El número 30 (juny 2007) de la Revista Catalana de Geografia (www.rcg.cat) editada pel ICC està dedicada monogràficament al tema de les allaus a l’Aran. Allí s'està fent un treball molt seriós. Encara que pugui semblar un text un pel acadèmic i complex, val la pena llegir-ho amb calma. Si poden aprendre moltes coses. I llegit un dia d’estiu xafogós ha resultat una lectura refrescant.
Revista catalana de geografia. Nº 30. Ed. , Barcelona, juny 2007
Aprofitant aquests dies d’estiu, he actualitzat i renovat alguns continguts de la meva web. Aquestes són les novetats:
El dia s’aixeca amb núvols. Retruny algun tro i cauen quatre gotes. Però valents ens endinsem per la pista que mena a aquest racó de món. Avui és 23 d’agost, diada de Sant Genís, i per celebrar-ho a Gabarrós se celebra l’Aplec.
No sabeu on és Gabarrós? Al Berguedà, als peus de coll de Pal i del Puigllançada, cap a uns 1.300 metres, a la solana, en una vall perduda i oblidada. Una ermita enrunada, la rectoria, una casa de pagès, una era i uns estables. No arriba ni tant sols a poblet. Pertany al municipi de Guardiola de Berguedà i a la parròquia de la Pobla de Lillet i s’hi accedeix per una llarga pista forestal que neix al costat del càmping Espelt, a la nova carretera de Guardiola a la Pobla, passant a tocar de la mina de petroli de Riutort.
Potser un centenar de persones dels pobles i masos del voltant ens hem aplegat a redós de Sant Genís. El capellà de la Pobla celebra la missa dins l’ermita, molt malmesa. A la comunió s’anima a entonar els goigs.
Un cop acabada l’eucaristia beneeix el pa i tothom pot recollir el seu panet. Seguidament surt fora i al prat del davant beneeix el terme. Cap al nord, el sud, l’est i l’oest fa les invocacions, pregant a Sant Genis que protegeixi aquells verals i doni força als seus habitants.
Acaba de dir les darreres paraules i comença a sonar la música d’un acordió. La gent que fa temps que no es veu es saluda, es retroba i peta la xerrada, mentre sonen els acords de fons. En un petit replà, mentre es preparen a l’era les taules parades pel dinar, els acordions no paren i alguna parella s’anima a ballar. Finalment es fa un sorteig i una dona ben contenta recull el pernil. El sol pica de valent.
Sembla que aquests verals solitaris i perduts es repoblen. A banda de la Pardinella, on hi viuen dues families, entre ells l’Anna i el Marc, guardes del Rebost amb dos nanos, ara torna a haver una casa oberta a Gabarrós amb canalla i m’assabento que recentment també ha estat reobert el mas del Pla de l’Arca, a tocar de Sant Marc de Broca. La vida que torna.
Pa amb tomàquet, embotit, porrons, síndria, simpatia i bon ambient és el menú de l’àpat .
Així ha estat la diada de Sant Genís a Gabarrós, un aplec perdut que s’ha recuperat en un poblet deshabitat que s’ha recuperat, una ermita que malda per recuperar-se i reconstruir-se, i la coneixença d’uns masos que es reobren. Que Sant Genís els doni força!
El Festival de Cinema de Muntanya de Trento és sens dubte el més important d’Europa. Enguany ha arribat a la seva cinquanta-cinquena edició. Al seu redós es va crear fa ara vint-i-un anys un festival del llibre de muntanya, que poc a poc s’ha anat consolidant com una referència important en el món de l’edició europea.
Enguany s’hi ha presentat 923 títols diferents, que a banda de la seva exposició, poden optar a alguns dels premis que dóna el festival. M’entretinc un vespre d’estiu llegint el catàleg amb tots aquest llibres. Són més de quatre-centes planes que parlen de llibres. És interessant i permet estar al dia de les novetats editorials d’arreu d’Europa. Hi ha llibres de tota mena. Guies sobretot, però també llibres d’història, de literatura, assaig i poesia, infantils o artístics. És enlluernador l’oferta editorial de novetats bibliogràfiques de muntanya.
Entre aquest devessall de títols m’ha fet especial il·lusió que una editorial catalana hi hagi enviat títols catalans i que enguany el català hi tingui un petit espai. És aquesta una manera, modesta i si voleu discreta, per donar-se a conèixer a l’exterior.
Trento Film Festival Montagnalibri. Ed. Trento Filmfestival. Trento 2007, 413, pags.
