Enfarinada estiuenca

La nit de divendres a dissabte han caigut les temperatures. Avui la temperatura és agradabilissima, fresca a muntanya. Al Pirineu ha caigut una lleu enfarinada en ple mes de juliol. Una foto d'aquest matí de dissabte de les muntanyes de la Vall d'Aure empolsinades.

Amitges

Diuen que anem de cara a l'estiu, que cal guardar el material de neu i treure la samarreta de màniga curta. Potser si, però al Pirineu encara hi queda molt neu.

Aquesta és la imatge del refugi d'Amitges i dels Encantats del cap de setmana passat. Gràcies, Josep.

Somnis

Una bona pala, traces de descens perfectes, neu pols de somni. Esquiadors pessigues amb desfici per desvirgar la pala. Què us suggereix? Els Alps, potser el Canadà? No, més aprop.

El Matagalls el passat diumenge 11 de gener.

Gràcies Josep.

Cims en venda

Quan val un cim? El Matagalls no gaire...

Creuers...

Esteu cansats de pluges desprès de cinc caps de setmana seguits de mal temps? Voleu escalar amb sol i caloreta? Prendre el sol entre tirades? Un banyet refrescant a mig matí? Aquí la solució. Embarqueu-vos en un fantàstic creuer per la Mediterrània amb rocòdrom inclòs. Utilització lliure, sense limitacions horàries. Podreu tibar sense problemes!

Foto presa al moll de Barcelona fa pocs dies. Gràcies, Jordi.

Diumenge plujós

Mandrejo al llit mentre escolto com plou al carrer. Sembla que aquest cop la previsió l’ha encertada i el diumenge serà passat per aigua. M’entretinc recordant la passejada d’ahir pel Corredor. Des de Can Bordoi fins Vallgorguina. El dia era gris i van caure quatre gotes al migdia, però es va aguantar. Agradable passejada entre alzines sureres, pins, brucs i matolls. Prats de verd intens, sauló humitejat, petjades al fang.

El ring del telèfon m’acaba de despertar sobtadament.

- Hola, sóc l’A.S. Estic baixant cap a Barcelona. Avui comencem el GR11 i a les onze agafem un tren cap a Figueres. Ens acabem d’adonar que ens hem deixat els mapes. Ens podries ajudar...

I d’un salt cap a la dutxa, remenar a la biblioteca, fer una tria de mapes i anar fins l’estació sota el paraigües. Allí l’A.S i el T.P. amb unes motxilles enormes esperen. Els canvia la cara al veure els mapes. Surten rabent, que s’escapa el tren. Bona sort. Qui pogués deixar la feina, els compromisos i obligacions i anar a caminar quinze dies pel Pirineu fora de temporada !

De tornada a casa compro diaris i em poso a esmorzar amb tranquil·litat. Curiosament avui surten dues noticies de muntanya. A la primera La Vanguardia es fa ressó de la lectura del llibre Mil cretins del Quim Monzó pel Xavi Aymar a més de set mil metres a l’Everest. Per fi una noticia positiva sobre el món de la muntanya.

La segona és un interessant reportatge de Presència sobre algunes passions i aficions fonamentades en el risc. Evidentment l’escalda i els esports de muntanya hi surten. Demà en parlarem amb més deteniment.

Acabo l’esmorzar amb l’article que vagi retallar ahir. En la seva Sabatina Intempestiva Gregorio Moran fa un sentit homenatge a Iñaki Ochoa de Olza i de retruc als alpinistes que viuen la seva passió fins el límit. Malgrat un cert to èpic, potser inevitable, em sembla un escrit molt més encertat que d’altres textos periodístics desafortunats que ja havíem denunciat aquí.

Poc a poc sembla que deixa de ploure. El diumenge s’escola lentament. Altres lectures, visites i converses l’acabaran de reomplir. Però aquest diumenge plujós que semblava perdut ha començat potent. Content de poder donar un cop de mà a uns companys que ara ja deuen estar caminant per les Alberes i pensant que potser la presència de la muntanya es comença a normalitzar en els mitjans de comunicació.

Allau a Gavarnia

Ahir diumenge 20 d'abril, a mitja tarda, una gran allau va tallar completament l'accés a Gavarnia des de Gèdre. Després des dels vessants del Pimené una llengua de més de 50 metres de llargada i 15 metres de gruix va envair la carretera, sense provocar cap víctima. Des de llavors s'ha treballat per restablir el pas i s'espera que per demà dimarts ja sigui possible reobrir la comunicació.

Tal com diu una vella dita “l'hivern que no ha caigut, caurà”.

