Fira del llibre de muntanya

Atenció als despistats. Aquest cap de setmana es celebra una nova edició de la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. I ja van vuit edicions. Enguany toca a Cantonigros. Cita imprescindible. En farem una crònica.

http://www.firallibremuntanya.net/catala/catala.html

L'Isidor Cònsul excursionista

El dijous 27 d'agost va morir Isidor Cònsul, conegut home de lletres. Malgrat que era una noticia esperada ha causat tristesa entre tots els que el coneixíem. Els mitjans han destacat la seva faceta com a editor destacat, crític, escriptor, professor, especialista en Verdaguer i figura del món literari. Prou n'han parlat, però enlloc s'ha esmentat la seva faceta d'excursionista, que em consta que per a ell era important.


Nascut a Bellpuig, a la plana, la seva família era originaria de la Ribagorça aragonesa, del petit poblet d'Espés, entre el Turbon i el coll de Fades, terra per a ell molt estimada i a la que s'hi sentia estretament vinculat, fins al punt que fa pocs anys s'hi va arranjar una casa. Aquella contrada la coneixia a fons i l'havia caminat per totes bandes. A més a més per vincles familiars era cosí dels Barrabes de Benasc.


Des de feia molts anys era pertanyia a la SEAS, la Secció Excursionista de l'Ateneu de Sant Just Desvern. Era un soci actiu, que participava en la vida de l'entitat, organitzava sortides i en participava en altres. Tenia una colla habitual i mirava de sortir amb regularitat. Havia fet multitud d'excursions, pujat als cims principals, i tenia especial estima per la geoliteratura, és a dir, per llegir textos al lloc on estan escrits o ambientats.


Com a home de lletres col·laborava habitualment al butlletí de la SEAS amb uns articles elaborats i molt ben escrits, d'un nivell literari molt superior a l'habitual. I aquest va ser el nostre punt de contacte.


Arrel d'uns canvis a la revista Vèrtex, es va plantejar cercar uns col·laboradors fixes perquè fessin uns columnes d'opinió. Es va parlar de diversos noms i jo em vaig atrevir a proposar el seu. Em van encomanar que el temptegés.

Així que un dia em vaig armar de valor i li vaig adreçar un mail proposant-li col·laborar amb Vèrtex. Va quedar molt sorprès i em va citar a la seu d'Enciclopèdia Catalana, on treballava. Una mica encongit m'hi vaig presentar i em va rebre molt amablement. Em va ensenyar amb orgull com havia aconseguit batejar les sales de reunions amb noms de muntanya, i així hi havia la sala Pedraforca, Puigmal, etc, i quan quedaven es deia: tenim reunió al Pedraforca!


Vam anar a dinar per parlar de la proposta. Li va fer gràcia i allí es va encetar la seva col·laboració amb el Vèrtex. Sempre va tenir cura de la seva columna amb puntualitat i rigor i la va mantenir fins i tot en els moments més durs de la malaltia. Crec que la preparava amb una intima alegria i em consta també que era llegida i valorada per forces lectors, i quan ell ho sabia sentia una lògica satisfacció i orgull.


Arran d'això vam mantenir una petita relació, sempre al voltant de l'excursionisme i les lletres. Va participar activament en la preparació d'un especial Vèrtex sobre la Ribagorça amb disponibilitat, gràcies a ell vam poder muntar un petit monogràfic sobre excursionisme que es va publicar a la revista Serra d'Or i altres iniciatives.

Ell era un editor important, amb repercussió pública, un patum, però sempre tenia un racó per l'excursionisme, una faceta que li plaia especialment. Encara recordo un dia que me'l vaig trobar per casualitat a Sot del Bac. Era vocal d'una excursió de la SEAS per aquells rodals i era una de les seves excursions literàries, que les preparava seguint textos o llibres. Recordo com a la Trona es va posar a llegir uns passatges de Els sots feréstecs i la gent se l'escoltava amb atenció. I recordo també quan em va regalar un llibre seu, En nom del pare, que recollia records d'infantesa d'Espés, llegendes i fet d'aquelles terres i que li plaia especialment. I recordo també una conversa sobre Verdaguer, n'era un reputat especialista, i el debat sobre si hauria fet el cim de l'Aneto o no. Després de xerrar va admetre amb honestedat que no s'atrevia a pronunciar-se i que ambdues opcions (fer cim o no) eren possibles. O quan m'explica de la satisfacció que havia passat una tarda llegint al costat del refugi de la Colomina Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, abans d'ascendir l'endemà al Peguera, llibre que tenia per un dels més potents de la bibliografia excursionista.


Quan se li va manifestar la malaltia va haver de deixar la muntanya, però no va voler deixar la col·laboració amb el Vèrtex. Era un raconet que li plaia especialment i que va mantenir fins el final.


