Aran III. La Tuca

L’ajuntament de Vielha ha signat un acord amb una immobiliaria (Hoque) per tirar endavant la reobertura de l’estació d’esquí de la Tuca. La Tuca es va inaugurar el 1972 i va tancar el 1987.

La inversió inicial prevista és de 45 milions d’€, amb la filosofia de convertir la nova estació en una estació urbana, a la que s’hi pugui accedir a peu des de Vielha. Es preveu que el domini esquiable tindrà 10 remuntadors, una capacitat de transport de 18.710 persones/hora i un domini d’entre 30 i 40 quilòmetres. Es preveu la construcció d’una nova zona residencia, amb 562 vivendes, equipaments comercials, 2 o 3 hotels, un gran aparcament subterrani i locals comercials, així com un equipament docent. Evidentment tot es farà dins de les més estrictes normes de sostenibilitat ambiental i nul impacte paisatgista.

Fins aquí la noticia. Però com sempre moltes preguntes. Calen noves estacions d’esquí al Pirineu? Cal una nova estació d’esquí a la Val d’Aran? Hi caben noves edificacions a Vielha? No hi ha manera de fer entendre a les administracions que ha arribat el moment de promocionar opcions de turismes dolces i realment sostenibles, que afavoreixin el contacte amb la natura? No hi ha ningú capaç de mirar a llarg termini i no el possible benefici immediat? No hi ha coratge per plantejar alternatives al model econòmic de desenvolupament? Per què no poden deixar en pau a la muntanya?

Aran II

“... eren prop de les 9 quam deixàvem la capital de la Vall d'Aran i anàrem a Gausac des d'on el camí s'enfila ràpidament dominant la vall coberta per un mantell de neu, la blancor de la qual trencava el Garona descrivint una accentuada curva davant de Viella. Lleugeres boires corrien per la vall que s'esvaïren gairebé del tot a l'entrar en el bosc de Baricauba. Les pistes deixades pels skis el dia anterior ens facilitaren la marxa i a les 10'20 arribàrem al pla Bataller, que travessàrem, entrant altra volta en el bosc, seguint per planer camí que passa entre alts i atapaïts pins i avets. Encara que la neu era caiguda de poc i en molta quantitat, caminaven sense esforç, contemplant tan admirables paisatges i arribant a les dotze a l'extrem del bosc i tot seguit a la Solana de la Serra; a nostra esquerra s'obria l'emboscada ribera de l'Artiga de Lin i cap a la dreta, mig amagats en la muntanya, es veuen quatre o cinc poblets i el Garona que corre pel fons de la vall. Deixem a l'esquerra el camí corrent que va a trobar el de l'Artiga i agafem per un que segueix per la carena i que després es fa difícil de baixar per la forta inclinació i curtes marrades, entrant als 25 minuts al poble de Les Bordes situat en la vorera dreta del riu Jueu prop de son aiguabarreig amb el Garona”

Avui, quan comença la tardor astronòmica, no hi ha neu. La pluja d'ahir i l'espessa boira d'aquest matí tancat li donen un encant sobrenatural màgic al bosc de Baricauba. Les falgueres regalimen aigua, els avets es drecen verticals al cel, alguna soca centenària desafia el temps. El mateix silenci, la mateixa bellesa que en el pas del Lluís Estasen i els seus companys l'hivern de 1919 en una excursió a la Vall d'Aran amb l'encàrrec de la Mancomunitat de portar l'esquí a aquelles terres.

De llavors ençà ha nevat molt. La visió profètica de Puig i Cadafalch que l'esquí podria ser la salvació de l'Aran s'ha acomplert més enllà del que era imaginable. Avui la Vall d'Aran ha crescut, és rica i està lligat de manera inevitable al monocultiu de la neu. Què dirien l'Estasen i els seus companys? Afortunadament no poden veure les cicatrius del Cap de Vaqueira, la destrossa de la vall de Ruda, les fantasmagòriques pletes que s'escampen arreu de la vall, deshabitades tot l'any, les monumentals embussades dels festius, la imparable especulació immobiliària.

Em penso que l'Estasen agafaria els seus esquís i marxaria cap al fons de l'Artiga de Lin, al capdamunt de Colomèrs, potser per Saboredo o a Liat i es faria amb l'ós, lluny d'una societat que no ha sabut respectar unes muntanyes que haurien de ser intocables.