Sorpreses...

Mai no pots dir que coneixes bé una contrada, per molt que t'ho pensis. Jo creia que la Cerdanya pocs secrets em reservava, però aquest estiu n'he descobert alguns insospitats.

El primer va ser sobre  el poble de Cava. Un riuet que baixava directe de les parets del Cadí, d'aigües gèlides, amb uns gorgs i tobogans divertidíssims. Ens va omplir una diada esplèndida, amb banys i caminades per boscos densos sota l'esguard del Cadí sense veure-hi ningú.

Al cap d'uns dies ens enfilàvem cap a Estamariu. El pla era veure pedra picada. Visitar la renovada església de Sant Vicenç d'Estamariu, reconstruïda pacientment durant més de cinc anys. S'hi ha refet tot el taulat, s'ha aixecat una nova paret exterior i s'hi han descobert uns frescos romànics, els únics de tota la comarca conservats en el seu lloc original. El conjunt és digníssim, ben agençat i amb una reconstrucció curosa, sense estirabots de cap arquitecte que vol ser original. Seguim cap a Bescaran, per admirar el seu magnífic campanar. Torre esvelta, d'una simplicitat rústega, elegant. Ens captiva i durant una bona estona ens hi recreem.

Però avui continuem amunt. La pista s'enfila i va a sortir als estanys de la Pera. Passa ràpidament d'una vegetació de secà a una d'alçada. Però el més destacable és el conjunt de bordes, pastures, prats i marges. Al trencall de la pista que s'adreça cap a Arcavell o el Bosc de la Rabassa deixem el vehicle i passegem. La contrada és deliciosa, amb unes prats que s'eleven cap a les alçades. Avui però no anem als cims, sinó a recórrer aquesta geografia, mut testimoni d'un passat agrícola i pastorívol del tot perdut. Record d'un temps on des dels pobles s'aviava el bestiar a les pastures de muntanya, i al seu redós s'hi aixecaven bordes, estables i es tancaven els prats amb vailets. Els pastors i pagesos ho vetllaven i sense ser-ne conscients construïen un paisatge harmoniós i bell. Ara tot està enrunat, però encara resten les edificacions, els corriols perduts i els rastres d'un passat que no tornarà.

El paratge és bellíssim. Hi passegem durant estona, contemplant aquests prats infinits, amb el Cadi com a teló de fons i la immensitat de l'Alt Urgell a l'oest. Recollim gerds, ens aturem a les bordes, resseguim els murs de pedra seca. La solitud i la immensitat és total. És tot un descobriment que ens encanta.

De retorn seguim la pista cap a Castellnou de Carcolze. Més bordes i la gran planicie del coll de Sorri. Aquí l'herba està segada, arriba el corrent elèctric i hi ha alguna borda arranjada. És cap al tard i el sol comença a davallar. Els grills canten, l'herba oloreja, i la immensitat del paratge se'ns imposa. És esplèndid i ens aturem uns minuts per a gaudir de tanta bellesa i serenitat.

Castellnou és un poble penjat, reconstruït però que manté la seva fesomia original. I la foscor cau abans d'arribar al Segre i la carretera general. Però el nostre cor roman a les alçades, no de les muntanyes, sinó de les valls.

Del Costabona a l'Orhy

Avui prenc el sol dalt del cim de l'Orhy, el darrer dos mil abans del mar. Recordo que no fa ni un mes estava dalt del Costabona, el darrer dos mil abans de la Mediterrània. Entre aquests cims s'estén una cadena de muntanyes que a alguns ens té el cor robat. No són millors ni pitjors que altres serralades, però són les nostres muntanyes i per això les estimem.

Alguns diuen que hi ha molts Pirineus. La diferència de pobles, llengües, cultures, orografies, geologies, climatologies i altres -ies fa que no es pugui parlar d'un únic Pirineu, sinó dels Pirineus.

Potser tinguin raó i és evident que entre la Mediterrània i el Cantàbric hi ha moltes diferències, però avui assegut aquí dalt crec que hi ha un nexe entre l'Orhy i el Costabona. Potser sigui un nexe immaterial, tel·lúric, però els sento germans. Potser el mateix aire que bufa al Costabona em refresca avui aquí, potser el mateix sol del Costabona em bressola a l'Orhy, però em penso que encara que hi hagi aquesta diversitat hi ha també una unitat evident. El Pirineu existeix, i des del Costabona a l'Orhy acull a molts mons, però tots compateixen quelcom que els agermana.