Així que amb la seva mort el país ha perdut a un gran editor, un bon escriptor i un home de lletres, però també a un excursionista entusiasta.

Descansi en pau,

Butlletins a la xarxa

Fa pocs dies ha saltat la noticia de la publicació a la xarxa de tots els butlletins del CEC de l'any 1891 fins el 1938 en format digital.

L'adreça per accedir-hi és la següent:http://ddd.uab.cat/record/27613

Ara s'està treballant en la digitalització de les entitats predecessores i s'espera que en breu estiguin penjats els butlletins de la “Catalana” i la “Catalanista” des de 1876. Després seria interessant continuar amb la resta del segle XX. I seria meravellós que seguissin altres iniciatives, com digitalitzar els butlletins del Club Muntanyenc, del Lleida, del Bagès, ...

Pels que ens interessa això de l'història de l'excursionisme és un pas important. Poder remenar, llegir i cercar des de la pantalla uns documents de difícil accés és un pas de gegant. Tafanegeu-hi.

Verdaguer i l'Aneto, encara

Ahir, 22 de juliol, va fer 126 anys de l'ascensió de Verdaguer al massís de la Maladeta. És una ascensió important però especialment rellevant per dos aspectes. El poeta va caure en una esquerda durant el descens per la gelera. Afortunadament en va sortir sa i estalvi i hem pogut gaudir de les planes d'una dels majors poetes de tots els temps. En cas contrari la història de la literatura catalana seria ben diferent. El segon fet important és escatir si va fer el cim de l'Aneto o no. És una qüestió menor en la biografia de Verdaguer però important en la història de l'excursionisme català. Aquesta discussió ha despertat llarguíssims debats entre excursionistes lletraferits i verdaguerians. En Bernat Gasull, autor d'una recent guia seguint les passes de Verdaguer pel Pirineu que ha permès permès posar llum a un seguit de confusions de les caminades pirinenques del poetar, va pujar el passat diumenge a l'Aneto amb les notes de Verdaguer a la ma. Està preparant un documentat text on es pronunciarà. S'espera amb interés. Al seu bloc ho avança.

Curs estiu excursionisme UPC

Els dies 3, 4 i 5 de juliol, al Campus de la Mediterrània de Vilanova i la Geltrú i dins de l’oferta de cursos d’estiu de la UPC es durà a terme el curs "De l’excursionisme als esports de muntanya" que tractarà sobre l'estat actual del moviment excursionista i les seves perspectives de futur.

El curs vol examinar l'evolució de l'excursionisme en els seus 130 anys d'història, la seva importància històrica, la seva incidència social i les transformacions que està tenint en el segle XXI.

Les sessions són presencials, llevat del darrer dia, on es farà una activitat pràctica. També hi haurà dins del programa del curs una taula rodona entre diferents personatges del món excursionista i dels esports de muntanya per debatre sobre l’evolució i situació actual de l’excursionisme. Podeu trobar informació sobre horaris i inscripcions al web del Campus de la Mediterrània.

Els temes que conformen el programa i els ponents són els següents:

“Els orígens de l’excursionisme i la seva evolució” a càrrec d'Enric Faura, escriptor i periodista.

“L’excursionisme del franquisme al segle XXI” a càrrec de Francesc Roma i Casanova, historiador.

“El repte del conservacionisme i l’excursionisme” a càrrec de Xavier Arinyo, professor de biologia de la UAB.

“Evolució de la UIAA i les noves federacions internacionals” a càrrec de Joan Garrigos, president de la FEDME i membre del Bureau de la UIAA.

“Madteam, una nova forma de comunitat excursionista pel segle XXI” a càrrec de David Oliveras, fundador de la comunitat virtual Madteam.

En finalitzar el curs, el Campus Universitari de la Mediterrània expedirà un certificat d’aprofitament o d’assistència als alumnes. Aquest curs és susceptible de ser reconegut amb crèdits de lliure elecció per totes aquelles universitats que formen part de la Xarxa Vives d’Universitats i pel Departament d'Ensenyament dins del Pla de Formació del Professorat.

Ha mort el Pany

Jordi Panyella i Joan Nubiola

Una trucada telefònica m'informa que aquest matí ha mort Jordi Panyella, conegut com el Pany (es pronuncia pani) un dels grans escaladors històrics de Catalunya. Tenia 92 anys i fins els darrers mesos ha estat força bé.

