XESCA II

La divulgació de la convocatòria de XESCA per la xarxa ha generat una certa curiositat. A mi també. De la seva lectura i de la conversa amb algun dels seus impulsors es poden extreure algunes conclusions.

• Aquesta moguda neix arrel d'amenaces de regulacions en parets d'escalada, de restriccions i prohibicions i de la constatació que cal moure's per defensar l'escalada i el dret a escalar.

• També sorgeix de la insatisfacció per l'actuació de les institucions naturals (Feec i Centres excursionistes) que haurien de representar al moviment. Molts escaladors no s'hi senten representats, entenen que no defensa els seus interessos i critiquen la seva passivitat.

• Ha estat impulsat per una colla d'escaladors actius, de diferents tendències i escoles, però és una convocatòria que fuig de tot personalisme. Per això no va signat per ningú i cap escalador vol figurar com a protagonista. Té voluntat de ser un col·lectiu transversal.
  

• La voluntat inicial és intentar fer un cens real dels escaladors catalans per saber el gruix del col·lectiu, defugint capelles o colles. Serà molt interessant poder avaluar l'abast i força dels escaladors catalans.
  

• XESCA no pretén ser inicialment una associació, sinó una xarxa de comunicació i retrobament del col·lectiu. En funció de la gent que s'hi doni d'alta ja es veurà quines iniciatives es seguiran.

• XESCA s'inspira llunyanament en experiències com Climbing Attitude o Acces Fund.

• Aquesta iniciativa posa de manifest un cop més la dificultat d'adaptació de les institucions (FEEC i Centres Excursionistes) als temps i demandes actuals. Creades en unes èpoques molt diferents, sovint no disposen de les estructures per a respondre amb agilitat a les demandes actuals, dels canals de comunicació que la societat actual demanda ni dels mecanismes de gestió necessaris. S'han de reinventar.

• XESCA és una experiència més de web 2.0, és a dir, de com les eines participatives d'Internet poden provocar mogudes socials que sense les noves tecnologies no podrien existir.

• El repte de XESCA serà donar sortida als cens que reuneixi amb iniciatives reals i tangibles, coordinar les sensibilitats diverses i divergents que s'hi aplegueran, donar continuïtat al moviment, articular uns canals de participació i de diàleg democràtics, establir una relació amb la FEEC profitosa, plantejar una negociació amb les Administracions Públiques operativa.

Tot plegat és una iniciativa molt interessant per anar seguint.

P.S.1 Una bona arrancada. Més de 1.000 adhesions en pocs dies a la xarxa.

P.S. 2 Una bona descripció.

Xesca

SI ESCALES o tens afinitat amb aquesta activitat, AIXÒ t'interessa:

En l'actualitat, EL NOSTRE COL·LECTIU s'enfronta a diversos problemes i estem acostumats que cada vegada que passa quelcom que ens afecta, arriben reiterades crides a la mobilització i defensa dels nostres drets. Però, si se'n materialitza alguna acostumem a arribar tard, o amb pocs efectius o desmotivats.

Avui dia hi han problemes immediats i problemes i situacions que si no s'aborden ja des d'ara perjudicaran l'escalada en un futur proper, doncs serà difícil practicar-la en les condicions en les que estem fins ara acostumats. Podríem destacar els següents problemes:

• Regulacions i prohibicions,
• Sostenibilitat de l'entorn,
• Sentiment de poca eficàcia en quant a representació oficial es refereix,
• Polèmiques d'equipaments i reequipamients,
• …

Trobar la manera idònia de solucionar aquesta situació no és tasca fàcil. Per això, s'ha desenvolupat una nova fórmula o manera amb la que sentir-nos més capacitats per a aconseguir un millor i més eficaç funcionament i coordinació del col·lectiu.

Pensem que si som capaços de fer un petit pas, el primer pas, segurament haurem trobat el bon camí per afrontar qualsevol repte. I aquest primer pas passa per a confeccionar un "CENS REAL" de tot el personal practicant, afeccionat o interessat amb l'apassionant món de l'escalada dintre de Catalunya.

Perquè únicament una estructura, com serà aquest CENS, construïda pel nombre de escaladors/es màxim al seu darrera, podrà parlar per i entre ells/es, defensar en el futur i de millor manera els seus interessos i arribar a acords positius, quan calgui, amb altres entitats i/o particulars també legitimats dins del mateix entorn on acostumem a practicar la nostra afició.