Pelegrins

Enguany les vacances ens porten cap a terres del Pirineu navarrès. Valls verdes, llargues carenes herbosos, boscos interminables, cims arrodonits i acollidors. Pobles d'arquitectura singular, toponímia euskara, contrades interessants i de gran bellesa.

Avui estem caminant per uns cimets sobre Roncesvalles. A mig matí parem a un coll on s'encreuen les rutes del GR, el camí cap als cims i una de les entrades principals del Camí de Sant Jaume. És l'etapa clau del romiatge, entre Sant Jean Pied de Port i Roncesvalles, i en general desvetlla molt de respecte als pelegrins, ja que el desnivell i la longitud és respectable.

Mentre ganyipo comptabilitzo fins a 23 pelegrins. La diversitat és total. Gent que va sola i altres en  en grup, de totes les nacionalitats, els que viatgen lleugers o carregats, uns jove i d'altres grans,  i inclòs els tramposos, que es fan pujar amb cotxe fins a tocar del coll per a fer només el descens. Molts porten la petxina i uns bastons i és fàcil veure qui està acostumat a caminar i qui no.

Tots són pelegrins cap a la tomba de Sant Jaume. Les motivacions deuen ser tantes com les persones, íntimes i indestriables.

Recullo i m'allunyo cap als cims mentre penso que potser no som tan diferents. Aquells que fan el Cami i els que ens enfilem a les muntanyes fem tots la nostra recerca com a pelegrins. El pelegrinatge de la vida és pot fer seguint molts camins.

Tristaina

Un dia de l'estiu passegem pels estanys de Tristaina. El dia és radiant i l'atmosfera neta, rentada per quatre dies de tempestes i pluges.  Assegut a l'estany superior, amb els peus dins l'aigua, miro com la cresta es retalla al cel. Un cel d'un blau intens, intenssissim, net, brillant, un pèl metàl·lic, profund. Ni un sol núvol. Això és l'atzur. La perfecció del paisatge, la bellesa de la natura.

Gavarrós

Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:

“...

Gavarros té una aigua clara

com el cel d'aquest poblet

...”

Gavarrós

Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:

“...

Gavarrós té una aigua clara

com el cel d'aquest poblet

...”

Pirineo / Pirineos

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.

Un matí a Montgarri

Aprofitant una escapada a la Vall d’Aran d’aquest estiu per assistir a un casament puc passar tot un matí a Montgarri. És Sant Jaume. El Pla de Beret i els environs de Montgarri són verds, intensament verds, com tota la vall. Hi anem passejant des de Beret, omplint-nos del perfum de la herba, del soroll de la Noguera i de la vastedat dels horitzons.

Al refugi xerrem un parell d’hores amb el Quim Calbetó, un dels guardes. Ens explica moltes coses. Potser la principal és les incògnites sobre el futur del poble de Montgarri. Aquí vam parlar de com tota la finca havia estat recentment comprada per un empresari madrileny d’origen uruguayà. No hi ha temença sobre el refugi i Santuari, ja que pertenyen al Bisbat de la Seu i han estat exclosos d’aquesta compra. Sembla que pel moment aquest empresari, Ernesto Colman, propietari de Vital Dent, important empresa d’odontologia, només es referà Can Cabau (on ja han començat les obres) com a vivienda particular i anirà estudiant alternatives. La gent de la vall no en sap res. Es parla de posar-hi cavalls, potser un golf, però res del cert. S’està portant tot amb molta discreció. En tot cas en Quim pensa que llevat de la reconstrucció d’algunes cases i potser alguna mena de negoci agropecuari poca cosa més hi podrà fer, ja que tota la zona està sotmesa a fortes restriccions i normatives. En tot cas hi ha una barreja de curiositat i temença sobre els plans d’una persona que s’ha gastat mil milions de les antigues pessetes en unes cases que cauen i uns prats.

La segona curiositat és que el bisbe de la Seu vol potenciar Montgarri com el Santuari de referència del Pirineu Central i sobretot de l’Aran. Una mica com passa a Núria o Montserrat. Vol que Montgarri sigui una referència durant tot l’any, més enllà del dia de l’Aplec. Pel moment cada dijous hi fa pujar un capellà que canta missa. L’església està en millor estat i hi ha plans per continuar agençant-la.