La seva activitat va ser curta en el temps, però important. Va despuntar especialment a la dècada dels anys quaranta del segle passat, en una època de gran efervescència de l'escalada catalana. Va ser fundador del GAM del Muntanyenc i del CADE del CEC. A Montserrat va obrir nombroses vies (el Gegant Encantat, el Dit, el Sentinella, el Cap del Guerrer, també al Pedraforca, Mallos de Riglos, al Pirineu o al Penyal d'Ifac. Són cèlebres les vies Pany-Haus (especialment la del Calderer, una gran clàssica). Va formar cordada amb la Maria Antònia Simó, Jaume Reñé i el seu gran amic Jordi Casassayas. Habitual del grup Cavall Bernat era un home de caràcter fort, tot un personatge.

Descansi en pau.

P.S.

Felicitats companys. Gran ascensió.

Felicitats també. Excel.lent travessa.

Gràcies, Milà!

No us faré cap discurs, ja que jo no sóc home de lletres. Només vaig anar a estudi fins els deu anys. Però tinc al cap la gravadora i encara m’enrecordo molt bé de la meva vida.

La muntanya per a mi ha estat una droga. Mai he pogut desenganxar-me.

Quan tenia quinze anys vaig voler anar a la batalla de l’Ebre i em vaig escapar, però em van fer tornar amb els pares per ser menor d’edat. Però jo volia anar a fer la guerra i l’any següent el meu pare em va autoritzat. Em van enviar a les bordes de Conflent, i cada dia portàvem menjar a Alins, que estaven aïllats. Allí, passant sota el coll de la Mànega cada dia, em va néixer l’amor a la muntanya. Un dia vaig demanar a l’oficial permís per pujar al Salòria. Cada dia veia el cim i una força em cridava. Llamp de Déu! em digué. Aquí hem vingut a fer la guerra, no a pujar cims! De cap manera. Però ja m’havia picat el cuc de la muntanya.

Després dels camps de presoners francesos, al tornar a Vilafranca, em vaig topar amb les desfilades, banderes i camises blaves dels falangistes. No volia saber res amb gent com aquella. Però jo ja havia pujat a l’Aneto amb unes abarques i em va demanar que els acompanyes. Mai de la vida! Potser els vaig ofendre, però no eren els meus. Van ser temps molts durs, però la muntanya em va salvar.

L’estiu de 1949 vam anar amb l’amic Llaudó i altres quinze dies pel Pirineu. Vam fer 17 cims. A cada llibre del cim deixavem un escrit a favor de Catalunya. A Cellers, de retorn, uns falangistes ens van acusar i ens van voler linxar. Ens van detenir, ens van empresonar i vam anar a judici. Des de llavors he tinguts antecedents penals, em van expulsar de la Federació i em van prohibir ser soci de cap entitat. Però llavors jo vaig fer més muntanya que mai. Amb l’amic Llaudó hem anat a tot arreu. Sense passaport ni salvaconduits, però sempre ens escapavem de la Guardia Cicil. La meva mare em va parir molt bé i jo sempre he tingut força. La muntanya m’ho ha donat tot!

Aquestes són algunes de les paraules que dimarts al vespre ens explicava Josep Milà al local del C.E. de Vilafranca a la quarantena de persones que ens hi varem aplegar. Als seus vuitanta-sis anys té el cap claríssim. Pagès de pell colrada i veu enrogallada es mostra tal com és: un home d’una sola peça, fort, enèrgic, radical, independent, però per sobretot muntanyenc. El públic embadalit se l’escolta amb un nus al coll. En Joan Reventos, el Lluís Ràfols, el Fèlix Massachs, el Pep Ollé i molts altres han vingut expressament com a acte de reconeixement a aquest pioner de l’excursionisme vilafranquí però sobretot d’home estimat i respectat. Gràcies Milà per la teva vida i per la vetllada que ens vas fer passar! Ho recordarem per molt de temps.

Josep Milà, l’amor neix fins i tot en temps de guerra. Francesc Roma. Cossetània edicions.

Muntanya erudita

Tot és esport i competició a la muntanya i l'excursionisme? No, encara resten alguns savis que treballen per la cultura excursionista. Nou article erudit de Francesc Roma

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/issue/current/showToc

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/73129/83503

Pere Ribot. 100 anys

Riells del Montseny. Gravat de Fructuós Gelabert

Sense cap ressò dins el món excursionista ha passat la celebració del centenari del naixement de mossèn Pere Ribot (1908-1997), que es va escaure el passat dia 21 de febrer. Rector des de 1941 fins a la seva mort de la parròquia de Riells del Montseny, va fer d’aquest poblet un fogar de catalanisme i poesia en els anys durs del franquisme. Poeta important, va captar com a pocs la màgia, el misteri i la grandesa del Montseny, dels seus boscos de faigs tardorencs, dels seus conreus, dels seus cims, camins i rieres.

Al costat de noms com Artur Osona, Víctor Balaguer, Guerau de Liost, Marià Manent o Salvador Llobet, va escriure amb sensibilitat i finor sobre la meravella del Montseny.

