Seguint els sempre savis consells del barman del cafè més famós d'Ocata arribo a Georg Simmel, un socioleg i filòsof avui mig oblidat. Hem discutit amb el patró del cafè sobre el sentit de l’aventura, el repte de d’incertesa i el desig humà de deixar enrere la seguretat i endinsar-se en móns de riscs i perills. Llegeix a Simmel, llegeix-lo, és qui millor ho ha pensat, em diu. I obedient amb els mestres ho faig, aturant-me en el seu assagi L’aventura dins d’un llibre especialment lluminós. El deixo parlar, ja que les meves maldestres paraules potser el trairien:
…una aventura: una part de la nostra existència, que es vincula directament cap al davant i cap enrere ... i que discorre al marge de la continuïtat , que és, en general, pròpia de la vida.
...l’aventura té principi i final ... és independent de l’abans i el després...és com una illa a la vida...
... hi ha una vinculació profunda de l’aventurer amb l’artista i potser també inclinació de l’artista cap a l’aventura.
...l’aventurer és l’exemple més ferm de l’home ahistòric, de la criatura del present. Per una banda no es troba determinat per cap passat i per una altra el futur no existeix per a ell.
...el que caracteritza el concepte de l’aventura i el distingeix de tots els fragments de la vida és el fet que quelcom aïllat i accidental pot respondre a una necessitat i tenir un sentit.
...per això hi ha un parentiu entre l’aventurer i el jugador.
...si el jugador pensa que en l’atzar hi ha un sentit, l’aventurer potser també ho pensa.
...l’atzar aporta un sentiment central de vida que s’estén mitjançant l’excentricitat de l’aventura.
...l’aventura és una vivència de tonalitat incomparable.
...a l’aventura ens trobem més desemparats
...el filòsof és l’aventurer de l’esperit.
...l’aventura és una forma de vida que pot realitzar-se en una gran varietat de continguts vitals.
...l’aventura constitueix una forma d’experimentar
...el que fa d’una simple vivència una aventura és una altra cosa: la radicalitat que se sent com tensió de la vida mateixa, com exponent del procés vital.
I tantes idees i sugerències per pensar. L’aventura de la muntanya i l’aventura de la vida, el nostre gran repte.
Sobre l’aventura. Ensayos filosóficos. Georg Simmel. Ed.Península 1988.
25 de març del 2009
Sobre el sentit de l'aventura
25 de setembre del 2008
Mort i muntanya
Mort i muntanya, dues realitats a cops agermanades. El risc, el perill i l'exposició provoca massa sovint accidents amb un desenllaç fatal. Els detractors de la muntanya ho tenen clar: Quin sentit té un esport on qualsevol error es paga sovint amb la mort? Les respostes han estat moltes, però com sovint passa amb les grans qüestions humanes probablement no hi ha resposta. En aquesta manca de resposta a una qüestió que des de la raó no es pot explicar rau un dels misteris de l'alpinisme.
Diversos autors tanmateix hi han dit la seva. Recordo el text brillant de Maria Coffey, Los zarpazos de la montaña, el treball de Laurance Gonzales, Quien vive, quien muere y porqué, (que no em va agradar gaire), diversos reculls d'accidents, tragèdies, rescats miraculosos i supervivència. És un gènere que sempre m'ha interessat, no pel seu vessant morbós, sinó per la reflexió implícita que comporta sobre la naturalesa humana i els impulsos que mouen a algunes persones.
Tot passejant per Passy, en l'espai reservat als autors, un noi de la meva edat tenia davant una pila de llibres. M'hi acosto i fàcilment establim conversa. M'explica la seva vida i el seu llibre. Des de ben jove s'ha dedicat a l'alpinisme, l'escalada i l'esquí extrem. Cada cop amb més força l'experiència de situacions límit es va convertir en el motor de la seva vida. Acostar-se al llindar de l'extrem, el festeig amb el risc, endinsar-se en el perill. Progressivament cercava els limits una mica més enllà. Va esdevenir guia, va dur a terme expedicions himalaienques. Va escapar a diversos accidents, va veure morir companys i amics.
Arribada la quarentena s'adona que ha entrat en un procés autodestructiu per la seva adició al risc i a les situacions límit a la muntanya i amb lúcidesa ho vol aturar. Ho va intentar diversos cops però no es podia desenganxar de l'adrenalina de l'extrem. Finalment ho va aconseguir gràcies a tècniques psicològiques. Ara contiunua escalant i fent esquí de muntanya, a un alt nivell, però sense la necessitat de viure al límit.