Finalment el Quim ens parla del projecte Pass’aran. És una nova travessa tipus Carros de Foc o Cavalls del Vent que unirà el refugi de Montgarri amb tres refugis francesos, el refugi dels Estagnous als peus del Mont Valier, el refugi de Riberot, a la vall del matiex nom, la gite d'Eyle i el refugi d'Araing. Ja tenen el recorregut tancat i estan enllestint els preparatius per llançar-la de cara a a la temporada vinent. Està prevista en cinc etapes i passarà prop de cims com el Barlonguera, Valier, Crebere o Mauberme. Serà dura, amb forts desnivells, exigirà bona orientació i saber negociar amb la boira, present sovint a la carena.

Marxem quan comencem a arribar turistes i cotxes. Avui és el dia de la llengua, una celebració que es fa a l’Aran per reivindicar i celebrar l’ús de l’aranès. Pel que explica el Quim és una festa molt bonica i sobretot molt sentida per la gent. Surten diversos grups de persones d’arreu de l’Aran que conflueixen a Vielha. Un surt de Montgarri on comença a arribar-hi participants amb banderes occitanes.

Mentre retornem no podem deixar de mirar el paisatge. Preciós, bellissim, sedant, magnífic. No acabaríem els adjectius, però Montgarri és molt més que un paisatge.

De Canejan a Belianes

Durant la setmana anterior havia estat repassant la guia Muntanyes de Canejan. La Val de Toran, una obra que ha obtingut el darrer Premi Vèrtex i ha estat publicada per Cossetània a la col.lecció Azimut. Els autors m'havien convidat a la presentació pública al seu poble i cap allí hi faig cap el dissabte a la tarda. De la verdor de l'Aran, de la frondositat dels boscos de bedolls de la ribera del Toran, de les crestes i llacs d'aquells verals, llegits i pensats idealment em trasllado físicament a la planúria de l'Urgell, a l'exitusesa dels camps de cereals que malden per crèixer malgrat la sequera, a les branques despullades dels ametllers i oliveres.

Belianes és un poblet al sud de Bellpuig, fent frontera amb la Segarra i les Garrigues, on viuen la Montse Timoneda i el Jaume Llanés, coautors de la guia, matrimoni i companys de muntanya. A la sala de l'Ajuntament s'hi aplega més d'un centenar de persones, amb gent dreta al darrera i alguns per fora.

Pren la paraula en Josep Maria Olivé, de l'editorial, per explicar la col.lecció i la seva tasca i seguidament em toca a mi. Intento descriure l'obra. Tècnicament és una guia de 90 itineraris, estructurada en 8 sectors, molt ben treballada, rigorosa i exacte. Però més enllà d'aquestes dades intento reflectir el mèrit dels autors per fer-nos descobrir un bocí del Pirineu del tot desconegut. Quan sembla que tot ja ha estat publicat, que no resten racons per explorar, al sur de l'Aran, fronterer amb el Couserans, hi ha unes contrades absolutament verges. Qui ha han pujat al Crabere, al Montlude o s'han arribat fins a Liat? Ben pocs. El Jaume i la Montse ens ensenyen un altra Aran, més enllà de Vaqueira, de la neu i dels grans cims. Un Aran on la natura és magnificent, està extraordinàriament conservada i on cal perdre's. Des de la passió i l'estimació, amb una sensibilitat evident però continguda ens obren la porta del seu paradís amb generositat. Aquesta guia és una obra important i meritòria i tots els hem de donar les gràcies.

Seguidament els autors expliquen els problemes que es van trobar per fer la guia, les dificultats lingüístiques, toponímiques i cartogràfiques i com les han resolt. Clouen l'acte amb un breu audiovisual que trasllada la força d'aquell paisatge, de la muntanya, dels llacs i bordes al públic, enduent-se una gran ovació. A continuació un amable refrigeri dolç permet xerrar mentre ells no paren de signar exemplars.

Vetllada agradabilissima i de justícia. Hi ha excursionista que treballen, que treballen de valent i amb molt rigor. Per a tots a qui agradi el Pirineu no deixeu de programar una futura excursió per les muntanyes del Toran. Segur que us endureu una gratissima sorpresa. Gràcies Jaume i Montse!

