Documental Ravier

Havia llegit en una revista francesa que s’estava filmant un documental sobre els germans Ravier, per explicar la seva vida i relació amb els Pirineus. Després el que vaig dir aquí i aquí i aquí sobre els germans Ravier poc més hi puc afegir, sinó que em delia per veure els resultats d’aquests treball. Quan menys m'ho esperava el vaig poder contemplar. En la visita a Josep Ribas a casa seva ens el va ensenyar. Ell en tenia una còpia que li havien facilitat i va voler encetar la tarda veient-lo plegats. Són 52 minuts de pura història pirineista del segle XX. Esplèndid. Malgrat algun problema estructural del guió que fa algun salt incomprensible, suren els dos personatges, Jean i Pierre, indestriables. I poder-lo veure amb la companyia de Josep Ribas, bon amic seu, i els seus comentaris és tot un luxe. Més enllà de les seves ascensions i vies, totes elles fonamentals, m'impressiona el que diu en Ribas i la seva muller. Són dos ésser d'una qualitat humana excepcional. En parla amb reverència. Com tothom que els coneix. Tothom parla amb un enorme respecte d'aquests bessons. Aquest documental sembla que s'ha de posar a la venda cap a finals d'any a França. No us el perdeu!

Ravier (i IV)

Mentre llegia el llibre em semblava trobar un lligam en la vivència de la muntanya dels Ravier amb dos personatges de la muntanya per a mi molt estimats: Robert Ollivier, gran pirineista, i Georges Sonnier, un dels més grans escriptors de muntanya. I que relliga aquests quatre personatges? La seva concepció i vivència de la muntanya profundament humana, més aviat humanista. La passió d'una vida pot ser la muntanya, i la passió dels Ravier, de Sonnier, de Robert Ollivier se'ns dubte ho és, però sempre amb la presència de l'altre, de l'ésser humà, del company de cordada. La muntanya i l’home en afortunada definició de Sonnier es troba també en els Ravier. La muntanya sense l’home és quelcom fred, buit, merament geològic.

Si ens creiem allò que un dia li vaig llegir a un altre pirineista contemporani, Joseph Ribas, quan diu “L'escalada és un art i tot escalador un creador”, els germans Ravier han fet el seu art amb les seves vies. I quines creacions! Amb molt pocs mitjans, de forma autodidacta, amb una tècnica rudimentària. Però quina bellesa la de les seves vies! Una bellesa pregona, autèntica i perdurable. No hi ha millor recompensa per un artista que les seves creacions passin a la posteritat i que les noves generacions les reconeguin. Les vies dels Ravier estan considerades com a grans clàssiques, enormes obres d'art.

Això porta a una pregunta inevitable. Han fet una escalada clàssica o moderna? Quina és la seva aportació a la història?

Per mentalitat, voluntat i trajectòria és del tot evident que no han estat uns escaladors moderns. Han estat uns clàssics, uns grans clàssics. Cerquen i practiquen el sentiment de la muntanya, la recerca de la puresa, la bellesa i la serenitat. Tenen una vivència romàntica de l'escalada. Encarnen alguns dels trets del pirineisme: resistència física i lleugeresa espiritual, compromís amb la llibertat de la muntanya, una ètica estricte, pràctica esportiva i amor per la bellesa de la natura. Però no uns antiquats. Han estat uns clàssics que han sabut donar grandesa i noblesa al classicisme.

A la segona meitat de l'obra hi ha uns quants escrits del guia i pirineista francès Bunny. En destaca per sobre de tot el que ell anomena estil Ravier que situa entre el pirineisme explorador dels pioners, les exigències de l’escalada i alpinisme modern que ha de resoldre els darrers grans problemes des d’una coherència i una personalitat pròpia per sobre de les modes.

Bunny repassa les principals vies obertes pels Ravier, explicant la seva experiència i vivència al costat de la dels aperturistes. És un exercici literari de pura simbiosi pirineista.

Finalment el llibre conclou amb alguns textos dels mateixos Ravier i una completa bibliografia.

Em sembla que tot es pot resumir en una sola idea: els Ravier simbolitzen la capacitat d'estimar els Pirineus en tota la seva puresa i la seva autenticitat. Per això són grans. Per això han entrat en la història. El seu prestigi i llegat és immens, suprem.

Tinc la sort de llegir molts i molts llibres de muntanya. És difícil trobar llibres bons. Aquest n'és un. Un llibre únic, irrepetible, que ja ha entrat dins de la més selecta bibliografia pirinenca, al costat dels grans. Veritablement excepcional.

Ravier III

De 1974 al 2001 enceten una nova etapa. Han arribat a la maduresa però continuen cercant parets i vies. Segueixen el lema de Brulle “Courses nouvelles, vieux pays”. Es dediquen a explorar pics i parets secundaries, obrint vies inèdites a llocs desconeguts, sempre amb pocs mitjans i un traçat estètic.

En 60 anys de muntanya obren més de 200 vies d'altissima categoria.

