"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i disfrutar-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"
Henry Russell
Havia llegit en una revista francesa que s’estava filmant un documental sobre els germans Ravier, per explicar la seva vida i relació amb els Pirineus. Després el que vaig dir aquí i aquí i aquí sobre els germans Ravier poc més hi puc afegir, sinó que em delia per veure els resultats d’aquests treball. Quan menys m'ho esperava el vaig poder contemplar. En la visita a Josep Ribas a casa seva ens el va ensenyar. Ell en tenia una còpia que li havien facilitat i va voler encetar la tarda veient-lo plegats. Són 52 minuts de pura història pirineista del segle XX. Esplèndid. Malgrat algun problema estructural del guió que fa algun salt incomprensible, suren els dos personatges, Jean i Pierre, indestriables. I poder-lo veure amb la companyia de Josep Ribas, bon amic seu, i els seus comentaris és tot un luxe. Més enllà de les seves ascensions i vies, totes elles fonamentals, m'impressiona el que diu en Ribas i la seva muller. Són dos ésser d'una qualitat humana excepcional. En parla amb reverència. Com tothom que els coneix. Tothom parla amb un enorme respecte d'aquests bessons. Aquest documental sembla que s'ha de posar a la venda cap a finals d'any a França. No us el perdeu!
Els Pirineus no es poden tancar en una bombolla. Per això està en contra dels ecologistes que no permeten tocar res. Sense vida la muntanya és morta. Els Pirineus no poden ser una reserva. Assenyala que els Pirineus tenen un gran dèficit d'imatge, si més no a França, i que no tenen prestigi social.
No existeix un únic Pirineu. El Pirineu és un microcosmos, un mosaic, un patchwork. Són molts pobles, llengües diferents, costums, tradicions, però una arrel tel·lúrica comuna. Per això no li agrada parlar del Pirineu, sinó dels Pirineus, sempre en plural.
.
Per a ell, més important que cap muntanya o ascensió, són les persones. Sempre que ha anat a la muntanya el que l'ha apassionat, més enllà dels cims i excursions, són els retrobaments amb les gents de les valls, amb els pastors, amb els pagesos. Això és el més important. Tota la resta és secundari. Li agrada la gent anònima pirinenca. D'ells diu que ho aprés tot, més que dels llibres. Li han trames la cultura milenaria pirinenca. Per això cal caminar i fer randonnes, perquè és a peu com es pot connectar amb la gent. Amb cotxe o amb preses no es pot parlar amb la gent.
El Canigó és la muntanya de la seva vida. Hi ha pujat més de 75 cops. El Canigó té tretze valls i s'hi pot pujar des de moltissims llocs. Existeix un Canigó turístic, però també un altre secret i desconegut. A més a més el més important són les gents de les seves valls, la vida i la història. El Canigó està al centre de tres pols: Tolosa, Montpeller i Barcelona. Hi ha va pujar per primer cop l'any 1961 amb el seu cosí Géorges Veron per Corsavy. I el darrer amb els germans Ravier, abans de la crisi cardíaca que ha patit.
El català a la Catalunya nord ha reculat. Ara es torna a ensenyar a les escoles, però li fa por que sigui un folklorisme, com la bandera. El català s'ha de parlar a casa i al carrer, sinó estarà mort.
A la Catalunya nord no hi ha massa afició per la muntanya. Es fan randonnes, però entre companys i petits grups.
Al final ens obra la porta del seu cabinet, el seu estudi de treball. No té ni ordinador ni màquina d'escriure. Escriu tot a mà, amb ploma i tinta. Té perfectament endreçats els originals dels seus llibres (prop d'una vintena) i dels seus articles publicats a La Depeche (més de 500). Té tres llibres inèdits. Ens ensenyà el darrer. Dibuixa, sempre ha dibuixat, ho prefereix sobre la fotografia.