Aran II

“... eren prop de les 9 quam deixàvem la capital de la Vall d'Aran i anàrem a Gausac des d'on el camí s'enfila ràpidament dominant la vall coberta per un mantell de neu, la blancor de la qual trencava el Garona descrivint una accentuada curva davant de Viella. Lleugeres boires corrien per la vall que s'esvaïren gairebé del tot a l'entrar en el bosc de Baricauba. Les pistes deixades pels skis el dia anterior ens facilitaren la marxa i a les 10'20 arribàrem al pla Bataller, que travessàrem, entrant altra volta en el bosc, seguint per planer camí que passa entre alts i atapaïts pins i avets. Encara que la neu era caiguda de poc i en molta quantitat, caminaven sense esforç, contemplant tan admirables paisatges i arribant a les dotze a l'extrem del bosc i tot seguit a la Solana de la Serra; a nostra esquerra s'obria l'emboscada ribera de l'Artiga de Lin i cap a la dreta, mig amagats en la muntanya, es veuen quatre o cinc poblets i el Garona que corre pel fons de la vall. Deixem a l'esquerra el camí corrent que va a trobar el de l'Artiga i agafem per un que segueix per la carena i que després es fa difícil de baixar per la forta inclinació i curtes marrades, entrant als 25 minuts al poble de Les Bordes situat en la vorera dreta del riu Jueu prop de son aiguabarreig amb el Garona”

Avui, quan comença la tardor astronòmica, no hi ha neu. La pluja d'ahir i l'espessa boira d'aquest matí tancat li donen un encant sobrenatural màgic al bosc de Baricauba. Les falgueres regalimen aigua, els avets es drecen verticals al cel, alguna soca centenària desafia el temps. El mateix silenci, la mateixa bellesa que en el pas del Lluís Estasen i els seus companys l'hivern de 1919 en una excursió a la Vall d'Aran amb l'encàrrec de la Mancomunitat de portar l'esquí a aquelles terres.

De llavors ençà ha nevat molt. La visió profètica de Puig i Cadafalch que l'esquí podria ser la salvació de l'Aran s'ha acomplert més enllà del que era imaginable. Avui la Vall d'Aran ha crescut, és rica i està lligat de manera inevitable al monocultiu de la neu. Què dirien l'Estasen i els seus companys? Afortunadament no poden veure les cicatrius del Cap de Vaqueira, la destrossa de la vall de Ruda, les fantasmagòriques pletes que s'escampen arreu de la vall, deshabitades tot l'any, les monumentals embussades dels festius, la imparable especulació immobiliària.

Em penso que l'Estasen agafaria els seus esquís i marxaria cap al fons de l'Artiga de Lin, al capdamunt de Colomèrs, potser per Saboredo o a Liat i es faria amb l'ós, lluny d'una societat que no ha sabut respectar unes muntanyes que haurien de ser intocables.

Aran I

Montcorbison entre els núvols

Diumenge passat a mitja tarda, des de la bassa d'Oles camí de la vall de Geles, quan les boires s'obrien les muntanyes treien el nas, quatre rovellons s'amagaven entre les soques, al bosc els bedolls es barrejaven amb els avets, els primers colors de la tardor dauraven les fulles dels avellaners, l'home que portava la sal als cavalls saludava, un ventet fred anunciava l'entrada de la tardor, les falgueres regalimaven aigua, i quan els núvols s'obrien l'Aran resplandia.

Dimecres va caure la primera nevadeta de la temporada, entre 15 i 20 cm al Pirineu Central. El C.Ll. des de Vielha envia aquesta foto del Montcorbison enfarinat. Gràcies, amic.

El refugi Sant Jordi

Aquest estiu s’ha fet públic la greu situació en que es troba el refugi de Sant Jordi, sota el coll de Pendís, al Moixeró, que amenaça la seva continuïtat.

Aquests refugi, arrossega des de sempre problemes amb la manca de serveis i el subministrament d’aigua. No existeix cap lavabo, dutxa, fosa sèptica ni conducció d’aigua corrent a l’interior de l’edifici i fins ara s'ha anat trampejant amb mètodes de fortuna. Des de fa temps, sobretot per la reviscolada del refugi gràcies als Cavalls del Vent, aquests dos fets han provocat greus problemes d’higiene, salubritat i convivència.