Pourquoia j'aurias dû mourir en montagne? és el resultat d'aquest viatge, on posa en paper una agosarada tesi sobre l'atracció per la muntanya i la mort: la psico-genealogia. A partir del convenciment que la geanologia, és a dir, la vida i els fets dels ancestres, pares i avis, condicionen totalament la teva existència, l'autor densenvolupa la seva tesi. I quina és aquesta teoria?
Simplificant, opina que nosaltres no som responsables del nostre gust pel risc o les situacions extremes, sinó que ens ve determinat per les generacions que ens han precedit. Des de la negació del lliure albir, és a dir, la lliberat d'elecció del nostre camí com a éssers humans afirma que no hem escollit la pràctica d'aquestes activitats, sinó que hi estariem predestinats pel record de l'inconscient de les nostres families. L'inconscient familiar, les lleialtats entre els ancestres, el pes de l'amor o desamor dels pares o avis, la força simbòlica del pare, ens condiciona totalment.
Ho complementa amb la tesi, molt agosarada, que molts guies de muntanya no han triat la seva professió per afició a l'esport o gust per la muntanya, sinó que hi estaven predestinats per les seves circumstàncies familiars. Els fills de “programacions positives” o “programacions negatives”, és a dir, els fills desitjats o bé que es cerquen per cobrir el buit d'una mort familiar estan totalment condicionats. Els fills que porten el nom d'un germà mort, els dols familiars no elaborats i altres circumstàncies de caire psicològic condicionen també decissivament l'elecció de l'ofici de guia. I aquesta tesi la corrobora amb un petit treball de camp, a partir de l'enquesta contestada per varies dotzenes de guies francesos.
Convincent? Depèn. Els seguidors de Freud i la psicoanàlisi trobaran una teoria pausible. Els contraris a les teories freudianes i lacanistes pensaran que res no té cap ni peus. En qualsevol cas, una nova línia de reflexió sobre la cara fosça de l'alpinisme i la muntanya.
Pourquoi j'aurais dû mourir en montagne. Emmanuel Ratouis.. 176 p. www.tupilak.com.
3 de desembre del 2007
Climbing Attitude
Climbing attitude ? Un nou concepte de l’escalada. Que vol dir? Vindria a ser el bon comportament que un escalador ha d’adoptar a la paret. No és una lliçó moral, sinó una invitació a tots els escaladors perquè l’escalada en paret continua sent lliure, les escoles mantinguin el seu encant i estiguin netes.
És una idea que s’han inventat a Béal. Patrick Edlinger en parla: “l’escalada en cert sentit és víctima del seu propi èxit. Víctima perquè aquesta filosofia de vida ha esdevingut majoritàriament un esport, un entreteniment que a moltes i moltes parets la sobrefreqüentació pot engendrar problemes: vehicles mal aparcats, deixalles. Amb l’èxit de l’escalada en plafó molta gent passa del gimnàs a la paret sense tenir clar que passa d’un món a l’altra. Cal recordar algunes evidències: les parets no pertanyen als escaladors, al costat hi passen sovint excursionistes, caçadors o buscadors de bolets. A més a més les parets sovint estan en terrenys privats o d’accés limitat. Hi ha un risc creixent de prohibicions, de cobrament per l’accés. Aquest rics el podem evitar fàcilment. No calen lleis, normatives o regulacions. Només sentit comú, saber estar i educació. Cal un compromís de tots i en tot moment per preservar les nostres zones, ser nets amb la natura, respectar als altres que les aprecien per altres raons. Cal autoregular-se perquè l’escalada conservi la seva llibertat. La Climbing Attitude és simplement (i ja és molt) unes instruccions d’ús, com les que ja existeixen per utilitzar un rapelador.
Aquestes instruccions d’ús són un decàleg. L’escalada és una veritable comunió amb la natura, la seva pràctica moderna ha de restar en harmonia amb els valors fundadors de l’escalada lliure, cada escalador ha d’assolir la química de la pasió, del respecte al lloc, als habitants, als propietaris i de les regles comunes:
Nomes aparco en els aparcaments autoritzats
Respecto els propietaris de la parets, els veins i habitants
Només escalo durant els periodes autoritzats
No faig foc en periodes de sequedat
Respecto la flora i la fauna
M’enduc les meves deixalles
Evito les petites deixalles com magnesi, paper de wc, esparadraps... Controlo el meu gos
Respecto les normatives relatives al bivac i el camping salvatge
Respecto les aficions d’altres (collidors de bolets, caçadors...)
Més informació al web de Climbing Attitude,. Grans noms de l’escalada donen recolzament a aquesta iniciativa: Patrick EDLINGER, Lynn HILL, Sylvain MILLET, François et Arnaud PETIT, Alex CHABOT, Liv SANSOZ, Fred ROUHLING, Philippe RIBIERE, Ramon JULIAN PUIGBLANQUE, Anthony LAMICHE...