A banda de la seva trajectòria religiosa i literària, mossèn Ribot sempre es va sentir proper al moviment excursionista i aquest l’havia fet un dels seus. Rellegim íntimament un dels seus molts poemes com a modest recordatori d’aquesta ploma que ens portava a casa els aires enyorats del Montseny.

L'AIRE DEL MONTSENY

He trobat el meu terreny
i la meva llibertat:
la muntanya, l'aigua, el prat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Cada timba, cada greny,
misteri de soledat:
el parell, l'home, el ramat,
l'aire, l'aire del Montseny.

Tot és pur, dolç i ferreny
i fort com l'eternitat:
silenci, pau i combat,
l'aire, l'aire del Montseny

Verdaguer sempre

Dimecres tarda. 19 hores davant la Catalònia. Em trobo amb en Bernat Gasull. No ens coneixem. Avui es presenta el seu llibre, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, publicat per Cossetània. M’ha demanat que hi digui unes paraules. Comença a arribar gent i aviat la petita i acollidora sala dels arcs s’omple. A l’hora prevista comencem.

L’editor obre el foc amb la benvinguda de rigor i em passa el micròfon. Intento explicar el que és el llibre, una guia d’itineraris atípica. L’autor, a partir de la transcripció dels quaderns de Verdaguer ha triat 29 itineraris entre els que va fer mossèn Cinto els estius de 1882 i 1883, ara fa doncs 125 anys, amb ascensions importants al Canigó, Andorra, la Pica d’Estats o l’Aneto. Hi explica detalladament el recorregut, oferint les dades pràctiques, amb croquis i fotos. Introdueix cites de Verdaguer i contextualitza la seva ascensió.

És una obra que es pot fer servir com a guia, però també com a llibre per conèixer part de la vida i obra excursionista de Verdaguer. És un text treballat, pulcre i rigorós, on l’autor ha posat llum a alguns punts pocs clars de les ascensions de Verdaguer, utilitzant la lògica de resseguir sobre el terreny les descripcions del mestre.

Més enllà dels itineraris la lectura del llibre em desvetlla algunes idees que de manera maldestra intento explicar. Verdaguer ha estat el més gran excursionista que mai hem tingut i no hem de deixar de reivindicar la seva figura. Verdaguer era un gegant, i com a tal una figura polièdrica. Més enllà de la seva alçada literària, inmensa, hi ha altres aspectes que cal recordar. Va ensenyar a mirar-nos el país, a entendre les muntanyes del Pirineu, va escriure i descriure l’indicible romàntic, va crear un imaginari col·lectiu. En definitiva, sense Verdaguer i la seva obra, bona part de la qual es fonamenta en la seva activitat excursionista, Catalunya seria diferent.

Seguidament en Bernat Gasull explica com va fer el llibre, la seva manera de treballar, la tasca que resta per fer. Quan es va interessar pel tema no va trobar el llibre que cercava i va decidir fer-lo. Ha resseguit tots els itineraris, amb els textos a la ma. Sobre el terreny ha pogut aclarir forces dubtes que Verdaguer no va precisar. Es mostra segur i convincent, alhora que humil. Aixeca grans aplaudiments.

Arrel d’algunes observacions fetes anteriorment s’obre espontàniament un debat entre el públic. Surten les dues qüestions clàssiques del Verdaguer excursionista: per on va entrar a Andorra i si va arribar al cim de l’Aneto.

Aviat s’arriba a l’acord que gairebé segur que hi va entrar pel port de Creusans. Ni per l’Angonella ni pel port de Rat. La proposta del Bernat es corroborada per alguns dels grans experts que hi ha a la sala.

El debat s’escalfa quan es toca el tema del cim de l’Aneto. En Francesc Olivé, del Cec, opina que no va anar a l’Aneto, sino a la Maladeta. La resta opina que a l’Aneto. Narcís Garolera, potser un dels millors especialista en Verdaguer de l’actualitat, afirma que no, que es va quedar abans del Pont de Mahoma. En Jordi Mir, el Francesc Beato i el Carles Albesa també pensen així. En Martí Gasull, el Jordi Quera i alguna altres veus discrepen aferrissadament. Cadascú dóna el seu argument. Hi ha aportacions de gran erudició. En Joan Solà escolta en silenci, mentre l’Albert Manent s’ho mirar des del fons de la Sala. En qualsevol cas hi ha unanimitat en considerar que això no treu cap mèrit a l’ascensió de Verdaguer. Tenim debat per 25 anys més.

Un vinet dolç permet continuar la conversa. Ningú vol marxar. Finalment ens han de dir que tanquen i hem de sortir. Al carrer la conversa encara s’allarga.