La Feec i el guarda del refugi fa anys que estan treballant per tal d’arribar a una solució. La seva proposta és construir una petita edificació pels lavabos i dutxes, amb fosa sèptica i fer una conducció d’aigua des de la propera font del Faig. La Feec està disposada a assumir el cost total de l’obra, sense demanar res a ningú.

S'han tingut converses amb la propietat del terreny, una influent família de Barcelona, que té una finca de prop de 1.000 ha a la zona i tot el poble de Grèixa, ara reconvertit en habitatges turístics de lloguer. Des del primer moment la propietat s’ha negat sistemàticament a concedir el seu permís per a dur a terme aquesta obra. S’han intentat tota mena de gestions, converses i propostes, hi ha intervingut la direcció del PN del Cadí-Moixeró, el Consell Comarcal, el municipi, però no hi ha res a fer. Negativa rere negativa.

Finalment, davant el fracàs de tots els intents per trobar-hi una solució, la Feec ha decidit que el refugi en les condicions actuals no es pot mantenir com a refugi guardat obert i passarài a ser un refugi lliure sense guarda.

Per què hi ha tant de conflicte en un tema aparentment menor? Quin és el fons de la qüestió? Un enfrontament entre la propietat i el Parc Natural, del que el refugi només n’és un perjudicat col·lateral. La propietat té una grandíssima finca, majoritària ment afectada per les restriccions del PN, de la que no en pot treure quasi cap rendiment. Hi vol fer coses, però el PN no ho autoritza. La propietat, per marcar un pols al PN nega el seu permís i com a “càstig” no dóna la seva autorització a aquestes obres.

La direcció del PN juga una posició calculadament ambigua, defensant la necessitat de les obres al refugi, però sense un recolzament amb tota la seva força per tal que es facin.

Sembla mentida que en ple segle XXI un problema menor i fàcilment solventable com aquest pugui comportar el tancament d’un refugi. És ridícul, llastimós i del tot incomprensible. No hi ha cap altra solució? Ningú des de més amunt hi pot fer-hi res? Tant difícil ha de ser arribar a un pacte possible per desblocar la situació? Les instàncies amb competències han de dir-hi la seva i forçar una solució. El refugi s'ha de salvar.

Lectures d'estiu II. Aïna

Fa cosa d’un any vaig fer un apunt aquí sobre l'expressió, a esporret. Encara que llavors no ho deia ho vaig sentir en una conversa a Taüs, un poblet al nord del Boumort, en un lloc remot que em té el cor robat.

En una lectura d'aquest estiu em vaig tornar a topar amb l’expressió. Estava llegint un vocabulari temàtic del pallarés, Aïna, que un grup de filòlegs, professors i ferits per això de la llengua de Lleida acaben de publicar, on apleguen tot un seguit de mots pallaresos que no surten a la majoria de diccionaris, o bé que tenen un significat diferent d’una vall a una altra.

Allí, dins de l’apartat de qualificatius personals apareix l’expressió a esporret, que vol dir anar vestit amb poca roba, és a dir, vestit lleuger, sent una expressió recollida a les valls d’Anèu i Tornafort i Siarb, aquestes darreres força properes a Taüs.

A banda de termes propis del món de l’agricultura i la ramaderia i del món de pagès, dins de l’apartat dels qualificatius personals és on he trobat alguns dels mots més interessants i desconeguts per a mi: esgrifoldit (que té la pell de gallina), estafinyós (maniàtic amb el menjar), fanoc (persona limfàtica, lenta), fimfaina (persona xoina, orca, encantada, fleuma, figaflor), galiot (gandul, que no té paraula), mestrafanguet (que posa el nas a tot arreu), nero (orc), tintirinalles (ser poca cosa, sinònim de trensilles o anganilles) i moltes més.

Només a tall d’exemple de la riquesa dialectal del pallares i de les diferències d’una vall a una altra a la introducció els autors esmenten l’exemple de la definició de precipici o estimball. A la vall de Cardós i Vall Ferrera en diuen basera (lloc encinglerat, terreny penjat en una penya) o espatller, a Tornafort i vall de Siarb en diuen bornal, al Batlliu de Sort i vall d’Àssua en diuen esbalç o penal i a Àreu malesa.

Al rerepaís és fa molta feina i treballs com aquest en són una bona mostra. Gràcies!

Aïna. Vocabulari temàtic del dialecte pallarès. AA.VV. Edita Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu. Lleida, 2007. 141. pàgs.