Bé, no és pas mala idea, però em sembla que han descobert la sopa d’all. Sentit comú i educació. Simplement.
8 de setembre del 2007
2 de setembre del 2007
La citació del diumenge
“Jo sóc un caminant i un escalador de muntanyes (...), no m’agraden les planúries, i sembla que no puc estar-me assegut tranquil gaire temps.”
Friedrich Nietzsche
15 d’agost del 2007
Elogi de les muntanyes
...Buscar la felicitat en els cims de les muntanyes és una manera pausible d’esmerçar els dies de descans estiuenc. La il.lusió esperançada de les tasques preparatòries, l’esforç de l’ascens, el premi en coronar el cim amb tot el devessall de sensacions que perviuran en el record, la tornada, el repès. La major part dels dies veiem les muntanyes des de les valls i les planes. De vegades és bo de canviar de perspectiva. Quan “s’ha fet el cim”, la manera de veure les coses ja no és com abans.
Editorial Full Diocesà Solsona/Vic, diumenge 29 de juliol de 2007.
16 de juliol del 2007
Tres vegades cinquanta-tres
Res no es va complicar i amb el M.R varem començar a caminar. Van passar cinquanta-tres minuts i anàvem acostant-nos a la font. Pausadament continuàvem caminant, es van escolar novament cinquanta-tres minuts, i la font es feia esquerpa. I per tercer cop van transcórrer cinquanta-tres minuts i la font no apareixia. Però les papallones ens acompanyaven, el bosc ens protegia, la conversa fluia i l’amistat floria.
Llavors vaig recordar Confuci: “Poc importa la velocitat a la que progressis des del moment que no t’atures”. I varem continuar encara cinquanta-tres minuts més, pausadament, per no aturar-nos, camí de la font.
14 de juliol del 2007
Cinquanta-tres minuts
Si jo tingués cinquanta-tres minuts per gastar caminaria molt pausadament cap a una font.
Antoine de Saint-Exupéry. El petit princep
Demà al matí tinc un forat i si res es complica sortirem amb el M.R a passejar una estona pel bosc, amagant-nos del sol, amatents a les papallones i llangardaixos, cercant un raig d'aigua. Amb aquesta calorada tot és així de senzill. Caminar pausadament cap a una font.
1 de juliol del 2007
Saviesa
Quan sembla que tot trontolla, quan l’esperit inquiet no sap trobar respostes enlloc, quan les portes es van tancant i la desorientació envaeix l’ànima, per alguns resta la muntanya.
“Trobareu millors coses en els boscos que no pas ens els llibres; els arbres i les roques us ensenyaran allò que cap mestre humà no us pot ensenyar”
Bernat de Claravall
20 de juny del 2007
5 de juny del 2007
Terra incògnita
Enllaço amb aquesta proposta diferent d’acostar-se a la muntanya. Llegiu aquest article per constatar com el nostre apropament a la muntanya cada cop està més mediatitzat, condicionat i determinat per la cultura, la història, la literatura, la tecnologia, la cartografia.
Bona proposta, però intel·lectualment discutible. És possible un accés diferent, més net i sense el coneixement previ a la muntanya? Em crida l'atenció la frase “...això suposarà una major exposició al risc, i per això mateix augmentarà al seguretat”.
Veig difícil aquest acostament a la natura. El nostre passat, les nostres lectures, la cultura, la vivència i experiència ens ha llegat un substrat, un pòsit del que no ens en podem desprendre.
Tanmateix si que podem i hem d'intentar tenir una nova mirada sobre la muntanya i la natura, molt més simple, menys mediatizada, potser intuïtiva. Sens dubte menys consumista. Cal lluitar per defensar una autonomia personal més gran entre nosaltres i el medi, sense intermediaris purament mercantils.
31 de maig del 2007
Silene
Quin pot ser l'apropament a la muntanya i la natura més enllà de l'esport, la geologia o la biologia? Silene proposa l'estudi i divulgació del patrimoni cultural i espiritual immaterial. Natura, muntanya, ciència, cultura i espiritualitat, un matrimoni possible? A Silene ho volen intentar. Interessant el text sobre el doctor Margalef.
20 de maig del 2007
L'art de caminar II. Stevenson
Potser sense l’eufòria de Hazlitt fa algunes afirmacions sobre les bondats del caminar de notable saviesa, defugint els excessos esportius: “tenim tanta pressa per a fer coses... que ens oblidem de viure”, “romandre asseguts i contemplar; recordar sense desig les cares de les dones, complaure’s amb els grans fets de l’home sense cap enveja, ser sempre simpàtic, estar contents de romandre on estem i ser com som...no és això conèixer alhora la saviesa i la virtut i acostar-se a la felicitat?”