A la seva biblioteca, al costat de tots els llibres clàssics del pirineisme, ens criden l'atenció les obres completes de Ramuz i Camus. Ramuz, més de 20 volums, és el seu escriptor de capçalera. Un mestre. No passa una setmana sense llegir-ne alguna plana. El seu millor llibre es Derborance, no La gran por. Va conéixer a Camus a la guerra d'Algeria. El va impressionar. Camus ha traduït admirablement el Cant Espiritual de Maragall al francès sense gairebé conèixer el català.
Tanquem la porta d'aquest santuari. No podem marxar encara. La seva dona ens ha preparat una mica de berenar. Vaja berenar! 4 plats, amb safata de formatges i pastis de maduixes de postres. Gràcies Mirelle.
Allí continua la conversa. Les anècdotes són infinites. Ens explica com va llançar una campanya contra la urbanització de Gavarnie quan uns projectes faraònics de caire turístics l'haguessin desfigurat i com li va valdre ser nomenat fill il·lustre del municipi. Allí han estiuejat quasi trenta anys al mític Hotel de Voyagueurs, i quan aquest es va cremar, van plorar. També s'estenen sobre Georges Vèron, cosí per part de la seva dona. Era un home que sempre corria, anava amb el rellotge a la ma, millorant horaris. Aviat van deixar de sortir plegats, ja que ell era contemplatiu i Vèron un esportista. Va recórrer tot el Pirineu i el va ressenyar, però per Ribas Vèron mai va conèixer els Pirineus. Afirma que la idea de la cèlebre Alta Ruta Pirinenca, que ara celebrarà 40 anys, va ser seva, encara que fou Vèron qui la dugué a terme i la va popularitzar. Ens explica amb emoció el suïcidi de Vèron. No va voler acceptar la vellesa.
Fa pocs anys va pujar al Canigó amb els germans Ravier. Baixant per la xemeneia el Pierre es va voler enfilar a la clàssica Agulla de la Xemeneia. Dalt de tot hi va trobar un vell pitó de ferro que ens ensenya. Després de fer moltes recerques creu que el va posar allí el cèlebre guia Armand Charlet. Segueix amb una aferrissada afirmació dels seus principis republicans, la seva intolerància amb la discriminació envers els estrangers (ell va patir discriminació per ser fill de catalans i no ho pot acceptar) i uns divertits comentaris sobre la dona del president de la república. La conversa s'allarga, però a les deu del vespre ens alcem. Hem de tornar a casa. No s'acabaria mai la conversa. Gràcies.
Josep Ribas, memòria del pirineisme.
La raó que ens va estroncar la passejada al Roc de Frausa (o de França, com ens precisarà pocs minuts més tard) era que a les tres en punt de la tarda de dissabte ens esperava Josep Ribas a casa seva a Canohès, un poblet a la plana rosellonesa, sota l'esguard del Canigó.
Josep (Joseph) Ribas, (1931), és fill de catalans que als anys vint del segle passat van haver d'emigrar a França cercant feina. Mestre de professió ha estat tota la seva vida un pirineista apassionat, i ha escrit nombroses llibres divulgatius sobre el Pirineu i la història del pirineisme amb un estil molt atractiu que l'han acabat de convertir en una ploma de referència en aquest àmbit. També ha estat un apassionat del Canigó, muntanya que ha pujat prop de setanta cops per totes bandes i de la que ha escrit una monografia no superada. Amb l'amic F.R. ens feia il·lusió conèixer-lo i ell va donar totes les facilitats per trobar-nos.
Ens rep molt amablement amb companyia de la seva dona. Parla un català afrancesat, amb la cantarella habitual dels nordcatalans i una divertida barreja de mots francesos transformats. Tota la seva vida ha viscut en diferents poblets del Vallespir i el Conflent. D'immediat es mostra com un personatge franc i obert, proper, amb moltes ganes de xerrar. Parla amb passió i un sentiment profund. S'acosta als vuitanta anys i fins l'any passat, que va tenir un atac al cor, ha estat en actiu. Més que un gran muntanyenc és un apassionat de la història del Pirineu i del pirineisme i un escriptor prolífic. És del tot impossible resumir les sis hores de conversa fecunda i rica en aquest apunt. Tanmateix ens explica algunes de les seves idees que crec que val la pena recollir.
