L'Isidor Cònsul excursionista

El dijous 27 d'agost va morir Isidor Cònsul, conegut home de lletres. Malgrat que era una noticia esperada ha causat tristesa entre tots els que el coneixíem. Els mitjans han destacat la seva faceta com a editor destacat, crític, escriptor, professor, especialista en Verdaguer i figura del món literari. Prou n'han parlat, però enlloc s'ha esmentat la seva faceta d'excursionista, que em consta que per a ell era important.


Nascut a Bellpuig, a la plana, la seva família era originaria de la Ribagorça aragonesa, del petit poblet d'Espés, entre el Turbon i el coll de Fades, terra per a ell molt estimada i a la que s'hi sentia estretament vinculat, fins al punt que fa pocs anys s'hi va arranjar una casa. Aquella contrada la coneixia a fons i l'havia caminat per totes bandes. A més a més per vincles familiars era cosí dels Barrabes de Benasc.


Des de feia molts anys era pertanyia a la SEAS, la Secció Excursionista de l'Ateneu de Sant Just Desvern. Era un soci actiu, que participava en la vida de l'entitat, organitzava sortides i en participava en altres. Tenia una colla habitual i mirava de sortir amb regularitat. Havia fet multitud d'excursions, pujat als cims principals, i tenia especial estima per la geoliteratura, és a dir, per llegir textos al lloc on estan escrits o ambientats.


Com a home de lletres col·laborava habitualment al butlletí de la SEAS amb uns articles elaborats i molt ben escrits, d'un nivell literari molt superior a l'habitual. I aquest va ser el nostre punt de contacte.


Arrel d'uns canvis a la revista Vèrtex, es va plantejar cercar uns col·laboradors fixes perquè fessin uns columnes d'opinió. Es va parlar de diversos noms i jo em vaig atrevir a proposar el seu. Em van encomanar que el temptegés.

Així que un dia em vaig armar de valor i li vaig adreçar un mail proposant-li col·laborar amb Vèrtex. Va quedar molt sorprès i em va citar a la seu d'Enciclopèdia Catalana, on treballava. Una mica encongit m'hi vaig presentar i em va rebre molt amablement. Em va ensenyar amb orgull com havia aconseguit batejar les sales de reunions amb noms de muntanya, i així hi havia la sala Pedraforca, Puigmal, etc, i quan quedaven es deia: tenim reunió al Pedraforca!


Vam anar a dinar per parlar de la proposta. Li va fer gràcia i allí es va encetar la seva col·laboració amb el Vèrtex. Sempre va tenir cura de la seva columna amb puntualitat i rigor i la va mantenir fins i tot en els moments més durs de la malaltia. Crec que la preparava amb una intima alegria i em consta també que era llegida i valorada per forces lectors, i quan ell ho sabia sentia una lògica satisfacció i orgull.


Arran d'això vam mantenir una petita relació, sempre al voltant de l'excursionisme i les lletres. Va participar activament en la preparació d'un especial Vèrtex sobre la Ribagorça amb disponibilitat, gràcies a ell vam poder muntar un petit monogràfic sobre excursionisme que es va publicar a la revista Serra d'Or i altres iniciatives.

Ell era un editor important, amb repercussió pública, un patum, però sempre tenia un racó per l'excursionisme, una faceta que li plaia especialment. Encara recordo un dia que me'l vaig trobar per casualitat a Sot del Bac. Era vocal d'una excursió de la SEAS per aquells rodals i era una de les seves excursions literàries, que les preparava seguint textos o llibres. Recordo com a la Trona es va posar a llegir uns passatges de Els sots feréstecs i la gent se l'escoltava amb atenció. I recordo també quan em va regalar un llibre seu, En nom del pare, que recollia records d'infantesa d'Espés, llegendes i fet d'aquelles terres i que li plaia especialment. I recordo també una conversa sobre Verdaguer, n'era un reputat especialista, i el debat sobre si hauria fet el cim de l'Aneto o no. Després de xerrar va admetre amb honestedat que no s'atrevia a pronunciar-se i que ambdues opcions (fer cim o no) eren possibles. O quan m'explica de la satisfacció que havia passat una tarda llegint al costat del refugi de la Colomina Els llamps de la Maleïda, de Jaume Oliveras, abans d'ascendir l'endemà al Peguera, llibre que tenia per un dels més potents de la bibliografia excursionista.