Mentre torno cap a casa m’adono de l’èxit de la trobada. No ha estat una presentació com d’altres, amb parlaments de circumstàncies. Hi ha hagut passió i erudició. S’ha creat un clima positiu, de complicitat i crec que tots ens hem sentit molt a gust. No ha estat mèrit del presentador ni de l’autor. És Verdaguer. La seva força i potència continua aixecant passions. Els verdaguerians veterans tenen continuïtat amb les generacions joves, com la del Bernat Gasull. Això nomes ho aconsegueixen els genis, gent com Verdaguer.

Una altra ressenya de l’acte.

Una ressenya del llibre

Bloc del Bernat Gasull sobre Verdaguer i els Pirineus

Excursionisme 2.0 - II

El debat que obria Francesc Roma sobre excursionisme 2.0 és important. Aquí en vaig parlar. L’amic Xiruquero-Kumbaia també hi diu en el seu post sobre l’atletisme de les entitats excursionists. Ara l’Ós Bru de Taradell en parla extensament i apunta idees interessants. Llegiu-lo aquí. Demana la nostra opinió. Aquestes són algunes idees apressades i poc ordenades que el seu post em suggereix.

1-. Definició d’excursionisme: aquesta és la primera i més gran dificultat. Què és l’excursionisme? És possible una definició? Cada cop és més embolicat. L’excursionisme històricament està molt clar com va néixer, quina va ser la seva evolució, objectius i actuacions. Això historiadors com Josep Iglèsies o Francesc Roma ho han documentat i estudiat a fons. Però a partir de la recuperació de la democràcia tota la filosofia i actuacions del moviment excursionista es transforma molt ràpidament i en diverses direccions. En podem parlar llargament, però ens costaria molt arribar a un acord sobre que és l'excursionisme avui, o simplement si aquest concepte existeix.

2-. L´Ós de Taradell fa una proposta de caire personal. És correcte i alguns s’hi poden sentir identificats, però d’altres crec que no. Avui en dia hem de parlar d'esport, hem de parlar de competició, no hem d’oblidar la cultura ni la història.

3-. Cada cop em sembla que no hi ha un únic excursionisme, sinó molts excursionismes, diferents maneres d’entendre i practicar els esports de muntanya i de seguir i actualitzar la tradició excursionista. Donant-li la volta al seu argument “orteguià”, tinc la sensació que cada escalador, muntanyenc, alpinista o senderista és ell i les seves circumstàncies. És a dir, els seus amics i companys, la seva visió de la muntanya, la seva pràctica esportiva, els seus pensaments i desitjos íntims, els seus interesos i objectius. Cada cop l’experiència és més personal i subjectiva. Al mateix temps, de manera col·lectiva cada cop hi ha una creixent deriva cap a l’esport i la competició.

4-. D'acord que l'excursionisme és el pare o la mare que ha tingut molts fills, els esports de muntanya. Aquests fills, són uns fills esgarriats o uns fills pròdig, com a la paràbola?

5-. Totalment d’acord que l’excursionisme és fruit de la societat industrial i del temps lliure i benestar que aquesta procura. En tot cas ara estem entrant en una societat postindustrial. Quin paper hi tindrà l’excursionisme o els esports de muntanya? Crec que s’accentuarà encara més la seva pràctica i hi haurà una tendència clara a convertir-se en un producte comercial i de consum.

6-. Slow travel? Potser si, però només unes elits reduïdes. Com a producte de consum anirà agafant estructures potencialment comercialitzables. S’incrementarà el vessant esportiu pur i competitiu.

7-. Interessant el matís que introdueix entre la proposta d’excursionisme 2.0 i excursionisme en xarxa. En tot cas cal que l’expliciti més. Certament hi ha diferencies conceptuals entre les dues idees, especialment en l’entorn digital se n’ha parlat molt. No acabo de veure que en aquest nou paradigma excursionista no sigui quelcom semblant.

Estem en un moment de canvi, de profundíssimes transformacions. La tradició i la història és clara i ferma. El present és líquid, difús i obert. Com serà el futur. Entre tots l’hem de construir. Per això em penso que aquest debat és interessant i important.

Qui s’anima a continuar-lo?

Pessebres

Pessebre al Pedró de Tubau

Diuen que vivim en una societat cada cop més secularitzada. La religió no hi té gaires espais per a manifestar-se. A més, algunes actuacions de les jerarquies acaben d'espantar a la poca parròquia que resta. Tanmateix la tradició del pessebre no minva. Una petita estada nadalenca per l'Alt Berguedà m'ha permès trobar-ne alguns, i no a cims principals com el Pedraforca o les Penyes Altes, on sempre n'hi ha hagut, sinó en llocs ben secundaris.