El pirineisme el va definir Beraldi: excursionejar, sentir i escriure. Tot plegat, no és possible un sense l'altre. Tanmateix l'època del pirineisme de conquesta s'ha acabat, tal com afirma el seu amic Bellefon amb qui està d'acord. Els germans Ravier han estat els darrers. Quedarà alguna paret i alguna via per descobrir, però tot està ja fet. Per a ell en el segle XXI el pirineisme ha de ser una manera de viure de les societats muntanyeses que s'estenen a redós dels Pirineus. El pirineisme ha de ser una manera de crear una societat que es projecti al futur de manera dinàmica a partir de la memòria del passat. Assenyala tres àmbits d'actuació:
1-. Cal facilitar una manera de viure viable a les gents del Pirineu per tal que no hagin de marxar. Les muntanyes han de tenir vida amb la feina que s'hi pot fer allí, no lluny.
2-. Cal pensar molt bé com urbanitzar les muntanyes, amb les infraestructures necessàries, però mínimes, sense embrutar les muntanyes i respectant-les.
3-. Turisme. És el futur. Cal saber rebre a la gent i fer-los gaudir, però sobretot que entenguin que són els Pirineus, el seu caràcter, que el turisme no se'n torni amb un bany de folklore superficial.
El pirineisme del futur ha de ser social, no esportiu, ha de partir del passat, del patrimoni, però les noves generacions s'han de reapropiar d'aquesta memòria i projectar-se cap al futur. Es mostra totalment contrari al pirineisme consumista i superficial. El pirineisme és un esperit, una cultura, una tradició, però mirant endavant. El pirineisme de Josep Ribas és un humanisme.
El pirineisme té un arbre genealògic que neix amb Ramond, segueix amb Chaussenque, Russell, Brulle, Cadier, Ollivier i els germans Ravier. Aquestes són les grans referències. Rainier Munsch era la continuïtat. Ara que ha mort potser sigui Remi Thivel o el fill dels Ravier els nous brots d'aquest llegat. Ja es veurà.
Fa uns anys (1934) l'escriptor suís Charles Gos va publicar un llibre que es deia Alpinisme anecdòtique. Era una senzilla història de l'alpinisme, amb el retrat d'alguns dels seus personatges, la descripció de grans escalades i dates importants. La manera com ho escrivia era d'una normalitat senzilla, defugint de l'èpica amb que sovint s'escriuen els llibres d'història de l'alpinisme, però deliciosa.
Recordava tot això mentre llegia Les petites heures du pyrénéisme (), un llibre escrit per Gérard Raynnaud i publicat recentment per Éditions du Pin à crochets on aplega una colla d'històries del pirineisme, explicades també amb la mateixa senzilla naturalitat. La bouteille del Mont Perdut, alguns capellans pirineistes, una festa al Balaitús, hivernals al Vignemale, el baptisme del pic Soubiron, la vila Gaurier, el drama d'Ansabère... La rerahistòria, anècdotes, fets aparentment menors creen un univers plenament pirineista lluny de la gran èpica. Amb tota la precisió i rigor històric, però amb un estil planer, desimbolt, natural aquest llibre és extraordinàriament agradós de llegir, amable i cordial. Com qui no vol la cosa t'empasses més de dues-centes planes sobre el pirineisme gaudint i aprenent. Què més pot demanar un lector?
Al costat de l’Hotel de Voyaguers de Gavarnie, els Hospitals de Viella o Benasc o els grans balnearis francesos, l’Hospice de France ha estat un dels llocs històrics més importants en el pirineisme. La seva situació a la vall de Luchon camí del massís de
El proper dissabte 1 de març, a la casa de subhastes Henri Adam, a Tarbes, a partir de les 14.30 hores, es dispersaran més de 300 lots d'interés pirineista. Llibres, gravats, pintures, postals... El material és interessant i variat. Hi ha nombroses obres amb preus de sortida assequibles, encara que de ben segur els valors pujaran. Els grans clàssics, com primeres edicions de Russell o Ramond no surten per menys de 500 i 600 € i fàcilment poden doblar aquest preu. Es poden fer comandes per escrit o telefòniques. Per col·leccionistes compulsius.