Per a inscriure's en aquest cens:

• NO importa la modalitat d'escalada que practiquis (tradicional, esportiva, bloc, gel, psicobloc, ferratas, vies alpines, artificial, rocòdroms, …),
• NO importa l'edat que tinguis, (5, 22, 42 o 94 anys)
• NO importa d'on procedeixis,
• NO importa que escalis molt, el cap de setmana o de tant en tant,

I QUINA ÉS LA FINALITAT D'AQUEST CENS?

Disposar d'una plataforma o xarxa bàsica amb la qual:

• COMUNICAR-NOS i, alhora, tenir MECANISMES per a ESTAR TOTS IGUAL DE INFORMATS.
• CAPACITAT de CONVOCATÒRIA. CAPACITAT per a poder PARTICIPAR en les INICIATIVES que es presentin.
• Poder CONSENSUAR UNA VEU, si cal, i amb tots els seus "MATISOS" per a TRANSMETRE-LA a qui ens REPRESENTEN o ens hagin de representar.
• Disposar d'un MITJÀ APROPIAT per a trobar SOLUCIONS que puguem DISCUTIR.
• PRACTICAR les ACTUACIONS de FORÇA que es considerin, disposant del MÀXIM POTENCIAL participatiu. Que poguem dir, SOM "TANTS"!
• Que serveixi, per fi, com un NEXE COMÚ a totes les INICIATIVES i PROPOSTES, les quals poder-les TRANSMETRE als ORGANISMES pertinents.



Com que volem i cal arribar força lluny i a tothom, T'ANIMEM que no només T'INSCRIGUIS tant tu com a la teva família/entorn també practicant, sinó que facis arribar aquest e-mail a TOTA la teva llista de contactes. També trobaràs al final un text per fer-lo servir com SMS per ampliar la teva llista a persones que no tenen email però si mòbil.

Per altra part, CAL FER ARRIBAR AQUESTA CRIDA AL CENS a d'altres coneguts, que no disposin d'aquest mitjà de comunicació, els quals, i sota la seva aprovació, es puguin afegir-hi i així aconseguir "trobant-se" tothom. Hem de procurar ser-hi TOTS.

Animem també, de pas, a escaladors d'altres demarcacions i països a conèixer, col·laborar, ajudar o adherir-se a aquesta iniciativa que tot just ara comença. També hi caben dins d’aquest CENS.




I QUE CAL FER?

Accedeix a www.xesca.org per a inscriure't.

També hi trobaràs una pestanya per a poder consultar tots els integrants que ja ens hem censat.

Si desitges efectuar qualsevol comentari o consulta, no dubtis ni un moment en fer-nos arribar un e-mail a info@xesca.org




Gràcies per el teu temps. I llarga vida a l'escalada!

Regulació de l'escalada a Montserrat

Tot just abans de vacances, el passat dilluns 21 de juliol, es va signar un acord entre la Feec i el Patronat de la Muntanya de Montserrat que regula la pràctica de l'escalada al massís montserratí. És un acord important. Trobareu informació detallada a la web del Patronat de Montserrat, encara que us recomano la lectura del bloc de l'amic Gatsaule, que n'ha fet un resum modèlic.

Algunes consideracions:

• Cal una regulació de l'escalada enlloc? Aquesta és la gran pregunta que es fa el col·lectiu d'escaladors, i sempre es respon que no, que l'escalada és un esport de llibertat i que no es pot ni s'ha de regular. És a dir, majoritàriament no s’accepten regulacions. A banda d’actituds personals del tot respectables, en els temps i circumstàncies actuals de la societat en la que ens trobem, la pregunta és errada. Inevitablement, ens agradi o no, hi estiguem d'acord o en desacord, sigui just o injust, cada cop sortiran més regulacions. Era qüestió de temps que caigués la regulació de l'escalada a Montserrat.
  
  
  
• La pregunta hauria de ser. Quina pot ser la millor regulació? Aquella en la que el col·lectiu hi pugui participar, se l'escolti i se'l tingui en compte. Desprès de la nefasta experiència del PN d'Aigüestortes, aquí el comportament de l'administració ha estat molt més obert.
  