Quan se li va manifestar la malaltia va haver de deixar la muntanya, però no va voler deixar la col·laboració amb el Vèrtex. Era un raconet que li plaia especialment i que va mantenir fins el final.


Així que amb la seva mort el país ha perdut a un gran editor, un bon escriptor i un home de lletres, però també a un excursionista entusiasta.

Descansi en pau,

Fira del Collsacabra

Arriba la tardor i amb ella la Fira del Llibre de Muntanya del Collsacabra. Enguany serà els dies 4 i 5 d'octubre, és a dir, el cap de setmana següent, i seguint el seu caràcter itinerant es farà a Rupit.

El programa és ampli i variat. A banda de les parades de llibres, editorials, revistes, llibreries de nou i de vell i d'altres institucions hi ha un programa complementari variat. Enguany el lema és “Dona i muntanya” i al voltant d'aquest eix temàtic s'articulen vàries conferències i taules rodones, una projecció de l'alpinista Araceli Segarra, una coferència sobre la història de l'escalada femenina, la presentació d'un llibre d'autora femenina sobre una ascensió catalana a l'Everest, un homenatge a Maria Antònia Simó, etc. Aquí tot el programa.

En paral.lel hi ha activitats d'artesans, la tradicional Cursa d'Orientació, Gegants, el Concurs de Fotografia Digital, Tallers per la Mainada, etc.

Si el temps acompanya és una trobada que cal no perdre's. Només per l'entorn i el paisatge val la pena, una visita al Collsacabra és sempre un plaer. Però aquells que estimen la muntanya i els llibres és una ocasió única per viure aquesta passió envoltats d'altres lletraferits en un àmbient cordial i simpàtic. Si podeu no hi deixeu d'anar-hi.

Cultura i esport

Emilio Previtale, alpinista, freerider, periodista, pare de família nombrosa, esquiador extrem, editor de la revista Freerider, snowboarder, escalador , corredor. Un aventurer i esportista que ha evolucionat cap a l'escriptura i la cultura de muntanya. Llegeixo una entrevista que li fan i n’extrec aquestes paraules.

“El món en que vivim és l'expressió de la pèrdua de memòria generalitzada sobre la història i la cultura de muntanya, de manca d'educació al respecte. L'absència de cultura i de memòria històrica és un problema general de les noves generacions.”

“En el fons, els cims de les muntanyes són només un lloc físic al que tendim a atribuir un valor esportiu, espiritual o simbòlic. Les muntanyes tenen el valor que nosaltres els hi donem, ni més ni menys”.

“L'aventura és afrontar quelcom que no coneixes”.

“La incultura està estesa a la muntanya”.

Per fi un esportista d'alt nivell que parla clar i reivindica un espai per la cultura a la muntanya i l'esport.

Muntanya erudita

Tot és esport i competició a la muntanya i l'excursionisme? No, encara resten alguns savis que treballen per la cultura excursionista. Nou article erudit de Francesc Roma

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/issue/current/showToc

http://www.raco.cat/index.php/Ausa/article/view/73129/83503

Opera de muntanya

Amb llibret de Miquel Desclot (inspirat Au paradis ou le vieux de la montagne, de Alfred Jarry) i música de Jesús Rodríguez Picó, Columna Música ha publicat El paradís de les muntanyes, en una versió dirigida per Marc Moncusí. És una opera de cambra en un acte, relacionada llunyament amb el món de la muntanya. Un comentari.

Verdaguer sempre

Dimecres tarda. 19 hores davant la Catalònia. Em trobo amb en Bernat Gasull. No ens coneixem. Avui es presenta el seu llibre, Les ascensions de Verdaguer al Pirineu, publicat per Cossetània. M’ha demanat que hi digui unes paraules. Comença a arribar gent i aviat la petita i acollidora sala dels arcs s’omple. A l’hora prevista comencem.