Belianes és un poblet al sud de Bellpuig, fent frontera amb la Segarra i les Garrigues, on viuen la Montse Timoneda i el Jaume Llanés, coautors de la guia, matrimoni i companys de muntanya. A la sala de l'Ajuntament s'hi aplega més d'un centenar de persones, amb gent dreta al darrera i alguns per fora.
Pren la paraula en Josep Maria Olivé, de l'editorial, per explicar la col.lecció i la seva tasca i seguidament em toca a mi. Intento descriure l'obra. Tècnicament és una guia de 90 itineraris, estructurada en 8 sectors, molt ben treballada, rigorosa i exacte. Però més enllà d'aquestes dades intento reflectir el mèrit dels autors per fer-nos descobrir un bocí del Pirineu del tot desconegut. Quan sembla que tot ja ha estat publicat, que no resten racons per explorar, al sur de l'Aran, fronterer amb el Couserans, hi ha unes contrades absolutament verges. Qui ha han pujat al Crabere, al Montlude o s'han arribat fins a Liat? Ben pocs. El Jaume i la Montse ens ensenyen un altra Aran, més enllà de Vaqueira, de la neu i dels grans cims. Un Aran on la natura és magnificent, està extraordinàriament conservada i on cal perdre's. Des de la passió i l'estimació, amb una sensibilitat evident però continguda ens obren la porta del seu paradís amb generositat. Aquesta guia és una obra important i meritòria i tots els hem de donar les gràcies.
Seguidament els autors expliquen els problemes que es van trobar per fer la guia, les dificultats lingüístiques, toponímiques i cartogràfiques i com les han resolt. Clouen l'acte amb un breu audiovisual que trasllada la força d'aquell paisatge, de la muntanya, dels llacs i bordes al públic, enduent-se una gran ovació. A continuació un amable refrigeri dolç permet xerrar mentre ells no paren de signar exemplars.
Vetllada agradabilissima i de justícia. Hi ha excursionista que treballen, que treballen de valent i amb molt rigor. Per a tots a qui agradi el Pirineu no deixeu de programar una futura excursió per les muntanyes del Toran. Segur que us endureu una gratissima sorpresa. Gràcies Jaume i Montse!
Un ocellet m’ho va dir a la Fira del Llibre de Collsacabra i aquí ho vaig ressenyar. Arrel d’aquest post alguns amics em van dir que m’havien enredat i que la informació era falsa. Avui rebo un sobre de Les amis du livre pyrénéen que confirma l’edició de Histoire d'un coeur de Henry Russell. Serà la reedició de l’original de 1871, de 326 planes, amb una introducció de Marie de Pomyers-Gouyon, reneboda de Russell i un estudi sobre la història del llibre de Jacques Labarère. Es farà un tiratge únic reservat exclusivament a membres de l’associació en dues modalitats. La primera seran 33 exemplars numerats de luxe (270 €) i la segona seran 188 exemplars també numerats (135 €). Finalment hi ha una tirada de 25 exemplars numerats segons les lletres de l’alfabet dedicats únicament als membres fundadors. En cap cas el llibre es vendrà per llibreries, només s’atendran peticions per subscripció. Com podeu veure és un llibre per a bibliòfils. Contacte a amis-du-livre-pyreneen@orange.fr.