Cap de la Serra del Verd amb el Pedraforca al fons

El passat 22 d'agost, aprofitant una treva en les pluges i tempestes d’aquesta setmana d’agost on ha plogut durant cinc dies seguits un moment o altre, sortim amb el J.M.P. a fer una ràpida matinal a la Serra del Verd des del coll de la Mola. El cel és ben tapat, e com ncies tot podirany no n'en tota la gradació de grisos imaginables. Preciós.

Excursió freda i tranquil·la, dues petites anècdotes anuncien la nova temporada. Mentre ganyipem a Prat Naviral, voltats d’eugues jugueneres, ens cau una petita tamborinada i podem fruir dels primers flocs de neu. És una neu granulada, seca, però és neu aquest 22 d’agost. I tot baixant pels prats trobem els primers bolets. Són unes corrioles. A tots dos ens fa il·lusió. A veure com serà la nova temporada de bolets i neu!

Una pedra per un parc

El pic de Medacorba des dels estanys Forcats

Aquest dissabte dia 7 de juliol està prevista una ascensió al pic de Medacorba per gent de Catalunya, França i Andorra. L’objectiu és continuar la campanya a favor de la creació del Parc de les Tres Nacions, que vol protegir les altes valls del Pallars, l’Arieja i l’Andorra. L’hora de trobada serà entre les 12 i les 13 del migdia al cim i cadascú ha de portar una pedra del seu país per crear una gran fita que simbolitzi l’agermanament entre les tres nacions. Al Medacorba conflueixen les tres nacions i ha esdevingut el símbol d’aquest projecte.

L’impulsor del projecte és l’incansable Michel Sébastien, que des de fa 35 anys lluita per realitzar aquest somni. Està previst que al llarg del 2008 es constitueixi oficialment el Parc Natural de l’Arieja. A Catalunya s’ha creat recentment el Parc Natural de l’Alt Pirineu. No hi ha cap relació entre administracions catalanes i franceses. D’Andorra no arriba cap noticia.

Tanmateix el projecte del Parc de les Tres Nacions, impulsat per un grupet de visionaris, vol anar més enllà de les fronteres i aconseguir la protecció d’algunes de les valls i cims més ferestesc i ben conservats del Pirineu. És un bell projecte, potser ara per ara utòpic, que val la pena recolzar. Dissabte qui vulgui i pugui pot aportar-hi el seu granet de sorra.

Montgarri

Uns dies abans de les eleccions municipals es publicava en un breu d’alguns diaris lleidatans la venda del poble de Montgarri a un particular de Madrid, un alt executiu de la cadena Vitaldent. El preu de la transacció sembla que ha estat al voltant de 5,5 milions d’euros. La compra inclou totes les cases deshabitades i una superficie de terreny d’unes 200 ha i s’ha fet a l’anterior propietari, la familia Buitran de Saragossa. El nucli té tres habitants censats. El nou propietari vol convertir-lo en un complex d'ecoturisme, que respectarà l'arquitectura dels antics immobles. L'operació no inclou l'ermita i refugi anex, propietat del bisbat ni una altra borda que funciona com a refugi privat ocasional. L'associació Amics de Montgarri ha valorat positivament la compravenda dels terrenys.

Haig de confesar que la noticia m’ha interessat, ja que tinc una estima especial per al lloc. Montgarri i les seves valls són un dels indrets estimats de la meva memòria sentimental pirinenca.

L’operació sembla clara. Aprofitar la potència turística de la vall d’Aran per crear un complex turístic d’alt nivell al poble de Montgarri. Però la situació és curiosa i aparentment complexa. La qüalificació urbanística del poble de Montgarri no permet a l’Ajuntament de Naut Aran atorgar cap tipus de llicència d’obres. El 2002 es van modificar les normes per evitar la urbanització del Plà de Beret i l’Orri, establint una regulació enormement restrictives que afecten a Montgarri. El poble de Montgarri i els seus environs tenen una qüalificació de zona no urbanitzables de protecció especial, la més restrictiva de tot el Naut Aran. A més a més és una àrea PEIN i ara està inclosa dins el nou Parc Natural de l’Alt Pirineu. Amb aquesta protecció només s’autoritzen usos molt restrictius i només es poden autoritzar obres en casos excepcionals. D’entrada sembla que el projecte de la nova propietat de crear un complex ecoturístic no serà fàcil.