Pessebre a l'ermita de Sant Marc

El primer va ser al Pedró de Tubau. Allí, a redós de la capelleta hi havia no un, sinó tres pessebres! Tots ells molt senzills, poc elaborats, però algú els havia portat. L'endemà a la Roca Tiraval, sobre Bagà, el clàssic pessebre que cada any la gent de la UEC de Bagà hi col·loquen. Finalment el primer dia de l'any, a redós de l'ermita de Sant Marc hi descobreixo un humil però sentit pessebre. Des de 1996 el porten uns socis del C.E. Castellar, en record del Koldo. M'impressiona molt la llibreta que l'acompanya, que des de fa més de 10 anys recull els comentaris. Cada any el mateix autor, anònim, amb una cal·ligrafia tipogràfica, escriu unes ratlles on recorda el sentit del Nadal i del Pessebre. En volia haver copiat alguns paràgrafs però finalment no ho vaig fer. Sense parlar de religió parla d'amor, proïsme, llum, força pel camí de la vida, esperança i donar un sentit als nostres actes. Feia pensar.

Pessebre al Pedró de Tubau

Potser molts dels que posen pessebres per les muntanyes no son creients, però de ben segur que subscriurien aquelles ratlles. Hi ha sentiments universals per sobre les creences. Em penso que la majoria dels pessebres actuals es porten als cims de les muntanyes per tradició i folklore, però és possible que també alguns ho facin impulsats per aquest esperit. Recordar-nos uns valors universals als que no volem renunciar, encara que només sigui un miratge d'uns dies.

Villalba Ezcay

Gràcies a l'amistat amb en J.F puc retornar a l'obra de'n Villalba Ezcay. Em facilita uns textos originals inèdits que guarda a casa seva i que mai han estat editats.

En Josep Maria Villalba Ezcay va néixer en un poble de la província de León. Va fer la guerra al costat republicà i va ser ferit a una espatlla produïnt-li la ferida una malformació que li limitava el moviment d'un braç. Tot i així va practicar l'escalada i va fer força ascensions a Montserrat i Pedraforca. El règim franquista el va enviar desterrat a Catalunya per allunyar-lo de la seva terra nadiua com a càstig. El resultat va ser que li van fer un favor perquè es va integrar completament aprenent, no solament la nostra llengua, sinó la nostra cultura que va fer seva sense renunciar tampoc als seus orígens. Mostra d'això és que va escriure prolíficament en català. Va colaborà a les revistes Cordada i Vèrtex, va guanyar un accèssit dels Jocs Florals de Muntanya i algun dels seus escrits el va presentar al premi Joaquim Ruyra i al Sant Bernat de muntanya.

El seu centre era el CE comarca de Bages de Manresa, on residia. Va ser membre del GAME i del GAM del CECB, d'on va arribar a formar part de la seva junta directiva i va ser president del GAM del Bages.

La seva gran obra va ser el llibre Balada de las Montañas escrit en català i castellà. Però com ell diu al començament, al principi de cada capítol hi ha un poema fet per ell en català en agraïment a aquesta terra que tant estimava i que tant li havia donat, sobretot comprensió, acolliment i amics. Tenia també escrit un llibre que no va arribar a publicar que es deia Las Montañas Profanadas i que és el que acabo de llegir. Algun dels escrits d'aquest recull els va presentar al premi Joaquim Ruyra.

Era un home amb una cultura immensa i tenia sempre el costum de citar autors clàssics. Era entès en música i conreava la poesia amb més o menys fortuna, però sobretot escrivia bé i mostrava en els seus escrits una gran espiritualitat lluny de carrinclonerismes. La seva professió era Enginyer Químic i tenia una fàbrica de colònia a Manresa.

He llegit els seus textos amb gust. Traspuen amor a les muntanyes i als homes. Em sembla intuir que Villalba Ezcay era un gran humanista de la muntanya. Va pertànyer a la generació a qui la Guerra Civil els ho va arrabassar tot, però malgrat les dificultats va saber sobreposar-se i tirar endavant, cercant a la muntanya el motor de la seva vida. Avui és molt difícil llegir-ne res, i probablement per a molts la seva estètica literària entre el romanticisme, l'humanisme i una certa espiritualitat els pugui semblar depassada. Tanmateix resti aquí aquest senzill recordatori per un dels molts muntanyencs escriptors oblidats del nostre passat.

Literatura excursionista

El proper dissabte es celebrarà a la seu de la UEC de Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista. Ja són 14 edicions d'aquesta trobada, un petit clàssic que aplega cada tardor a uns quants companys que pensen que la cultura, recerca i memòria històrica és també excursionisme. Enguany la Trobada es dedica a la memòria d'en Narcís Casas, pioner de l'esquí, promotor de la Companyia d'Esquí del Regiment num.1 i excursionista. Estan previstes unes quinze comunicacions, centrades en la figura homenatjada i el món de la neu i l'hivern. En breu sortirà el volum que aplega tots els textos i que sempre és grat de llegir i consultar. Felicitats als continuadors d'aquesta iniciativa que agermana cultura i excursionisme recordant a aquells que han deixat una petja en aquest món nostre de la muntanya.

