Eixamorar

eixamorar (v)

1 Eixugar, llevar la humitat d'alguna cosa.

2 Humitejar parcialment, mig remullar.

[Etimologia -- Del llatí «exhumorare», mateix significat, derivat

d'«humor», 'humitat'; la primitiva forma catalana fou «eixumorar»,

alterada després per dissimilació i per influx de mots afins com «amarar»

i «amorosir».]

L'any 1926 havent estat atrapat per una maltempsada pirinenca entre Castellar de N'Hug i Mogrony vaig aixoplugar-me xop a Mataplana, el mas d'antigues i il·lustres tradicions, posant part de la roba vora una llar abrandada: com que no m'hi podia quedar a fer nit, la mestressa, palpant les meves bandes penjades en uns cremalls, em deia al cap d'una estona «Bé s'han eixamorat prou»: ben cert encara eren humides però la dona devia invitar-me a tornar-me a calçar i seguir muntanya avall fins a algun poble.

Joan Coromines, entrada 'eixamorar', Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, vol. III (Barcelona: Curial , 1982)

Gràcies, rodamots.

http://www.rodamots.com/mot.asp?nm=1995

Filòlegs excursionistes

La tradició dels filòlegs excursionistes continua ben viva. Darrera les passes de Pompeu Fabra o Joan Coromines, aquí un bonic text de Joan Solà.

Montardo - Joan Solà

Vam fer l'esplèndid Montardo, amb el fidel amic de caminades Xavier Pla, ara fa deu anys. Aquest topònim és una preciosa relíquia del mot llatí arduus 'alt, inaccessible, espadat', del qual avui només coneixem un ardu literari; però el mot era de la llengua viva, car el Pirineu conserva les Picardes (piques-ardes), les Panyardes (penyes-ardes), Arduix (arduum ostium 'portella escarpada'), Estanyardo, etc.; com aquest darrer, aquell manté una vetusta -o final d'influència basca. Enguany l'he fet per tercer cop amb dos amics nous, Jordi Sunyer i Climent Nadeu. Drets en aquell grandiós bellveure, amb l'Aran a un costat i tot el Pallars a l'altre, amb la Punta Alta allà mateix, imponent, i amb boires coronant-lo de misteri, ens van venir als llavis aquells versos verdaguerians:

Tota la terra que el meu cor estima

des d'ací es veu en serres onejar.

I, enduts per la fal.lera de les caminades que lleven els maldecaps ciutadans, amb tres companys més, Griselda Gasulla, Lluís Sànchez i Àngels Serres, hem fet la volta completa als deu refugis que enronden aquells altíssims silencis d'Espot-Aran-Boí, assaborint altres noms mil.lenaris vora les aigües profundes. L'estany de la Munyidera mostra el sufix -dera propi també d'aquelles parles (-dora en llengua comuna). El circ i el tuc de Saboredo: es deu tractar del llatí cepulletum 'indret de cebes', perquè s'hi fan els bulbs anomenats alles (el Sabolledo esperable canvià la -ll- per la -r- de tipus gascó-aranès); i tuc 'turó prominent' és una altra perla d'aquest indret i de tota la Gal.loromània (els termes generals són pui, bony o pic(a).

Prop de Colomers, els estanyols Cloto (amb algun homònim Clot) són d'etimologia clara, amb la -o final esmentada: però Coromines s'abellia d'imaginar-hi com a ètim un remot indoeuropeu kloptós 'amagat' ("tots dos estanys tenen més d'amagats que d'enclotats"), i aleshores els agermanaríem amb els estanys Escondits d'un altre punt venerable del periple, vora el Peguera: l'adjectiu avui només literari encara era viu aquí i allà fa cinquanta anys i posà als estanys aquest nom el mateix Pompeu Fabra l'any 1933. A tocar i a ponent dels Escondits n'hi ha un altre d'anomenat Amagat...

El refugi Ventosa i Calvell s'emmiralla a l'estany Negre (d'aigües, efectivament, sempre fosques); però n'hi ha algun altre amb la variant Nere. Entre el Negre i el de Cavallers, un pas impressionant i perillós amb vent, pluja i bestiar¾, les Llastres de la Morta: llastra 'llosa gran' és viu des del Pallars fins a Galícia i Tras os Montes (lastra) i per Itàlia; de la Morta perquè hi van trobar morta una dona que baixava al metge (com fan encara en indrets inaccessibles de muntanya d'arreu del món: jo ho he vist, de manera colpidora, al Nepal). Deixarem altres misteris com l'estany Morto, Tumenèja, Ratera, Travessani o Contraix. I només demanarem als muntanyencs de bona voluntat que pronunciïn bé tots aquests noms, els dos últims i el de dalt: Travessani, Contraix, Montardo.

Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dijous 13 de setembre del 2007

Lectures d'estiu II. Aïna

Fa cosa d’un any vaig fer un apunt aquí sobre l'expressió, a esporret. Encara que llavors no ho deia ho vaig sentir en una conversa a Taüs, un poblet al nord del Boumort, en un lloc remot que em té el cor robat.

En una lectura d'aquest estiu em vaig tornar a topar amb l’expressió. Estava llegint un vocabulari temàtic del pallarés, Aïna, que un grup de filòlegs, professors i ferits per això de la llengua de Lleida acaben de publicar, on apleguen tot un seguit de mots pallaresos que no surten a la majoria de diccionaris, o bé que tenen un significat diferent d’una vall a una altra.

Allí, dins de l’apartat de qualificatius personals apareix l’expressió a esporret, que vol dir anar vestit amb poca roba, és a dir, vestit lleuger, sent una expressió recollida a les valls d’Anèu i Tornafort i Siarb, aquestes darreres força properes a Taüs.