18 de maig del 2007
L'art de caminar I. Hazlitt
“Mai estic menys sol que quan estic sense ningú”
“L'ànima d'una excursió és la llibertat, la llibertat perfecta de pensar, sentit i fer exactament el que un vulgui. Caminem principalment per a sentir-nos lliures de tots els impediments i de tots els inconvenients; per a deixar-nos enrere a nosaltres mateixos, molt més que per deslliurar-nos d'altres.”
“Doneu-me la claror del cel blau sobre el cap i el prat verd sota els peus, un camí sinuós i una caminada de tres hores abans de sopar... i a pensar”
“... al fer una caminada solitària la qüestió és que trobarem al camí”
Qui? Fa dos-cents anys, un oblidat escriptor anglès va escriure això. Començava el romanticisme, la revolució industrial, el creixement de les ciutats. Coolerdge i Wordsworth escrivien els seus primers poemes i la natura es començava a valorar. William Hazlitt (1778-1830) en una vintena de planes (On going a journey, Donar una passejada), d'estil senzillíssim però lluminós, convida a la comunió amb la natura des de la solitud, defensa la llibertat d'esperit i pensament, intueix que la joie de vivre, potser tastar la felicitat, pot néixer d'una petita excursió.
L'editorial de la UNAM ha publicat aquest clàssic en castellà sota el títol El arte de caminar, juntament amb un altre text de Stevenson. Aquesta petita joia me la va descobrir l'Ós Bru de Taradell, i encara que ha estat laboriós aconseguir un exemplar, la seva lectura és resplendent.
10 de maig del 2007
Amistat
Una trucada d'un amic t'explica una intensa i joiosa diada d'escalada. Ha aconseguit obrir una via en solitari, en una paret de 200 m. Està exultant. Acaba dient que ha batejat la via amb el teu nom. Afalagat i confós no saps que respondre. Al cap d'una estona t'adones que així és com parla un escalador de poques paraules. És la seva manera de testimoniar l'estimació i amistat. Gràcies.
8 de maig del 2007
Everest sense oxígen
Alhora de refutar una teoria científica poc fonamentada amb la seva experiència, va portar a la pràctica la seva filosofia d’ascensions netes, amb ajuda tècnica mínima. Va obrir nous camins de futur a l'alpinisme, va marcar una nova ètica i va demostrar que l’ésser humà sempre pot forçar els seus límits. Messner, un cop més, va fer palès que allò decisiu en situacions límits és la força interior, mental, no la tècnica. Everest by fair means.
De llavors ençà l'himalaisme ha seguit camins divergents. Les expedicions comercials han crescut com a bolets, amb l’ús indiscriminat de l’oxigen enllaunat i tota mena d’ajudes externes que prostitueixen la relació de l'alpinista amb la muntanya. La mercantilització de l’alta muntanya en alguns indrets és una realitat indefugible.
En paral.lel s’ha anat consolidant una ètica himalaienca estricta, una ètica que sap diferenciar clarament el valor d’una ascensió amb o sense oxigen, amb estil alpí o pesat, neta o no.
Ara que l’Agència Mundial Antidopatge ha declarat formalment que l’utilització d’oxigen és dopatge, és oportú recordar en el seu aniversari aquella ascensió sensacional. Res canviarà en el món de l’alpinisme d’alçada. El debat és i serà viu, sense arribar a cap solució o consens. Continuaran els abusos als vuit mils alhora que les ascensions impecables d’una petita elit i entremig hi haurà molts matisos, estils d’ascensions i opcions diferenciades. És molt difícil jutjar. L’alpinisme és essencialment una aventura i un compromís personal, no social.
En tot cas és de justícia recordar que Messner, polèmic però visionari, fa 29 anys que va marcar un nou camí per a qui el vulgui seguir.
9 de març del 2007
Natura idealitzada?
Interessant les reflexions del professor Arcadi Navarro sobre la natura, la seva idealització i sacralització. Al seu llibre Contra Natura desmitifica algunes idees políticament correctes i qüestiona una bona colla de conceptes. Critica el que anomena biocentrisme i defensa una certa recuperació d'un antropocentrisme relatiu, opina que la cultura i la moral enfonsen la seva arrel a la pura biologia, no sembla que cregui massa en la cultura com a motor humà, sembla una mica determinista i fa una descripció de la natura molt crua. Opinions i pensaments contracorrent. Fa dies que hi penso i em replantejo algunes creences, encara que respecte a d'altres afirmacions hi estic clarament en desacord.
Si hi esteu interessat li podeu llegir aquesta entrevista a El Temps.
Entrades