25 anys de Torelló

El Festival de Cinema de Torelló celebra enguany la seva 25a edició. En el context d’aquest aniversari s’organitzaran un seguit d’actes extraordinaris. El primer és el cicle de projeccions Camí dels 25, en el que cada mes es projecta una de les pel·lícules de més acollida de les últimes edicions del Festival. Així, cada mes i fins el novembre, quan se celebrarà el certamen, es projectarà una pel·lícula d’aventura a la biblioteca Dos Rius. Les cintes que formen part d’aquest cicle han participat a la secció competitiva del Festival al llarg de la seva història i algunes d’elles han estat guardonades.

CALENDARI CICLE

26 d’abril. 9 del vespre
Asiemut. O. Higgins i M. Carrier. Canadà. 56’
31 de maig
L’echo du Tien-Shan. K-soul Cherix. Suïssa. 49’
28 de juny (inclòs a la programació del Festus’07)
Marco, étoile filante. Bertrand Delapierre. França. 90’
27 de juliol (Festa Major)
Finis terrae, la libertà di esplorare. Fulvio Mariani. Suïssa. 56’
30 d’agost
Colder than ice. James heyward. Nova Zelanda. 46’
27 de setembre
Coast to coast “a piece of my heart”. Olivier Aubert. Suïssa. 52’
25 d’octubre
Ballooning over Everest. Leo Dickinson. G. Bretanya. 52’

A més a més tornen a convocar novament el III Premi de Periodisme de Muntanya i Aventura per articles i reportatges. Tots els lletraferits esteu convidats a presentar-hi alguna obra.

1-. Temes: Tots els relacionats amb la muntanya, tant en el seu vessant esportiu com cultural.
2-. Podran participar-hi tots els treballs publicats en premsa escrita entre el 16 de setembre de 2006 i el 15 de setembre de 2007, escrits en qualsevol de les llengües de l’Estat. Cada autor només podrà presentar un màxim de 3 treballs.
3-. Els reportatges o articles, presentats pel mateix autor o per qualsevol altre persona o entitat autoritzada, s’hauran de lliurar en original i 3 còpies acompanyades de la fulla d’inscripció. En cas que no estigui escrit en català o castellà, s’hi adjuntarà una traducció en un d’aquests idiomes.
4-. L’Organització designarà el Jurat qualificador, que estarà format per professionals del món de la informació. El veredicte es farà públic dins la primera quinzena de novembre.

Els premis són 600€ al millor article i 600€ al millor reportatge i els treballs hauran d’estar en poder de l’Organització abans del 20 de setembre de 2007 i s’hauran d’enviar per correu a l’adreça següent:

Festival de Cinema de Muntanya
Apt. 19
08570 Torelló

Interessant, molt interessant. Així és com es fa cultura, de pluja fina, però cultura sòlida.

Cinema pirinenc

El petit poblet d’Artedó, a l’Alt Urgell, celebrarà el proper 30 de juny una mostra de curtmetratges de temàtica pirinenca. La iniciativa està impulsada per l'Associació Cultura i Entorn del Pirineu i rebrà 9.000 euros per part de la Diputació de Lleida. L'objectiu del Picurt és fomentar i divulgar la producció pròpia de material audiovisual basat en la identitat de les comarques pirinenques i la cultura del món rural. La iniciativa té com antecedent la Nit de Cinema sota el Cadí, que es va celebrar l'estiu passat a Vilanova de Banat. Té molt bona pinta. Seria interessant poder assistir-hi o saber-ne que dóna de si.

Passejada ciutadana

Avui he hagut d’anar al centre de la ciutat per fer vàries gestions, algunes poc agradables, i el matí s’anunciava espès.

Capficat en les meves cabòries em topo a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via amb un bon escalador. Professionalment es dedica al món audiovisual i de les productores televisives. M’explica un ambiciós projecte cinematogràfic sobre història de l’escalada que fa molt temps que intenta tirar endavant i que sembla que ara pot sortir. De fructificar serà quelcom molt interessant i molts en gaudirem.

Entrant al Portal de l’Angel nova topada amb un muntanyenc. Acaba d’enllestir un nou llibre. El comentem i veig que és un text treballat, ambiciós i d’un cert nivell. Té molt bona pinta. Crec que ens agradarà a molts lectors.

Finalment al cor de la ciutat vella saludo a un important llibreter de muntanya. Està obrint la botiga i em convida a entrar i petar la xerrada. Sembla que el negoci va marxant i també el veig optimista. Em comenta diverses iniciatives que estan en marxa i que desconeixia.