Per què és tan important aquest llibre? Per dues raons. Es considera que en les seves planes s’explica l’origen de la vocació pirineista de Russell. De jove es va enamorar d’una noia jove, protestant i pobre. La seva família no va aprovar la relació i el va amenaçar amb desheretar-lo i retirar-li el títol nobiliari si s’hi cassava, per ser d’una religió diferent a la familiar (catòlica) i d’una posició social inferior a la seva. Ell no es va veure amb forces de seguir el dictat del seu cor i va girar la seva vida envers la muntanya per superar el trauma amorós. Per ajudar a superar aquell mal tràngol va escriure aquest llibre. Encara que no va citar cap nom un cop editat va trobar que es podien identificar els personatges i va ordenar la destrucció de tots els exemplars. Només se’n van salvar dos, que han estat sempre en mans de la familia, retinguts i bloquejats. Tothom sabia de l’existència del llibre, però ningú hi podia accedir ni llegir-lo, amb el que el llibre durant més d’un segle s’ha anat citant fins esdevenir una llegenda. Inclòs alguns deien que no s’havia escrit mai o bé que no quedava cap exemplar. Ara es desfarà el misteri.
Donarà moltes sorpreses el llibre? No ho sé, ja ho veurem. Probablement no, però som molts els que esperem ansiosos la seva lectura, encara que sigui pel plaer d’accedir a un text mític.
Amb aquesta edició es dona el tret de sortida per commemorar l’any vinent el centenari de la seva mort. S’esperan altres novetats. Un altra familiar està preparant un nou llibre amb fotografies i textos inèdits. Es diu que es reeditarà una biografia seva. En parlarem.
El passat dia 3 d’agost va morir a Barcelona na Maria Antònia Simó i Andreu, als 92 anys d’edat. Va ser una de les pioneres de l’escalada femenina a Catalunya i un personatge històric de l’excursionisme femení català. Nascuda el 22 de maig de 1915 tota la seva vida va estar lligada al món de la muntanya i va fer de l’escalada la seva passió vital, amb nombroses ascensions i primeres.
A la serralada pirinenca destaquen primeres com
Al massís del Pedraforca la seva activitat va ser també molt destacada. Obre la via Estrems-Maria Antònia al Cabirols (1941), té una primera a l’Agulla Inferior del Calderer (1942) i a l’Agulla Superior del Calderer (1943). Fa la primera hivernal a
A Montserrat les seves escalades van ser importants, amb primeres al Dit, primera femenina a
Va escalar també als Pics d’Europa, amb primeres femenines, i als Alps, amb ascensions com els Petits Charmoz, les agulles de les Courtes,
Va formar cordada amb els principals escaladors de la seva època, com Jordi Panyella, “Pany”, Jaume Reñé, Josep Maria Colomer, Josep Aspachs, Emili Barbé, Agustí Faus, Raimon Estrems, Lluís Solé-Guillaumé, Jaume Vendrell, Jordi Farrera, Ernest Mallafré o Kildo Carreté.
Casada amb l’Agustí Jòlis i Felisart, va col.laborar amb el seu marit en el treball de preparació i edició de nombroses guies de muntanya, com Alto Berguedá y Cardener (1950), Cerdanya, Posets-Maladeta, amb André Armengaud (1957), Pallars-Arán (1961), Pallars-Alt Urgell (1980), Parc Nacional d’ Aigüestortes i llac de Sant Maurici, amb Georges Véron (1991), Pica d'Estats-Monteixo (1993), Mont-roig-Certescan (1996).
Al llarg de la seva vida la seva activitat en el món de la muntanya va ser constant i continuada. Sòcia del CEC, va col.laborar activament en l’organització d’activitats al CADE, a
Va rebre nombroses distincions i guardons, com
En el seu record les Agulles Inferior i Superior del Calderer s’anomenen Agulles Mària Antònia i els cims del Besriberri del Mig Nord i Sud van ser rebateijats com a pic Simó i Sòlis.
Amb la seva mort desapareix un figura històrica de l’escalada i una de les pioneres de la presència femenina en el món de la muntanya.
Una colla de gent del Club Muntanyenc de l'Hospitalet de Llobregat estan preparant un ambiciós programa al voltant de Russell (Russellianes 2007-2009), que ha de culminar el
Montañeros de Aragón també té un programa per la celebració del centenari de la mort de Russell, i aviat parlarem dels actes previstos a França sobre el mateix.
Per una altra banda em consta que hi ha algunes persones que estan treballant perquè el 2009 pugui veure la llum el primer llibre de Russell publicat en català. Que la sort els acompanyi.