L’editor obre el foc amb la benvinguda de rigor i em passa el micròfon. Intento explicar el que és el llibre, una guia d’itineraris atípica. L’autor, a partir de la transcripció dels quaderns de Verdaguer ha triat 29 itineraris entre els que va fer mossèn Cinto els estius de 1882 i 1883, ara fa doncs 125 anys, amb ascensions importants al Canigó, Andorra, la Pica d’Estats o l’Aneto. Hi explica detalladament el recorregut, oferint les dades pràctiques, amb croquis i fotos. Introdueix cites de Verdaguer i contextualitza la seva ascensió.

És una obra que es pot fer servir com a guia, però també com a llibre per conèixer part de la vida i obra excursionista de Verdaguer. És un text treballat, pulcre i rigorós, on l’autor ha posat llum a alguns punts pocs clars de les ascensions de Verdaguer, utilitzant la lògica de resseguir sobre el terreny les descripcions del mestre.

Més enllà dels itineraris la lectura del llibre em desvetlla algunes idees que de manera maldestra intento explicar. Verdaguer ha estat el més gran excursionista que mai hem tingut i no hem de deixar de reivindicar la seva figura. Verdaguer era un gegant, i com a tal una figura polièdrica. Més enllà de la seva alçada literària, inmensa, hi ha altres aspectes que cal recordar. Va ensenyar a mirar-nos el país, a entendre les muntanyes del Pirineu, va escriure i descriure l’indicible romàntic, va crear un imaginari col·lectiu. En definitiva, sense Verdaguer i la seva obra, bona part de la qual es fonamenta en la seva activitat excursionista, Catalunya seria diferent.

Seguidament en Bernat Gasull explica com va fer el llibre, la seva manera de treballar, la tasca que resta per fer. Quan es va interessar pel tema no va trobar el llibre que cercava i va decidir fer-lo. Ha resseguit tots els itineraris, amb els textos a la ma. Sobre el terreny ha pogut aclarir forces dubtes que Verdaguer no va precisar. Es mostra segur i convincent, alhora que humil. Aixeca grans aplaudiments.

Arrel d’algunes observacions fetes anteriorment s’obre espontàniament un debat entre el públic. Surten les dues qüestions clàssiques del Verdaguer excursionista: per on va entrar a Andorra i si va arribar al cim de l’Aneto.

Aviat s’arriba a l’acord que gairebé segur que hi va entrar pel port de Creusans. Ni per l’Angonella ni pel port de Rat. La proposta del Bernat es corroborada per alguns dels grans experts que hi ha a la sala.

El debat s’escalfa quan es toca el tema del cim de l’Aneto. En Francesc Olivé, del Cec, opina que no va anar a l’Aneto, sino a la Maladeta. La resta opina que a l’Aneto. Narcís Garolera, potser un dels millors especialista en Verdaguer de l’actualitat, afirma que no, que es va quedar abans del Pont de Mahoma. En Jordi Mir, el Francesc Beato i el Carles Albesa també pensen així. En Martí Gasull, el Jordi Quera i alguna altres veus discrepen aferrissadament. Cadascú dóna el seu argument. Hi ha aportacions de gran erudició. En Joan Solà escolta en silenci, mentre l’Albert Manent s’ho mirar des del fons de la Sala. En qualsevol cas hi ha unanimitat en considerar que això no treu cap mèrit a l’ascensió de Verdaguer. Tenim debat per 25 anys més.

Un vinet dolç permet continuar la conversa. Ningú vol marxar. Finalment ens han de dir que tanquen i hem de sortir. Al carrer la conversa encara s’allarga.

Mentre torno cap a casa m’adono de l’èxit de la trobada. No ha estat una presentació com d’altres, amb parlaments de circumstàncies. Hi ha hagut passió i erudició. S’ha creat un clima positiu, de complicitat i crec que tots ens hem sentit molt a gust. No ha estat mèrit del presentador ni de l’autor. És Verdaguer. La seva força i potència continua aixecant passions. Els verdaguerians veterans tenen continuïtat amb les generacions joves, com la del Bernat Gasull. Això nomes ho aconsegueixen els genis, gent com Verdaguer.