Aquest estiu s’ha fet públic la greu situació en que es troba el refugi de Sant Jordi, sota el coll de Pendís, al Moixeró, que amenaça la seva continuïtat.
Aquests refugi, arrossega des de sempre problemes amb la manca de serveis i el subministrament d’aigua. No existeix cap lavabo, dutxa, fosa sèptica ni conducció d’aigua corrent a l’interior de l’edifici i fins ara s'ha anat trampejant amb mètodes de fortuna. Des de fa temps, sobretot per la reviscolada del refugi gràcies als Cavalls del Vent, aquests dos fets han provocat greus problemes d’higiene, salubritat i convivència.
La Feec i el guarda del refugi fa anys que estan treballant per tal d’arribar a una solució. La seva proposta és construir una petita edificació pels lavabos i dutxes, amb fosa sèptica i fer una conducció d’aigua des de la propera font del Faig. La Feec està disposada a assumir el cost total de l’obra, sense demanar res a ningú.
S'han tingut converses amb la propietat del terreny, una influent família de Barcelona, que té una finca de prop de 1.000 ha a la zona i tot el poble de Grèixa, ara reconvertit en habitatges turístics de lloguer. Des del primer moment la propietat s’ha negat sistemàticament a concedir el seu permís per a dur a terme aquesta obra. S’han intentat tota mena de gestions, converses i propostes, hi ha intervingut la direcció del PN del Cadí-Moixeró, el Consell Comarcal, el municipi, però no hi ha res a fer. Negativa rere negativa.
Finalment, davant el fracàs de tots els intents per trobar-hi una solució, la Feec ha decidit que el refugi en les condicions actuals no es pot mantenir com a refugi guardat obert i passarài a ser un refugi lliure sense guarda.
Per què hi ha tant de conflicte en un tema aparentment menor? Quin és el fons de la qüestió? Un enfrontament entre la propietat i el Parc Natural, del que el refugi només n’és un perjudicat col·lateral. La propietat té una grandíssima finca, majoritària ment afectada per les restriccions del PN, de la que no en pot treure quasi cap rendiment. Hi vol fer coses, però el PN no ho autoritza. La propietat, per marcar un pols al PN nega el seu permís i com a “càstig” no dóna la seva autorització a aquestes obres.
La direcció del PN juga una posició calculadament ambigua, defensant la necessitat de les obres al refugi, però sense un recolzament amb tota la seva força per tal que es facin.
Sembla mentida que en ple segle XXI un problema menor i fàcilment solventable com aquest pugui comportar el tancament d’un refugi. És ridícul, llastimós i del tot incomprensible. No hi ha cap altra solució? Ningú des de més amunt hi pot fer-hi res? Tant difícil ha de ser arribar a un pacte possible per desblocar la situació? Les instàncies amb competències han de dir-hi la seva i forçar una solució. El refugi s'ha de salvar.
Fa cosa d’un any vaig fer un apunt aquí sobre l'expressió, a esporret. Encara que llavors no ho deia ho vaig sentir en una conversa a Taüs, un poblet al nord del Boumort, en un lloc remot que em té el cor robat.
En una lectura d'aquest estiu em vaig tornar a topar amb l’expressió. Estava llegint un vocabulari temàtic del pallarés, Aïna, que un grup de filòlegs, professors i ferits per això de la llengua de Lleida acaben de publicar, on apleguen tot un seguit de mots pallaresos que no surten a la majoria de diccionaris, o bé que tenen un significat diferent d’una vall a una altra.
Allí, dins de l’apartat de qualificatius personals apareix l’expressió a esporret, que vol dir anar vestit amb poca roba, és a dir, vestit lleuger, sent una expressió recollida a les valls d’Anèu i Tornafort i Siarb, aquestes darreres força properes a Taüs.
A banda de termes propis del món de l’agricultura i la ramaderia i del món de pagès, dins de l’apartat dels qualificatius personals és on he trobat alguns dels mots més interessants i desconeguts per a mi: esgrifoldit (que té la pell de gallina), estafinyós (maniàtic amb el menjar), fanoc (persona limfàtica, lenta), fimfaina (persona xoina, orca, encantada, fleuma, figaflor), galiot (gandul, que no té paraula), mestrafanguet (que posa el nas a tot arreu), nero (orc), tintirinalles (ser poca cosa, sinònim de trensilles o anganilles) i moltes més.