  
  
• Aquest acord és fruit d'un treball seriós, llarg i feixuc que ha durat més de 5 anys. Hi ha participat molta gent i no s'ha fet nomes des de darrera una taula, sinó que s'ha trepitjat el territori.
  
  
  
• S'ha cercat el consens i s'ha permès el diàleg en un procés força participatiu. Hi han intervingut molts actors, però cal donar les gràcies a l'amic Xavier Arinyó, que en nom de la Feec, ha defensat els interessos dels escaladors. Juntament amb d'altres escaladors hi ha esmerçat moltes hores de feina grisa i de despatx.
  
  
  
• En conjunt les exclusions són mínimes. A partir d'un inventari de 3.645 vies (que n'hi ha més), es permet l'escalada durant tot l'any en el 90,2 %, es regula temporalment en el 8,65 % i nomes es prohibeix en el 1,15 % de les vies repertoriades.
  
  
  
• Llevat de les zones prohibides per l'obertura de noves vies caldrà demanar autorització prèvia. D'una lectura entre línies sembla intuir-se una voluntat positiva per autoritzar-les. Tanmateix aquest pot ser el punt més conflictiu, ja que serà difícil que la majòria d'aperturistes assumeixin la necessitat d'autorització prèvia per obrir una via.
  
  
  
• El document és força coherent, obert a una certa flexibilitat i relativament equilibrat.
  
  
  
• El seu èxit o fracàs pot determinar altres polítiques i normatives a la resta de muntanyes. Montserrat té una força emblemàtica que farà que tothom s'hi fixi.
  
  
  
• Com sempre, allò important serà l'aplicació de la normativa i les interpretacions que se'n facin en la seva execució. Serà fonamental l'actitud de l'administració. Tal com ha anat el procés es pot tenir una mínima esperança. Aquí la futura Comissió Tècnica que es crearà jugarà un paper important. Caldrà veure les directrius que rebran els guardes.
  
  
  
• Com acceptarà el col·lectiu d'escaladors la nova normativa? El temps ho dirà i hi haurà de tot, però caldria deixar enrere actituds de rebuig i enfrontament, de cremar-ho tot, i cercar espais de possibilisme.
  

Què en penseu?

Ha mort el Pany

Jordi Panyella i Joan Nubiola

Una trucada telefònica m'informa que aquest matí ha mort Jordi Panyella, conegut com el Pany (es pronuncia pani) un dels grans escaladors històrics de Catalunya. Tenia 92 anys i fins els darrers mesos ha estat força bé.

La seva activitat va ser curta en el temps, però important. Va despuntar especialment a la dècada dels anys quaranta del segle passat, en una època de gran efervescència de l'escalada catalana. Va ser fundador del GAM del Muntanyenc i del CADE del CEC. A Montserrat va obrir nombroses vies (el Gegant Encantat, el Dit, el Sentinella, el Cap del Guerrer, també al Pedraforca, Mallos de Riglos, al Pirineu o al Penyal d'Ifac. Són cèlebres les vies Pany-Haus (especialment la del Calderer, una gran clàssica). Va formar cordada amb la Maria Antònia Simó, Jaume Reñé i el seu gran amic Jordi Casassayas. Habitual del grup Cavall Bernat era un home de caràcter fort, tot un personatge.

Descansi en pau.

P.S.

Felicitats companys. Gran ascensió.

Felicitats també. Excel.lent travessa.

Climbing Attitude

Climbing attitude ? Un nou concepte de l’escalada. Que vol dir? Vindria a ser el bon comportament que un escalador ha d’adoptar a la paret. No és una lliçó moral, sinó una invitació a tots els escaladors perquè l’escalada en paret continua sent lliure, les escoles mantinguin el seu encant i estiguin netes.

És una idea que s’han inventat a Béal. Patrick Edlinger en parla: “l’escalada en cert sentit és víctima del seu propi èxit. Víctima perquè aquesta filosofia de vida ha esdevingut majoritàriament un esport, un entreteniment que a moltes i moltes parets la sobrefreqüentació pot engendrar problemes: vehicles mal aparcats, deixalles. Amb l’èxit de l’escalada en plafó molta gent passa del gimnàs a la paret sense tenir clar que passa d’un món a l’altra. Cal recordar algunes evidències: les parets no pertanyen als escaladors, al costat hi passen sovint excursionistes, caçadors o buscadors de bolets. A més a més les parets sovint estan en terrenys privats o d’accés limitat. Hi ha un risc creixent de prohibicions, de cobrament per l’accés. Aquest rics el podem evitar fàcilment. No calen lleis, normatives o regulacions. Només sentit comú, saber estar i educació. Cal un compromís de tots i en tot moment per preservar les nostres zones, ser nets amb la natura, respectar als altres que les aprecien per altres raons. Cal autoregular-se perquè l’escalada conservi la seva llibertat. La Climbing Attitude és simplement (i ja és molt) unes instruccions d’ús, com les que ja existeixen per utilitzar un rapelador.