Una altra ressenya de l’acte.

Una ressenya del llibre

Bloc del Bernat Gasull sobre Verdaguer i els Pirineus

Samivel

S'ha acabat l'any i sembla que ningú recorda (per contra de França, on s'han succeït exposicións, conferències i reedicions de les seves obres) qu eel 2007 s’esqueia el centenari de Samivel. Paul Gayet-Tancrède, conegut popularment com Samivel, el nom d'un personatge de Dickens, va néixer el 1907 a Paris, encara que va viure sempre a la Savoia. Ha estat un dels personatges del món de la muntanya i la cultura més interessant del segle XX. Es fa difícil destacar quina part de la seva obra és més important. Escriptor de llarg recorregut, pintor que va excel·lir en l’aquarel·la, poeta, ecologista, grafista original, fotògraf, humorista, explorador, muntanyenc amb primeres. Em penso que en el fons és un artista i un humanista que cercava la seva font d'inspiració a la muntanya, i la trobava. Conec una mica el Samivel escriptor, per haver llegit alguna de les seves novel·les i recull de contes, interessants, però sobretot no em canso mai de tornar a les seves aquarel.les, que recreen magistalment el món de l'alta muntanya, de l'altitud, de la neu.

Però més enllà de la seva obra artística, tota ella estimable, cada cop em sembla més important la filosofia que l'inspira. La muntanya és per a ell una passió, un espai d'inspiració, un lloc de retrobament personal, un món per l'amistat i la felicitat. Per tot això des de la Segona Guerra Mundial Samivel s'ha mogut en la defensa de la muntanya i ha estat un ecologista i consevacionista avant la lettre, un defensor del patrimoni muntanyenc i per tant no és d'estranyar que els fundadors de Mountain Wilderness l'hagin pres com un referent.

Malauradament la recepció de la seva obra a casa nostra ha estat molt limitada. Cap llibre traduït, cap film conegut, només la seva obra pictòrica, especialment les seves aquarel·les, han estat mínimament divulgades. Serveixen aquestes línies per recordar a un gran humanista de la muntanya, a un poeta de l'altitud, a un artista de la neu, a un filòsof de l'alpinisme i la natura.

Literatura excursionista

El proper dissabte es celebrarà a la seu de la UEC de Barcelona les Jornades de Literatura Excursionista. Ja són 14 edicions d'aquesta trobada, un petit clàssic que aplega cada tardor a uns quants companys que pensen que la cultura, recerca i memòria històrica és també excursionisme. Enguany la Trobada es dedica a la memòria d'en Narcís Casas, pioner de l'esquí, promotor de la Companyia d'Esquí del Regiment num.1 i excursionista. Estan previstes unes quinze comunicacions, centrades en la figura homenatjada i el món de la neu i l'hivern. En breu sortirà el volum que aplega tots els textos i que sempre és grat de llegir i consultar. Felicitats als continuadors d'aquesta iniciativa que agermana cultura i excursionisme recordant a aquells que han deixat una petja en aquest món nostre de la muntanya.

Matagalls-Montserrat

Mentre escric aquestes ratlles molts centenars de caminadors, prop de 2.500, hauran sortit de coll Formic camí de Montserrat. Aquest cap de setmana és el de la Matagalls-Montserrat, la caminada de resistència més popular i veterana, potser la única coneguda pels que no són estrictament del gremi de muntanya. Qui tingui curiositat, pot tafanejar per la web i especialment les estadístiques de l'any passat i se'n farà una idea bastant cabal de la moguda.

Molts dels que aniran frescos pel Pla de la Calma, començaran a notar-se les cames a partir del Pla de la Garga, arribaran cansadets a Sant Llorenç Savall, patiran en la travessa de Sant Llorenç i la Serra de l'Obac i si arriban a Monistrol encararan la darrera pujada al Monestir esgotats però contents i feliçós d'assolir el seu objectiu, potser no sabran l'origen d'aquesta caminada. Hi he pensat al llegir el bloc de l'Albert, Akas Blog, on recorda amb tota justicia que la primera caminada del Matagalls a Montserrat va ser idea de mossèn Jaume Oliveras, que la va fer el 1904, ja fa més de cent anys, i en reprodueix l'escrit original.