A les darreres eleccions municipals del 27 de maig els resultats a Naut Aran han estat els mateixos. 5 regidors per CDA (Convergència democràtica aranesa) i 4 regidors per UDA-PM-PSDSC. Al Consell General en canvi pot haver-hi tomb. S’ha de recordar que per impulsar la revisió de les normes urbanístiques que afecten a Montgarri és imprescindible el recolzament de l’Ajuntament, ja que és la única administració que pot iniciar la tramitació de la modificació al tractar-se del seu terme municipal.

Així que ens trobem en una situació on una persona ha pagat quasi 1.000 milions de les antigues pesetes per una finca i unes edificacions on pràcticament no hi podrà fer res. Potser que aquesta persona sigui un enamorat del lloc que simplement ho vulgui conservar tot tal com està o bé que es comenci a moure algunes peces en el nou consistori per “flexibilitzar” la normativa. Segur que aviat tindrem noticies.

Altres models són possibles

Pals de golf? Pals de cecs? Es comencen a obrir pas altres propostes, però encara costa molt... Altres models són possibles.

Arqueologia pirinenca

Llegeixo a El Portarró (butlletí del PNAESM) d'hivern-primavera de 2007 un complet article sobre troballes arqueològiques que confirma un cop més la presència de la vida humana a les valls més altes del Pirineu. Hi ha més d'un centenar de vestigis arqueològics en el territori del PN, de tot tipus i èpoques. L'any 2005 es va estudiar l'Abric de l'estany de la Coveta, prop de l'estany Negre de Peguera, situat a 2.345 m. Un carbó d'un antic fogar datat amb la prova del Carboni 14 va permetre determinar que era un foc a l'interior d'una vivenda d'entre 9.500 i 8.570 anys d'antiguitat. Després es va abandonar, però fa uns 5.000 anys fou novament emprat com a refugi o vivenda. Fa uns 1.500 anys va tenir un tercer període d'ocupació, s'hi va construir un petit mur i es tornà a fer foc a terra de forma reiterada.

A la cova del Sardo, a la ribera de Sant Nicolau, a 1.800 m, s'ha localitzar el 2004 una balma que es creu que fa 1.500 anys va estar ocupada. S'hi han trobat diversos vestigis arqueològics, tancats, terrasses, fragments de ceràmica i ferro, eines de pedra, nombrosos fogars. Sota una capa de sediments s'ha pogut identificar restes de presència humana que fan pensar que la cova havia allotjat una vivenda fa uns 4.800 anys.

Amb aquestes recerques es confirma un cop més que les muntanyes pirinenques han estat habitades fa milers d'anys, des del fons de les valls a les capçaleres. Sorprèn la gran antiguitat d'algunes troballes, que fan pensar que immediatament a la retirada dels gels de les zones alpines aquelles terres van ser explotats, probablement per caçadors i una mica més endavant com a explotacions ramaderes. Amagats entre pics, crestes i valls hi ha molta història humana per descobrir encara .

Novament el pic del Migdia de Bigorra

Finalment sembla que s'ha fet una mica de seny. Des de la renovació del telefèric al cim del Migdia de Bigorra i l'obertura permanent a l'hivern per a facilitar l'esquí fora pista i anomenat sauvage (salvatge), una mica com a l'Agulla de Midi, estava prohibit el descens lliure. Aquest hivern s'ha posat fi a l'obligació de contractar un guia de muntanya per fer el descens amb esquis. Només exigeixen la signatura d'un petit formulari on es declara conèixer els perills del descens i l'alliberament de qualsevol responsabilitat als gerents. Els menors d'edat necessiten autorització paterna. Molt bona noticia pels defensors de l'accés lliure a la muntanya. Ha estat possible després de més de cinc anys de lluites i reivindicacions. A cops les lluites que semblen perdudes donen fruit.

Ansabère

A cops m'entretinc donant tombs per la xarxa, tafanejant ací i allà, sense buscar res en concret, esperant que sigui la novetat qui topi amb mi. Fa uns dies es va produir aquesta màgia. Una web preciosa sobre les sensacionals Agulles d'Ansabère em va trobar. Encara no sé com i on, però m'hi vaig passejar una estona. La part històrica és completa. No deixeu de treure-hi el nas. És magnífic