Aquestes instruccions d’ús són un decàleg. L’escalada és una veritable comunió amb la natura, la seva pràctica moderna ha de restar en harmonia amb els valors fundadors de l’escalada lliure, cada escalador ha d’assolir la química de la pasió, del respecte al lloc, als habitants, als propietaris i de les regles comunes:

Nomes aparco en els aparcaments autoritzats
Respecto els propietaris de la parets, els veins i habitants
Només escalo durant els periodes autoritzats
No faig foc en periodes de sequedat
Respecto la flora i la fauna
M’enduc les meves deixalles
Evito les petites deixalles com magnesi, paper de wc, esparadraps... Controlo el meu gos
Respecto les normatives relatives al bivac i el camping salvatge
Respecto les aficions d’altres (collidors de bolets, caçadors...)

Més informació al web de Climbing Attitude,. Grans noms de l’escalada donen recolzament a aquesta iniciativa: Patrick EDLINGER, Lynn HILL, Sylvain MILLET, François et Arnaud PETIT, Alex CHABOT, Liv SANSOZ, Fred ROUHLING, Philippe RIBIERE, Ramon JULIAN PUIGBLANQUE, Anthony LAMICHE...

Bé, no és pas mala idea, però em sembla que han descobert la sopa d’all. Sentit comú i educació. Simplement.

Editorial valent

Grave patinazo de la FEDME

Edu Marín, 22 años y uno de los escaladores españoles de referencia, fue declarado positivo por cocaína en un control antidopaje al que se vio sometido al término de la prueba de la Copa del Mundo de Escalada de Dificultad celebrada en Zurich el 16 Y 17 de junio pasados. Lo más sor­prendente de esta noticia es, precisamente, que no existe como tal. Cuatro meses después, la Federación Española de Deportes de Montaña y Escalada (FEDME), bajo cuya bandera competía Edu Marin, sígue sin emitir un comunicado oficial al respecto y, mucho peor, no ha sancionado como corresponde a su deportista. Una página web suíza publicó en su momento el caso positivo al que corresponde una san­ción de dos años que impedirá a Edu Marín colocarse un dorsal en competiciones internacionales. Curio­samente, al no existir sanción de la FEDME, Marin podría competir en España, esperpento que carece de sentido alguno.

Recientemente, una muy conocida web de montaña española entrevistaba al escalador catalán revelan­do de facto su positivo, como si fuese vox populi cuando en realidad se trataba de una revelación sacada de la chistera, meditada, estudiada y complaciente hasta la náusea. Pero mucho más allá de la falta de rigor de la FEDME, de su sospechoso silencio y de su escasa agilidad para manejar un caso tan triste como éste, está la supuesta existencia de una carta remitida por el organismo federativo español a la federación inter­nacional en la que solicita la no suspensión de Edu Marín alegando que ¡¡¡la cocaína es una sustancia emple­ada por el deportista no con la voluntad de doparse sino para su consumo recreativo!!! CampoBase no pue­de demostrar la existencia de esa carta, pero sí puede defender la solvencia de sus fuentes y solicitar a la FEDME que dé un paso al frente y explique al detalle todo lo relacionado con la gestión del positivo de uno de sus deportistas, con la ausencia de transparencia, con la falta de sanción inmediata.

