per un dels alpinistes més importants del segle XX i dir adéu a un dels grans.

Aquí i aquí més informació.


Després les pluges

Després de quatre dies de pluges dimarts es lleva radiant. L'atmosfera és neta, els boscos brillen rentats, el verd de les prades ho encatifen tot. Els perfils de les muntanyes es retallen ben definits. Avui la natura i la muntanya està radiant. I el nostre ànim també.


10 d’agost de 2009

Mores

Avui és Sant Llorenç. Durant l'excursioneta matinal menjo la primera mora de la temporada. Té un punt de verdor encara. En una setmana o deu dies estaran al punt. Tot està embronat. Per la nit potser no podrem sortir a veure les llagrimes de Sant Llorenç. Llegirem.


9 d’agost de 2009

Pluja

Tres dies seguits de pluja per les tardes. Ràpides escapades matinals. Els rius tornen a baixar, els rierols s'animen, els torrents saltironegen. A les raconades tot és verd i la vegetació regalima aigua. Es va fent saó.


3 d’agost de 2009

100 anys d'Ull de Ter




Aquests dies s'ha recordat el centenari de la Setmana Tràgica. Quasi dia per dia també s'escau el centenari de la inauguració del refugi d'Ull de Ter original. Va ser el primer refugi construit per l'excursionisme català, que responia a un moment i unes circumstàncies especials i amb una arquitectura singular. Les dures condicions climatològiques, un incendi i el pas del temps van destruir el refugi i anys més tard se'n va construir un altre en un racó més protegit.

El CEC va programar una celebració. Us recomano la lectura d'aquest bloc per a fer-vos una idea cabal.


2 d’agost de 2009

Gavarrós



Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:
“...
Gavarrós té una aigua clara
com el cel d'aquest poblet
...”