I jo tinc ja a mà (gràcies Alberto), els dos volums en facsímil del gran viatge de Russell: 16.000 lieus à travers l’Asie et l’Océanie, reeditat per
Passen els anys i el llegat de Russell creix i es prestigia. Me n’alegro enormement. Vull pensar que la seva filosofia de muntanya és el motor d’aquesta russellmania, més que les excentricitats d’un personatge atípic. Una manera de viure i mirar la muntanya on el sentiment, la recerca de la bellesa, el retrobament amb un mateix, el submergir-se a la natura, ho són tot. Aquesta és la meva muntanya.
Antic alberg era parada obligada en el viatge pel port de Bujaruelo cap Espanya. Caçadors, tota mena de personalitats, contrabandistes, botànics, científics, firaires, aristòcrates, escriptors, militars... el llistat de personatges havien passat per les seves cambres és interminable.
L'Hôtel des Voyaguers és (era) potser un dels establiments històrics més emblemàtics del Pirineu. Tots els grans pirineistes hi van fer estada. Henry Russell hi tenia habitació permanent i fins que ell no hi arribava no començava la temporada de muntanya. Brulle hi anava un mes cada estiu durant molts anys, Swan hi va dormir abans d'obrir el corredor amb el seu nom a l'Astzou, Packe també, i Schrader, Gourdon, Saint Saud, Ollivie, d'Espouy. Durant la segona meitat del segle XIX tota l'exploració del Pirineu surt d'aquest hotel, es pensa i es parla en les llargues vetllades del seu menjador. Allí es va decidir fer quelcom com l'Alpine Club als Pirineus, que cristalitzaria en la Societe Ramond.
Aquest incendi ha tirat a terra no només quatre parets, sinó que ha cremat una part important, única i irrepetible de la memòria històrica pirineista. Quina desgràcia!
Si ens creiem allò que un dia li vaig llegir a un altre pirineista contemporani, Joseph Ribas, quan diu “L'escalada és un art i tot escalador un creador”, els germans Ravier han fet el seu art amb les seves vies. I quines creacions! Amb molt pocs mitjans, de forma autodidacta, amb una tècnica rudimentària. Però quina bellesa la de les seves vies! Una bellesa pregona, autèntica i perdurable. No hi ha millor recompensa per un artista que les seves creacions passin a la posteritat i que les noves generacions les reconeguin. Les vies dels Ravier estan considerades com a grans clàssiques, enormes obres d'art.
Això porta a una pregunta inevitable. Han fet una escalada clàssica o moderna? Quina és la seva aportació a la història?
Per mentalitat, voluntat i trajectòria és del tot evident que no han estat uns escaladors moderns. Han estat uns clàssics, uns grans clàssics. Cerquen i practiquen el sentiment de la muntanya, la recerca de la puresa, la bellesa i la serenitat. Tenen una vivència romàntica de l'escalada. Encarnen alguns dels trets del pirineisme: resistència física i lleugeresa espiritual, compromís amb la llibertat de la muntanya, una ètica estricte, pràctica esportiva i amor per la bellesa de la natura. Però no uns antiquats. Han estat uns clàssics que han sabut donar grandesa i noblesa al classicisme.
A la segona meitat de l'obra hi ha uns quants escrits del guia i pirineista francès Bunny. En destaca per sobre de tot el que ell anomena estil Ravier que situa entre el pirineisme explorador dels pioners, les exigències de l’escalada i alpinisme modern que ha de resoldre els darrers grans problemes des d’una coherència i una personalitat pròpia per sobre de les modes.
Bunny repassa les principals vies obertes pels Ravier, explicant la seva experiència i vivència al costat de la dels aperturistes. És un exercici literari de pura simbiosi pirineista.
Finalment el llibre conclou amb alguns textos dels mateixos Ravier i una completa bibliografia.
Em sembla que tot es pot resumir en una sola idea: els Ravier simbolitzen la capacitat d'estimar els Pirineus en tota la seva puresa i la seva autenticitat. Per això són grans. Per això han entrat en la història. El seu prestigi i llegat és immens, suprem.