Fred o calor? II

Des d'aquesta foto sembla que el treball del seu creador em persegueixi. Aquí una nova obra del mateix autor. Fred o calor?

Carretera a l'Everest

Gràcies a l’Albert, m’assabento de la darrera bogeria dels xinesos. Resulta que per fer més lluïda les properes Olimpiades del 2008, han pensat fer passar la Flama Olímpica per l’Everest. És a dir, que un equip d’alpinistes pugi la flama des del Nepal i baixi per la banda tibetana. Per facilitar la cosa han decidit construir una carretera asfaltada de més de 100 kilómetres fins el mateix Camp Base de l’Everest.

És una bona idea. Cal que el circ de no s’aturi. Amb una carretera asfaltada fins el Camp Base ben aviat s’hi podran construir hotelets, fondes, botigues, cafes internet i tot allò que sigui de menester per continuar desplomant als rics occidentals emmirallats en l’Everest.

Tinc força curiositat en veure com acaba tot plegat. M’agradarà saber com s’ho fan els xinesos per evitar els problemes de l’altitud, de les condicions meteorològiques i del fred. Sens dubte serà un gran espectacle, un nou i lamentable espectacle, on la muntanya hi posarà l’escenari de la vanitat humana.

La Tura penjada

Doncs resulta que fa uns dies la Consellera Tura va fer una visita a un taller de fabricació de material de muntanya i escalada que l’empresa Faders ha muntat a la presó de Raimat per col·laborar en la reinserció de presos. Després de visitar les instal·lacions i veure el material que s’hi fabrica, sembla que li van proposar a la Consellera que el provés i la van convidar a llançar-se per una tirolina. Ella, valenta i decidida, no va dubtar ni un moment. Imagino les cares i pensaments d’alguns interns en veure a tota una Consellera de Justicia penjant d’una corda com un fuet ...

Bromes a banda cal felicitar a Faders pel seu coratge d’instal·lar un centre productiu a la presó de Raïmat i la seva col·laboració en la reinserció laboral d’interns penitenciaris.

Tres vegetarià autosuficient

Llegeixo en una revista l’aventura d’un muntanyenc francès, que ha fet una travessa de quinze dies pel Pirineu, menjant només allò que podia collir de la natura. Fruits, herbes, arrels. Només ha complementat la seva dieta amb alguns derivats dels cereals envasats, però sense afegir-hi cap sucre o carn. Han estat dues setmanes d’autosuficiència total. No ha notat cap fatiga especial pel règim alimentari i només s’ha aprimat 4 kg. Curiós.

Matagalls i la realitat

Un seguit de coincidències m’ha permès aquest cap de setmana fer una matinal al Matagall. Hi vaig amb un company amb qui fa temps que no sortim. Ell es dedica professionalment al món de la música comercial i li demano que em posi al dia. I tant que ho fa!

A Sant Celoni sona amb força El canto del loco. Just passat Campins el darrer èxit d’Amaral dóna entrada a Pereza per arribar a Santa Fe amb l’esclat de La oreja de Van Gogh i finalment poder aparcar una mica marejat i ensordit (perquè sembla que aquesta música s’ha d’escoltar a tot volum) a Sant Marçal acompanyats d’una roquera peça de Dover.

Ha estat un breu tast de pop actual per algú que li costa anar més enllà de Bach. La tranquil.la pujada per les fagedes del Matagalls van estar amanides amb aclaridors comentaris sobre el funcionament real de Los 40 principales, el que hi ha al darrera del famós Itunes, els intringulis de la SGAE, les misèries dels triunfitos d’Operación Triunfo i de com una mula com l’emule ho ha pogut capgirar tot.

Al cim el dia és esplèndid, amb una visibilitat perfecte. Des del Canigó al Montsec les muntanyes desfilen davant els nostres ulls retallades netament a l’horitzó. Els espadats del Collsacabra, Montserrat, Sant Llorenç i Collserola clouen un panorama superb. Per uns moments reposem en silenci contemplant “tota la terra que el meu cor estima”, en expressió manllevada al gran Verdaguer, que segurament no hagués passat el tall de Operación Triunfo, encara que va triomfar en uns Jocs Florals.

Tot baixat ens posem a parlar de maduixes i maduixetes i enllacem amb el mític Meetic (www.meetic.es), una web desconeguda per a mi que se suposa que es per facilitar les relacions personals però que en el fons només busca el fornici més descarat. M’explica com funciona, les relacions que s’estableixen, els famosos “flechazos” i algunes anècdotes divertides. La d’aquell que en un cap de setmana va aconseguir passar per la pedra (real) a 4 contactes (virtuals) diferents, el contacte fet amb una formoso xicota d'Iznajar i les converses sobre un tal José, fill d'allí que ha fet carrera per aquí, de com les sudamericanes ho intenten fer servir per emigrar cap a Espanya amb un matrimoni de conveniència pactat i moltes altres coses del tot impublicables en un bloc tan seriós com aquest.