La política, desgraciadamente, también forma parte del dia a día federativo y explica, en última instan­cia el comportamiento incomprensible de la FEDME, su ocultismo. Cabe preguntarse a quién favorece el silencio en el positivo de Edu Marin. Desde luego, no es una gran noticia para el deporte español, bajo sos­pecha gracias a los positivos de ciclistas o atletas, pero tampoco lo es para la FEDME, organismo 'patroci­nado' por TOP30, empresa que además da trabajo a Edu Marín. TOP30 lleva años manejando a su anto­jo hilos que no le corresponde mover, influyendo en la FEDME y en su altavoz, la 'otra' revista española de montaña. Ocurre que en este caso, el triunvirato ha manejado el caso Marín con tanta torpeza que resul­ta imposible callar y mirar hacia otro lado. Sus tejemanejes preocupan bastante más que el consumo de cocaína del escalador catalán: en su caso éste ejemplo de muchos chavales ha demostrado escaso respeto hacia sus compañeros de equipo, entrenador y allegados. Bastante tiene con asumir su irresponsabilidad.

Oscar Cogorza

Editorial revista CampoBase, noviembre 2007

Feia anys que no llegia un text tant clar i valent. I menys en una editorial.

Festa del Cavall Bernat

Aquest matí ha tingut lloc a Collbató la trobada anyal del Grup Cavall Bernat. Des de fa 28 anys cada tardor se celebra, i tots aquells que han pujat al Cavall i que així ho volen poden comunicar-ho al Grup, enviar-hi una fotografia i en la diada de la Festa se'ls lliura una medalla commemorativa. És una mena de petit i selecte club que a l'excèntrica Anglaterra seria del tot normal, però que aquí sorprèn per la seva singularitat: aplegar a tots aquells que han pujat a una agulla montseratina.

La trobada se la va inventar el Josep Barberà, com una acció més de la seva veneració al Cavall. Arrel de la seva mort els seus companys, especialment el Joan Nubiola i el Josep Maria Torras, han mantingut l'esperit de la festa.

La meva primera escalada al Cavall té molts anys, massa, i mai m'havia preocupat d'anar a recollir la medalla, però enguany la insistència del Toni Ruiz ha aconseguit que hi anés.

La litúrgia és divertida, perfectament anacrònica, però per això mateix simpàtica. Tanmateix em penso que el més important de la Festa no és la medalla, sinó que simbolitza la festa més entranyable de l'escalada catalana. Tots els històrics de Montserrat hi són i no se la perden cap any. Impressiona veure reunits en pocs metres a noms com el Pany, el Nubiola, en Torras, Joan Cerdà, el Paquito Guillamon, el Toni Ruiz, mossèn Zayas o Tomas Santjust entre els veterans, o l'Armand Ballart, el Ricard Darder, el Josep Maria Esquirol o d'altres escaladors més joves.

Per l'ambient que es vivia m'ha donat la sensació que aquesta trobada en el fons és una celebració de l'amistat. La medalla, el Cavall i Montserrat no són més que l'excusa perfecte per retrobar-se, saludar-se i renovar l'amistat i el contacte entre molts escaladors. Per molts anys!

Escalada als Ports

El tema de l’escalada a casa nostra, però especialment als llocs protegits, com ara els Parcs Nacionals, Naturals, espais Pein i d’altres és objecte de polèmica recurrent. Massa sovint uns gestors novells i primmirats el primer que fan al redactar un Pla d’Usos i Gestió és prohibir o regular l’escalada, com si aquesta activitat fos el papus de tots els mals de la natura. Els problemes del conservacionisme i protecció del medi natural no depenen de l’escalada i aquesta no mes provoca danys que d’altres activitats humanes. Els escaladors han acceptat restriccions sempre que han estat justificades i són raonables. El col·lectiu s’ha autoregulat, però les injustícies i greuges comparatius no agraden a ningú. Després, poc a poc, amb molta negociació i persuasió, aquests mateixos gestors van retirant o moderant les restriccions.

El segon problema dels escaladors es saber que està prohibit o regulat, on i en quines dates es pot escalar i obrir vies. Normalment la informació és poc transparent, està dispersa, no és fàcilment accessible i provoca confusió. No hi ha cap lloc que centralitzi totes les regulacions, cada espai ho publicita a la seva manera i ni la Feec, l’Administració pública ni el col·lectiu ha sabut muntar un sistema de informació centralitzat.

Per això és d’agrair la iniciativa del Parc Natural dels Ports que ha publicat un complet mapa sobre la regulació de l’escalada. Explica fil per randa les raons de la regulació, el procés seguit, les especies protegides, els llocs regulats i les condicions d’accés. Un mapa de tot el massís recull amb detall la normativa. S’ha ordenat en 29 sectors, diferenciant entre les zones lliures, les prohibides i les de prohibició temporal. A banda de la regulació en sí, d’estar-hi d’acord o no (hi ha hagut un important procés de concertació amb els escaladors locals i s’han pogut arribar a acords) s’ha fet un esforç de divulgació i de facilitar la informació. Ara només faltar-hi penjar-ho en un lloc de fàcil accés a Internet perquè tothom ho pogués consultar fàcilment.