Tinc la sort de llegir molts i molts llibres de muntanya. És difícil trobar llibres bons. Aquest n'és un. Un llibre únic, irrepetible, que ja ha entrat dins de la més selecta bibliografia pirinenca, al costat dels grans. Veritablement excepcional.
De 1974 al 2001 enceten una nova etapa. Han arribat a la maduresa però continuen cercant parets i vies. Segueixen el lema de Brulle “Courses nouvelles, vieux pays”. Es dediquen a explorar pics i parets secundaries, obrint vies inèdites a llocs desconeguts, sempre amb pocs mitjans i un traçat estètic.
En 60 anys de muntanya obren més de 200 vies d'altissima categoria.
Em penso que aquesta ha estat la filosofia muntanyenca dels germans Ravier. És del tot evident que el pirineisme dels Ravier enllaça directament amb el de Russell, els Cadier, Brulle. Ho accepten obertament i s’enorgulleixen.
Llibre luxós, de 372 planes, amb una il·lustració fotogràfica extraòrdinaria, d'altissim valor documental. Recull la biografia pirineista i personal dels germans Ravier, la cordada més important dels Pirineus i protagonista del pirineisme en la segona meitat del segle XX.
No em fa por dir-ho: és un llibre extraordinari, grandiós, fonamental, que sense cap mena de dubte ja ha entrat en la història de la més selecte bibliografia pirineista. Té tantes coses a comentar que ho aniré fent en uns quants apunts.
Inicialment la portada pot sorprendre, ja que és una fotografia difícil i que a priori no fa per la coberta d'un llibre. Tanmateix cada cop la trobo més encertada. Reflexa amb molta subtilitat l'estil d'escalada dels Ravier. En una paret complexa, poc definida i gens clara, per unes formacions geològiques singulars la diagonal d'un corda mena a un escalador en una fissura sota un desploms. Un escalador només amb la companyia de dues cordes busca la seva via. Una via com metàfora de l'escriptura d'una vida, d'una passió, d'una vocació, el rastre efímer de l'home i la seva fragilitat al mig de la duresa d'uns estrats rocosos. Aquest ha estat l'estil Raier. Cercar amb humilitat una via d'escalada a qualsevol paret pirinenca, inclòs o sobretot en aquelles que aparentment poden semblar poc propicies i tradicionalment havien estat oblidades.
M'agrada la cita que obre el llibre, de l'estimat Erri da Luca: “Dos no és el doble sinó el contrari d'un, de la seva solitut. Dos és aliança, un fil doble que no s'ha trencat.” Per entendre els germans Ravier s'ha d'entendre la simbiosi d'uns germans bessons, sinó és impossible entendre la seva unió.
La seva trajectòria ha estat la de 60 anys de marcar una referència en el pirineisme. És quasi incomprensible la seva quantitat i qualitat d'activitat, especialment a mesura que coneixes la seva biografia. Són uns amateurs purs, amb un rebuig total per l'entrenament, amb una tècnica mínima, un estil d'escalada molt intuïtiu. Sempre han defensat una escalada neta i antitecnològica, a partir d'una ètica estricte i una coherència permanent, mes enllà de qualsevol moda. Mai s'han posat uns peus de gat, han escalat sempre amb unes Galibier Super Guide. Encordats sempre al cos, no van acceptar el baudrier fins fa poc.
Tenen uns inicis explosius i fulgurants. Abans dels 18 anys ja han fet el couloir de Gaube, i allí es posen per primer cop uns crampons!. Amb una energia imparable en només en 3 anys passen de ser novells a obrir vies.
Entre 1953 i 1973 tenen els seus anys més esplendorosos. Fan unes 15 ascensions de mitjana a l'any i obren més de 100 vies. Impossible i inútil detallar les ascensions. Només destacar algunes vies que ja són història: el corredor de la Y al Vignemale, la NE de l'Agulla Gran d'Ansabère, la N de la Torre de Marboré, el Pilier de l'Embarradère a l'Ossau...
Entrades
Comentaris