Va ser una excursió ben atípica. He pujat molts cops al Matagalls, però no en recordo cap que per a una oïda dura i una ànima més aviat isarda com la d’aquest blocaire hagi servit per posar-se una mica al dia sobre algunes coses de la vida real que aquest cronista es pensava que només passava a les pel-lícules.

Fauna de muntanya

Un dia d'aquest estiu estava prenent el sol dalt d’un cim pirinenc un dia d’aquest estiu la mar de tranquil, observant mitja dotzena de voltors que fa estona que es passegen pel cel, quan arriba un grup de 25 persones. M’entretinc observant-los. És un grup força heterogeni, amb gent que parla en català, la majoria en castellà, alguns sudamericans i altres d’un accent que no aconsegueixo identificar, potser canari.

Hi ha nois, noies, alguns esportistes, d’altres que es veu que no han caminat gaire. Per la seva indumentària es nota que no són habituals de la muntanya. Estan cofois. Han fet cim, modest, i per alguns és el primer.

Un grupet es posa a cantar un himne. No l’havia sentit mai. Parla de déus grecs, de filòsofs i de valors avui desconeguts. Són gent discreta, anormalment disciplinada, pacífica, educada, passiva, però rara, lluny de la gatzara que sembla pròpia de la muntanya. No sabria dir perquè, però són diferents, tenen quelcom que els singularitza, i tampoc sé perquè, aquesta diferència em provoca una certa intranquil·litat i neguit.

Quan finalment marxen miro el que han posat al llibre-registre. Són de l’anomenada Escola de Filosofia de Barcelona, és a dir, de la Nueva Acrópolis. Aquest és un grup molt rar, fundat per un italià-argentí que segons la seva carta fundacional vol reunir a tots els homes i dones més enllà de les seves creences, races o ideologies al voltant d’un ideal de fraternitat universal, en un projecte de renovació de l’ésser humà a partir de la filosofia. Per alguns es un grup quasi sectari o obertament sectari, amb una ideologia i objectius polítics lligats a l’ultradreta.

Sorprès i pensarós inicio el descens. La fauna de la muntanya és del tot imprevisible.

Des de l'aire

Que petit que sembla tot!. Només enlairar-nos del Prat els turons de Collserola queden com petits bunyols enrere. El Garraf es veu estranyament planer i uniforme. Mira que a cops costa pujar pels graus del Montsant, però des d’aquí semblen petits graons. Pàndols i la Serra del Cardó són com una mena de granissada. I els fondos, torrents i valls del Port apareixen cada cop més minúsculs i els seus cims uns simples pujols. Vall de l'Ebre enllà el perfil Moncayo es retalla menut a l’horitzó.

Des d’aquesta petita finestreta de l’avió aquestes muntanyes que coneixem, que hem petjat, on ens hem cansat, suat i esgarrinxat semblen quasi insignificants, aparentment irrellevants. Tanmateix per a mi mantenen el seu poder de seducció. La superfície terrestre sense muntanyes seria massa monòtona i avorrida. Les muntanyes hi posen vida. Des d’aquí dalt les veig i entenc d’una altra manera, però les continuo estimant igual.

Passejada ciutadana

Avui he hagut d’anar al centre de la ciutat per fer vàries gestions, algunes poc agradables, i el matí s’anunciava espès.

Capficat en les meves cabòries em topo a la cantonada de Passeig de Gràcia amb Gran Via amb un bon escalador. Professionalment es dedica al món audiovisual i de les productores televisives. M’explica un ambiciós projecte cinematogràfic sobre història de l’escalada que fa molt temps que intenta tirar endavant i que sembla que ara pot sortir. De fructificar serà quelcom molt interessant i molts en gaudirem.

Entrant al Portal de l’Angel nova topada amb un muntanyenc. Acaba d’enllestir un nou llibre. El comentem i veig que és un text treballat, ambiciós i d’un cert nivell. Té molt bona pinta. Crec que ens agradarà a molts lectors.

Finalment al cor de la ciutat vella saludo a un important llibreter de muntanya. Està obrint la botiga i em convida a entrar i petar la xerrada. Sembla que el negoci va marxant i també el veig optimista. Em comenta diverses iniciatives que estan en marxa i que desconeixia.