Aquest matí espès ha començant amb bon peu amb unes xerradetes amb muntanyencs al cor de la ciutat. Tots ells són joves , amb empemta, i estan treballant o implicats en diferents projectes culturals vinculats al món de la muntanya. A la ciutat i des de la ciutat també es treballa per la muntanya. Hi ha gent amb idees, iniciatives, projectes i ganes de tirar-ho endavant. El món de la cultura de muntanya és viu, està actiu i es fan coses. Esperem que aquests projectes puguin florir en el 2008.

Thalassa de muntanya

Passejada agradable pel Collserola amb el J.C. Mentre cerquem algun corriol per enllaçar les restes de Sant Vicenç del Bosc amb Sant Adjutori de sobte etziba: no seria possible un programa de televisió com Thalassa però de muntanya? Trobar reportatges sobre persones o gents de muntanya, sobre pastors, guardes, caçadors, pagesos o ramaders. Filmar escalades o simples passejades, elements del patrimoni, curiositats naturals o geogràfiques, formes de vida diferents, feines en perill d’extinció. És a dir, intentar recrear el món de la muntanya amb l’estil de Thalassa, amb la seva bellesa simple, amb la seva actualitat serena, amb el seu equilibri sorprenent. Rumio entre esgarrinxades. Per què no? Potser el J.C. té raó. Qui s’animarà a fer-ho?

100.000 exemplars venuts i una nova llibreria

Arrel del tancament de La Pleta ens planyiem l’altra dia de la poca atenció que hi ha al llibre de muntanya en els temps actuals. Per això noticies com aquestes reconforten.

Per una banda la llibreria la Muntanya de llibres, de Vic, amplia els seu local. El proper divendres hi ha la inauguració i tothom hi és convidat. Això és un bon senyal!

Per una altra banda la novel.la Si puges al Sagarmatha quan fumeja neu i vent es torna a publicar en la seva 26ena edició. Aquesta novel.leta de viatges, aventures i una mica d’himalaisme assoleix així els 100.000 exemplars venuts, amb traduccions. No està gens malament la xifra. Ha tingut la sort d’haver entrat en el circuit escolar i esdevenir lectura pels alumnes. Probablement sigui el llibre de muntanya més venut en català de tota la història, i potser inclòs ha desvetllat alguna vocació.

El món del llibre i de les llibreries de muntanya no està del tot mort. Com sempre la realitat és complexa.

La Pleta plega

La Pleta plega. Per qui no siguin de Barcelona és un llibreria de muntanya, que s’està al carrer Mallorca tocant a l’avinguda Roma. És una mala noticia que feia temps que s’anunciava però que s’ha fet pública recentment. Des del Nadal les vendes havien minvat notablement i encara que el Sant Jordi va ser un bon moment, la situació no s’ha recuperat i ha precipitat la seva fi. Romandrà oberta fins el 29 de juny i ara fa rebaixes.

Parlar de La Pleta es parlar de l’Eliseu Badosa, un enamorat del llibre de muntanya, que sempre ha portat el negoci amb una enorme vocació. És també un bon lector de narrativa i es llegeix els llibres a consciència, pel que el seu consell sempre era encertat. Ja li podies demanar un llibre, una guia o un mapa rar. Feia mans i mans per aconseguir-lo i servir als seus clients. S’havia anat centrant amb guies d’escalada d’arreu del món, fins esdevenir una llibreria molt especialitzada. Potser aquesta hiperespecialització, l’ubicació del local o la competència d’altres llibreries hagin estat alguna de les causes del tancament. O potser les llibreries virtuals a Internet, que permeten comprar qualsevol llibre a qualsevol lloc sense intermediaris. El sector del llibre, especialment de les petites llibreries de barri, viu una època molt complicada. Està en plena transformació i La Pleta és una víctima més d’aquest procés.

Però potser hi ha quelcom més. Parlant amb l’Eliseu es fàcil intuir que l’amor pel llibre de muntanya cotitza a la baixa entre el jovent. El fenomen d’Internet té una força imparable. Les ressenyes a les webs, les informacions dels fòrums, el contacte directe entre escaladors i excursionistes estan fent perdre molt clients a les llibreries. Però potser el més preocupant es que s’està perdent el respecte, el caliu, l’afició i la tradició pel llibre de muntanya. Tanmateix les editorials publiquen més que mai. Temps complexos.

A Catalunya continua la tradicional Quera com a referència, la força de l’Altair, i la Muntanya de llibres a Vic, que amplia local. I algunes botigues de material, gimnasos i poca cosa més especialitzada. Futur incert per les llibreries de muntanya.

En aquesta hora trista només se donar gràcies a l’Eliseu per la seva tasca durant tots aquests anys. I des d’aquest petit bloc continuar al costat del llibre de muntanya.