Només a tall d’exemple de la riquesa dialectal del pallares i de les diferències d’una vall a una altra a la introducció els autors esmenten l’exemple de la definició de precipici o estimball. A la vall de Cardós i Vall Ferrera en diuen basera (lloc encinglerat, terreny penjat en una penya) o espatller, a Tornafort i vall de Siarb en diuen bornal, al Batlliu de Sort i vall d’Àssua en diuen esbalç o penal i a Àreu malesa.
Al rerepaís és fa molta feina i treballs com aquest en són una bona mostra. Gràcies!
Aïna. Vocabulari temàtic del dialecte pallarès. AA.VV. Edita Grup d’Estudis de Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu. Lleida, 2007. 141. pàgs.
Cap de la Serra del Verd amb el Pedraforca al fonsEl passat 22 d'agost, aprofitant una treva en les pluges i tempestes d’aquesta setmana d’agost on ha plogut durant cinc dies seguits un moment o altre, sortim amb el J.M.P. a fer una ràpida matinal a la Serra del Verd des del coll de la Mola. El cel és ben tapat, e com ncies tot podirany no n'
Excursió freda i tranquil·la, dues petites anècdotes anuncien la nova temporada. Mentre ganyipem a Prat Naviral, voltats d’eugues jugueneres, ens cau una petita tamborinada i podem fruir dels primers flocs de neu. És una neu granulada, seca, però és neu aquest 22 d’agost. I tot baixant pels prats trobem els primers bolets. Són unes corrioles. A tots dos ens fa il·lusió. A veure com serà la nova temporada de bolets i neu!
Un seguit de coincidències m’ha permès aquest cap de setmana fer una matinal al Matagall. Hi vaig amb un company amb qui fa temps que no sortim. Ell es dedica professionalment al món de la música comercial i li demano que em posi al dia. I tant que ho fa!
A Sant Celoni sona amb força El canto del loco. Just passat Campins el darrer èxit d’Amaral dóna entrada a Pereza per arribar a Santa Fe amb l’esclat de La oreja de Van Gogh i finalment poder aparcar una mica marejat i ensordit (perquè sembla que aquesta música s’ha d’escoltar a tot volum) a Sant Marçal acompanyats d’una roquera peça de Dover.
Ha estat un breu tast de pop actual per algú que li costa anar més enllà de Bach. La tranquil.la pujada per les fagedes del Matagalls van estar amanides amb aclaridors comentaris sobre el funcionament real de Los 40 principales, el que hi ha al darrera del famós Itunes, els intringulis de la SGAE, les misèries dels triunfitos d’Operación Triunfo i de com una mula com l’emule ho ha pogut capgirar tot.
Al cim el dia és esplèndid, amb una visibilitat perfecte. Des del Canigó al Montsec les muntanyes desfilen davant els nostres ulls retallades netament a l’horitzó. Els espadats del Collsacabra, Montserrat, Sant Llorenç i Collserola clouen un panorama superb. Per uns moments reposem en silenci contemplant “tota la terra que el meu cor estima”, en expressió manllevada al gran Verdaguer, que segurament no hagués passat el tall de Operación Triunfo, encara que va triomfar en uns Jocs Florals.
Tot baixat ens posem a parlar de maduixes i maduixetes i enllacem amb el mític Meetic (www.meetic.es), una web desconeguda per a mi que se suposa que es per facilitar les relacions personals però que en el fons només busca el fornici més descarat. M’explica com funciona, les relacions que s’estableixen, els famosos “flechazos” i algunes anècdotes divertides. La d’aquell que en un cap de setmana va aconseguir passar per la pedra (real) a 4 contactes (virtuals) diferents, el contacte fet amb una formoso xicota d'Iznajar i les converses sobre un tal José, fill d'allí que ha fet carrera per aquí, de com les sudamericanes ho intenten fer servir per emigrar cap a Espanya amb un matrimoni de conveniència pactat i moltes altres coses del tot impublicables en un bloc tan seriós com aquest.
Va ser una excursió ben atípica. He pujat molts cops al Matagalls, però no en recordo cap que per a una oïda dura i una ànima més aviat isarda com la d’aquest blocaire hagi servit per posar-se una mica al dia sobre algunes coses de la vida real que aquest cronista es pensava que només passava a les pel-lícules.
“Jo sóc un caminant i un escalador de muntanyes (...), no m’agraden les planúries, i sembla que no puc estar-me assegut tranquil gaire temps.”
Friedrich Nietzsche
Entrades
Comentaris