La Mària Antònia Simó ha mort

El passat dia 3 d’agost va morir a Barcelona na Maria Antònia Simó i Andreu, als 92 anys d’edat. Va ser una de les pioneres de l’escalada femenina a Catalunya i un personatge històric de l’excursionisme femení català. Nascuda el 22 de maig de 1915 tota la seva vida va estar lligada al món de la muntanya i va fer de l’escalada la seva passió vital, amb nombroses ascensions i primeres.

A la serralada pirinenca destaquen primeres com la SO de l’Anayet (1942), la Maria Antònia-Colomer a l’Agulla inferior d’Amitges (1950), l’esperó NE del Gabizo Cristal i continuació per la cresta de Diables (1953) o la via al Tuc des Hennes a la Vall d’Aran amb Olga Carreras el 1960. Té també la primera femenina a la Cresta de Salenques (1944), la cresta de Travessani (1952) o l’aresta de Llosàs i la cresta del Medio (1961).

Al massís del Pedraforca la seva activitat va ser també molt destacada. Obre la via Estrems-Maria Antònia al Cabirols (1941), té una primera a l’Agulla Inferior del Calderer (1942) i a l’Agulla Superior del Calderer (1943). Fa la primera hivernal a la Canal Roja (1946) i el mateix any obre una variant a la clàssica Pany-Haus.

A Montserrat les seves escalades van ser importants, amb primeres al Dit, primera femenina a la Mòmia, al Sentinella, la Filigrana i la Petxina, la Momieta, Cap del Guerrer i Punxa dels Flautats.

Va escalar també als Pics d’Europa, amb primeres femenines, i als Alps, amb ascensions com els Petits Charmoz, les agulles de les Courtes, la Moine, la None i l'Evêque.

Va formar cordada amb els principals escaladors de la seva època, com Jordi Panyella, “Pany”, Jaume Reñé, Josep Maria Colomer, Josep Aspachs, Emili Barbé, Agustí Faus, Raimon Estrems, Lluís Solé-Guillaumé, Jaume Vendrell, Jordi Farrera, Ernest Mallafré o Kildo Carreté.

Casada amb l’Agustí Jòlis i Felisart, va col.laborar amb el seu marit en el treball de preparació i edició de nombroses guies de muntanya, com Alto Berguedá y Cardener (1950), Cerdanya, Posets-Maladeta, amb André Armengaud (1957), Pallars-Arán (1961), Pallars-Alt Urgell (1980), Parc Nacional d’ Aigüestortes i llac de Sant Maurici, amb Georges Véron (1991), Pica d'Estats-Monteixo (1993), Mont-roig-Certescan (1996).

Al llarg de la seva vida la seva activitat en el món de la muntanya va ser constant i continuada. Sòcia del CEC, va col.laborar activament en l’organització d’activitats al CADE, a la Secció de Muntanya o al Grup de Veterans. Igualment va participar en la vida institucional d’altres entitats.

Va rebre nombroses distincions i guardons, com la Medalla al Mèrit de la FEM (1945), la placa de plata del GAME, i juntament amb el seu marit la medalla del Mérit Turístic (1965) del Ministerio de Información y Turismo pel conjunt de les seves publicaciones, la medalla de Forjadors de la História Esportiva de Catalunya de la Generalitat (1987) o la Medalla d’Honor de la ciutat de Barcelona (2001).

En el seu record les Agulles Inferior i Superior del Calderer s’anomenen Agulles Mària Antònia i els cims del Besriberri del Mig Nord i Sud van ser rebateijats com a pic Simó i Sòlis.

Amb la seva mort desapareix un figura històrica de l’escalada i una de les pioneres de la presència femenina en el món de la muntanya. La Mària Antònia Simó amb la seva vida i trajectòria va treballar de manera discreta però constant per la normalització de l’escalada i excursionisme femení.

Escalar

Jo no escalo per acostar-me a l’infinit o a cap divinitat, si no per allunyar-me de mi mateix.

Erri da Luca