A més a més enguany se celebra el cinquantè aniversari de la mort de mossèn Oliveras. És una celebració que ha passat amb massa discreció. Només un article al Muntanya del mes d'Agost, on s'esmenta un aspecte tangencial de la seva biografia, com un viatge que va fer per l'Africa de cacera amb en Juncadella, una petita celebració el dia de la Mare de Déu d'Agost a la capella de la Renclusa aquest estiu i un interessant article biogràfic que sortirà al Vèrtex de desembre són pel moment els únics recordatoris.

És una pena, ja que Oliveras va ser un dels excursionistes més interessants de la seva època. Caminador incansable, alpinista agosarat i protagonista principal dels fets dels llamps de l'Aneto que va provocar la mort de dos muntanyencs el dia que s'havia d'inaugurar el refugi de la Renclusa i que va reflectir magistralment al llibre Els llamps de la Maleïda, un dels clàssics de la literatura de muntanya catalana més potents i d'obligada lectura.

A banda de la seva vocació de capellà la seva vivència de la muntanya era clarament esportiva, i va superar les tendències contemplatives o científiques de l'excursionisme de la seva època. Les seves agosarades ascensions als Encants, a l'Aneto, i arreu del Pirineu són important per la manera de com la va fer. Sense material, amb una tècnica rudimentària però un coratge i un valor incalculable, Oliveras va ser un grandisim muntanyenc que es mereix tota la nostra admiració i record.

Esperem i desitgem que molts marxaires puguin acabar la Matagalls-Montserrat d'enguany, però estaríem contents si alguns d'ells coneixen la figura, biografia i bibliografia del mossèn grimpaire gràcies a aquesta caminada.

Tramuntar

“Mai vaig estar allí. Però puc veure’l sortir del refugi Marinelli a la llum de la lluna, allunyar-se entre les roques i després per la neu fosforescent, tric tric, puc escoltar el so rítmic del seu piolet sobre les pedres, tric tric, cada cop més llunyà i després, el silenci”...

Amb aquestes ratlles comença el memorable article que Dino Buzzati va dedicar a la memòria d’Ettore Zapparoli, desaparegut al Mont Rosa el 1951, i publicat al Corriere della Sera el dia 1 de setembre de 1951 i que ara podem llegir a Tramuntar.

El geògraf valencià Jorge Cruz ha tret a la llum Tramuntar, una nova publicació amb voluntat que sigui periòdica “per aquells que persisteixen en el desig de conèixer integralment la muntanya estudiant-la i recorrent-la en tots els sentits, pujant als seus cims; conscients, però, que mai aconseguiran saber-la per complet però satisfets de gaudir-la. Pels que tramunten un cop i un altre, intentant inútilment escapar dels perills de la muntanya: l’angoixa estimada de la por – mai negada i mai vençuda- l’atracció del vertigen, solitud. Per a ells – i per altres que encara no ho saben però ja estan atrapats per la muntanya-... per a tots ells aquesta publicació de periodicitat variable que presenta hipòtesis, recerques i aproximacions sobre la muntanya.”

Tramuntar surt amb la vocació de crear un nou espai per la cultura de muntanya, i en aquest primer lliurament celebra el centenari del naixement de Dino Buzatti, amb unes notes biogràfiques i literàries i la reproducció en traducció castellana d’un dels seus cèlebres articles publicats al Corriere della Sella sobre Zapparoli, un oblidat alpinista italià. El text, magnífic, (el podeu trobar aquí), les notes precises i brillants.

El projecte Tramuntar és una iniciativa personal, sense cap ajut i amb el finançament individual del Jorge Cruz. Una persona que aposta per la cultura alpina i de muntanya, i que lluny de lamentacions, s’ha posat a treballar amb senzillesa però molta seriositat i dignitat. Accions com aquestes serveixen per recuperar la fe en el gènere humà, en aquelles persones que lluny del plany miren cap endavant. Gràcies i felicitats. Per qui hi vulgui contactar

C/Dr.Agustín Pellicer, 13, 46111 Rocafort, tel.961311039.