El retrat personal els humanitza. Ascètics (ermitans cistercencs segons l'autor), humils, antimilitaristes, pacifistes, austers, familiars i amics dels seus amics. Els Ravier han construït la seva vocació enfrontant-se a parets, pics, precipicis, abismes, no per la vanitat d'haver-los vençut ni per cercar la glòria dels reconeixements, sinó amb discreció, em penso que senzillament per ser coherents a la seva forma de ser, a la seva naturalesa personal. Mantenen una absoluta simbiosi entre la seva filosofia d'escalada i vida. Ambdues serenes, equilibrades, actives, carregades de determinació, però sense cap vanitat, amb la humilitat que neix del convenciment íntim. Els Ravier han sabut construir la seva existència al voltant de la seva vocació de manera impecable, sense cap impostura.

També em penso que els Ravier segueixen amb absoluta coherència el cordó umbilical del pirineisme clàssic que neix amb Ramond i que personatges com Chaussenque, Russell, Schrader Brulle, els germans Cadier van construint. Comparteixen un mateix esperit: muntanya o escalada però sobretot sentiment muntanyenc. Com va dir Brulle "L'alpinisme és l'escalada; el pirineisme és menys l'esperit esportiu que l'anima que la set de solitud i de llibertat, l'atracció del pintoresquisme, de l'aventura, de la penetració en el misteri dels aspectes secrets de la natura...". "El muntanyenc és el poeta-atleta. Aquest sap assaborir les escenes pintoresques i pastorals de la vall; li agrada retardar-se vorejant els llacs tranquils i blaus o seguint els viaranys del bosc; frueix llargament de les alçades i modera el pas per veure de l'horitzó les nits o les tempestes; acampa sota una roca al clar de la lluna. Sap també afrontar les esquerdes i les parets amenaçadores, assaborint les sensacions intenses de perill. El que li parla al cor, però, és menys l'esport que la muntanya"

Em penso que aquesta ha estat la filosofia muntanyenca dels germans Ravier. És del tot evident que el pirineisme dels Ravier enllaça directament amb el de Russell, els Cadier, Brulle. Ho accepten obertament i s’enorgulleixen.

Ravier II

Com deia aquí, el regal de Nadal d'enguany estava decidit. Després d'una compra accidentada, ja fa dies que en gaudeixo i ara acabo d'enllestir la lectura.

Llibre luxós, de 372 planes, amb una il·lustració fotogràfica extraòrdinaria, d'altissim valor documental. Recull la biografia pirineista i personal dels germans Ravier, la cordada més important dels Pirineus i protagonista del pirineisme en la segona meitat del segle XX.

No em fa por dir-ho: és un llibre extraordinari, grandiós, fonamental, que sense cap mena de dubte ja ha entrat en la història de la més selecte bibliografia pirineista. Té tantes coses a comentar que ho aniré fent en uns quants apunts.

Inicialment la portada pot sorprendre, ja que és una fotografia difícil i que a priori no fa per la coberta d'un llibre. Tanmateix cada cop la trobo més encertada. Reflexa amb molta subtilitat l'estil d'escalada dels Ravier. En una paret complexa, poc definida i gens clara, per unes formacions geològiques singulars la diagonal d'un corda mena a un escalador en una fissura sota un desploms. Un escalador només amb la companyia de dues cordes busca la seva via. Una via com metàfora de l'escriptura d'una vida, d'una passió, d'una vocació, el rastre efímer de l'home i la seva fragilitat al mig de la duresa d'uns estrats rocosos. Aquest ha estat l'estil Raier. Cercar amb humilitat una via d'escalada a qualsevol paret pirinenca, inclòs o sobretot en aquelles que aparentment poden semblar poc propicies i tradicionalment havien estat oblidades.

M'agrada la cita que obre el llibre, de l'estimat Erri da Luca: “Dos no és el doble sinó el contrari d'un, de la seva solitut. Dos és aliança, un fil doble que no s'ha trencat.” Per entendre els germans Ravier s'ha d'entendre la simbiosi d'uns germans bessons, sinó és impossible entendre la seva unió.

La seva trajectòria ha estat la de 60 anys de marcar una referència en el pirineisme. És quasi incomprensible la seva quantitat i qualitat d'activitat, especialment a mesura que coneixes la seva biografia. Són uns amateurs purs, amb un rebuig total per l'entrenament, amb una tècnica mínima, un estil d'escalada molt intuïtiu. Sempre han defensat una escalada neta i antitecnològica, a partir d'una ètica estricte i una coherència permanent, mes enllà de qualsevol moda. Mai s'han posat uns peus de gat, han escalat sempre amb unes Galibier Super Guide. Encordats sempre al cos, no van acceptar el baudrier fins fa poc.

Tenen uns inicis explosius i fulgurants. Abans dels 18 anys ja han fet el couloir de Gaube, i allí es posen per primer cop uns crampons!. Amb una energia imparable en només en 3 anys passen de ser novells a obrir vies.

Entre 1953 i 1973 tenen els seus anys més esplendorosos. Fan unes 15 ascensions de mitjana a l'any i obren més de 100 vies. Impossible i inútil detallar les ascensions. Només destacar algunes vies que ja són història: el corredor de la Y al Vignemale, la NE de l'Agulla Gran d'Ansabère, la N de la Torre de Marboré, el Pilier de l'Embarradère a l'Ossau...