Aquest matí espès ha començant amb bon peu amb unes xerradetes amb muntanyencs al cor de la ciutat. Tots ells són joves , amb empemta, i estan treballant o implicats en diferents projectes culturals vinculats al món de la muntanya. A la ciutat i des de la ciutat també es treballa per la muntanya. Hi ha gent amb idees, iniciatives, projectes i ganes de tirar-ho endavant. El món de la cultura de muntanya és viu, està actiu i es fan coses. Esperem que aquests projectes puguin florir en el 2008.

Thalassa de muntanya

Passejada agradable pel Collserola amb el J.C. Mentre cerquem algun corriol per enllaçar les restes de Sant Vicenç del Bosc amb Sant Adjutori de sobte etziba: no seria possible un programa de televisió com Thalassa però de muntanya? Trobar reportatges sobre persones o gents de muntanya, sobre pastors, guardes, caçadors, pagesos o ramaders. Filmar escalades o simples passejades, elements del patrimoni, curiositats naturals o geogràfiques, formes de vida diferents, feines en perill d’extinció. És a dir, intentar recrear el món de la muntanya amb l’estil de Thalassa, amb la seva bellesa simple, amb la seva actualitat serena, amb el seu equilibri sorprenent. Rumio entre esgarrinxades. Per què no? Potser el J.C. té raó. Qui s’animarà a fer-ho?

Focs als Alps

Avui que la Flama del Canigó s’estendrà per tot el país, encenent les fogueres del solstici d'estiu, per recordar-nos que més enllà de les fronteres polítiques n’hi ha d’altres nacionals, m’agrada recordar una altra iniciativa que agermana foc i muntanya.

Recuperant una vella tradició popular, els defensors de la protecció del medi ambient encenen un foc al cim de les muntanyes de l'arc alpí la nit del 12 al 13 d'agost, per conscienciar a la població dels perills que amenacen els Alps, el seu patrimoni natural, cultura i social. Més informació a http://www.feuerindenalpen.org/

Bona revetlla a tothom!

Va de ferrades

Diuen que l’afició a les vies ferrades a casa nostra va creixent. El nombre de pràcticants augmenta sense parar i se obren nous itineraris per arreu. Inclòs a vegades es fan alguns embussos i tot.


Però el més important és la qualitat del material emprat. Material homologat, certificat amb la ISO89555 i especialment garantit contra els agents atmosfèrics.

El millor són els ancoratges. Forts, d'alta tecnologia, segurs, a prova de factor 0,1,2...



Malauradament a cops alguns incívics volen desequipar aquests meravellosos recorreguts i s'enduen el material. Afortunament les autoritats ho eviten amb uns candaus del tot segurs.


Al final queden uns itineraris per gaudir-los amb tota tranquilitat, tal com una agradable sendera pel mig del prat, apte per a tothom, sense que s'hagi de patir pel vertígen.

Bones ferrades a tots!

(P.S. asseguro que aquestes fotos no són cap muntatge. Gràcies Fèlix, i bona ascensió al Teide)

L'hivern s'ha acabat

Dimecres 16 de maig es va reobrir oficialment el Port. Al Pirineu l’hivern s’ha acabat.

Al Puigsacalm amb l'Oleguer

Repetint un ritual molt estimat, aquest diumenge fem una excursió familiar al Puigsacalm, aquest cop des de Pla Traver pels Rasos de Manter.

El país està esclatant. Verd, verdíssim, per arreu la vida natural reneix. Els arbres es comencen a vestir, les flors s’escampen per les prades, la gespa s’alça tendre i olorosa. L’ocell refila al bosc. Els salzes, els monumentals faigs, els roures, renoven la seva pell. Ciuret sembla un paratge de postal. Com a teló de fons el Pirineu Oriental nevat hi posa un decorat ben blanc. El sol llueix omnipresent, una lleugera tramuntaneta refresca i tots estem contents de tanta bellesa, de la harmonia d’un paisatge que sembla el perfecte jardí anglès.

Però els més contents són la canalla. A l’arribar al cim topem amb l’Oleguer, el jugador del Barça. Sorpresos s’emocionen. Els atén amb molta amabilitat, accedeix a deixar-se fotografiar i els dóna conversa amb total naturalitat. Després procurem deixar-lo en pau, que segur que vol estar tranquil, cadascú es posa al seu racó ganyipant i xerrant amb la seva colla.

Què un jugador de futbol de primer nivell aprofiti el dia de vacances per sortir a la muntanya amb uns amics, que s’entretingui com qualsevol excursionista a mirar de situar les muntanyes, que ganyipi quatre galetes i que es meravelli amb el paisatge, potser vol dir que jugar al Barça i ser normal és compatible si un s’ho proposa.