A banda de termes propis del món de l’agricultura i la ramaderia i del món de pagès, dins de l’apartat dels qualificatius personals és on he trobat alguns dels mots més interessants i desconeguts per a mi: esgrifoldit (que té la pell de gallina), estafinyós (maniàtic amb el menjar), fanoc (persona limfàtica, lenta), fimfaina (persona xoina, orca, encantada, fleuma, figaflor), galiot (gandul, que no té paraula), mestrafanguet (que posa el nas a tot arreu), nero (orc), tintirinalles (ser poca cosa, sinònim de trensilles o anganilles) i moltes més.

Només a tall d’exemple de la riquesa dialectal del pallares i de les diferències d’una vall a una altra a la introducció els autors esmenten l’exemple de la definició de precipici o estimball. A la vall de Cardós i Vall Ferrera en diuen basera (lloc encinglerat, terreny penjat en una penya) o espatller, a Tornafort i vall de Siarb en diuen bornal, al Batlliu de Sort i vall d’Àssua en diuen esbalç o penal i a Àreu malesa.

Al rerepaís és fa molta feina i treballs com aquest en són una bona mostra. Gràcies!

Aïna. Vocabulari temàtic del dialecte pallarès. AA.VV. Edita Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu. Lleida, 2007. 141. pàgs.

Apadrinar paruales

Potser teniu noticia que aquests darrers dies s’ha dut a terme una campanya promoguda per l’Aula de Lletres de l’Ateneu de Barcelona per apadrinar paraules, és a dir, per intentar recuperar paraules que es perden, d’ús escàs, obsoletes, amenaçades o que simplement han caigut en l’oblit. Encara que he fet tard, ja que el termini finia ahir diumenge dia 22 i avui es farà públic en una web les paraules apadrinades, no vull deixar de dir la meva.

ENTOTSOLAR-SE: verb pronominal que vol dir fugir del tracte o companyia de la gent.

M’agraden les muntanyes, valls, cims i pobles entotsolats. M’atrau alhora que inquieta la gent entotsolada.

I de tant en tant miro d’introduir la paraula en algun text o en la conversa, que és l’objectiu últim d’aquesta iniciativa.

La Flama

Aquest cap de setmana té lloc a Montserrat la renovació de la Flama de la llengua catalana. És la trenta-vuitena edició.

Això de la Flama va començar el 1968, quan una bona colla d’entitats excursionistes de la llavors Federació Catalana de Muntanyisme es van afegir a la celebració de l’any Fabra. Es va decidir portar una flama encesa (que simbolitza la llengua catalana) des de la tomba del mestre a Prada de Conflent fins el Monestir de Montserrat, el gran símbol patri, on crema durant tot l’any. És una forma de testimoniar el compromís de l’excursionisme amb la llengua catalana i en la seva defensa.

No se si mai heu assistit a un acte d’aquests de renovació de la Flama. La mitjan d’edat acostuma a ser alta i tota la simbologia, la litúrgia i els discursos a mi personalment em sonen a arnats, desfasats, decimonònics, totalment desconnectats de la realitat social, encara que plens de bona voluntat i fets per gent de molt bona fe. Els ponents viuen en una mena de torre d’ivori, formen part d’unes elits nacionals i lingüístiques deslligades del carrer. La majoria d’excursionistes no saben que és això de la Flama ni ho acaben d’entendre

La renovació de la Flama es va crear en un context que no té absolutament res a veure amb l’actual. La situació social i l’ús de la llengua ha canviat radicalment. Però l’acte que fan els excursionistes gairebé no ha variat i tot continua com trenta anys enrere, com si res hagués canviat.

Vol dir això que l’excursionisme s’ha de desentendre del català? No, ni molt menys. Em sembla exemplar el compromís de l’excursionisme amb la llengua. El que crec es s’ha d’adaptar als nous temps, al nou context i a la nova realitat. S’ha de ser valent i renovar el discurs, la litúrgia i l’enfocament.

Com es pot defensar la llengua catalana en el segle XXI? Com s’ha d’impulsar l’ús social del català en una societat multiètnica on la immigració hi té una presència creixent? Què pot aportar l’excursionisme per promocionar el català a l’actualitat? Aquestes són les preguntes que cal respondre, amb coratge, il·lusió, visió de futur.

Amb tots els respectes per a tots aquells que durant anys han tirat endavant la renovació de la Flama, crec que ha arribat el moment on cal que des d’alguna banda algú s’atreveixi a trencar aquest tabú nacional i excursionista i es replantegi tot el tema. Cal deixar enrere la mentalitat resistèncialista d’una època i fer un nou plantejament modern, actual, precís i efectiu. L'excursionisme i la llengua han de mirar cap al futur, no recrear-se en el passat.

Nordic Walking

El TermCat (Centre de Terminologia que treballa per adaptar paraules estrangeres al català) consulta sobre quina podria ser l'adaptació més correcte del Nordic Walking, aquest nou esport que consisteix a caminar amb bastons amb una cadència i moviments de l'aparell locomotor (inferior i superior) especial.

Les alternatives que hi ha sobre la taula són: marxa nòrdica, caminada nòrdica, senderisme nòrdic, nordic walking, marxa amb bastons, etc.

Què en penseu? Per quina votarieu? Com ho argumentarieu?

Musicar collars

Un pastor musica collars, es a dir, treballa o afaiçona la fusta dels collars de les ovelles.
Desconeixia el sentit del mot. Musicar collars...
Una nova meravella de la llengua. Preciòs.