Pluja

Tres dies seguits de pluja per les tardes. Ràpides escapades matinals. Els rius tornen a baixar, els rierols s'animen, els torrents saltironegen. A les raconades tot és verd i la vegetació regalima aigua. Es va fent saó.

100 anys d'Ull de Ter

Aquests dies s'ha recordat el centenari de la Setmana Tràgica. Quasi dia per dia també s'escau el centenari de la inauguració del refugi d'Ull de Ter original. Va ser el primer refugi construit per l'excursionisme català, que responia a un moment i unes circumstàncies especials i amb una arquitectura singular. Les dures condicions climatològiques, un incendi i el pas del temps van destruir el refugi i anys més tard se'n va construir un altre en un racó més protegit.

El CEC va programar una celebració. Us recomano la lectura d'aquest bloc per a fer-vos una idea cabal.

Gavarrós

Avui és Sant Genis (25 d'agost) i hem tornat a Gavarrós, aquest llogarret sota el Puigllançada, entre la Pobla de Lillet i Guardiola de Berguedà, enfilat als 1.300 metres. És el dia del patró i s'hi fa l'Aplec. En els darrers anys la situació ha millorat. L'ermita està reconstruïda i consolidada exteriorment, ara només resta arranjar-la per dins. La gran pairalia de Can Cabanes ha refet tot els taulats i parets. La pista està repassada i s'hi accedeix prou bé i la  rectoria està del tot enllestida i funciona com a casa de turisme rural. Hi viu una parella amb dues criatures tot l'any. Gavarrós torna a tenir vida.

L'aplec segueix el ritual de cada any. Missa, cant dels goigs, benedicció del terme, benedicció i repartiment del pa, música amb acordions, sorteig d'un quadre, uns vins i un pernil, i dinar per tothom a l'era.

Enguany, malgrat ser laborable, hi ha prou gent, més d'un centenar de persones, totes de la contrada. Hi assisteixo amb alegria. Aquests verals oblidats no estan abandonats. Hi ha persones que se'ls estimen i se'n preocupen. La gent es retroba, es saluda i recorda instants del passat. Podria semblar una estampa del XIX, una escena costumista del Joan Amades. Però no hi ha cap impostura ni representació. Tot és sincer i neix del cor. Aquesta és també una part de la Catalunya del segle XXI, i ens equivocaríem si la menystenissim.

Mentre marxo encara sento cantussejar un verset dels goigs:

“...

Gavarrós té una aigua clara

com el cel d'aquest poblet

...”

Citació del diumenge

On l'artista o l'escriptor ha posat el seu cor, hi tornarà sempre: i com és en les neus immaculades dels Pirineus que el meu ha aconseguit trobar el camí de la felicitat, un instint natural m'hi atrau des de totes parts.

Henry Russell

Enfarinada estiuenca

La nit de divendres a dissabte han caigut les temperatures. Avui la temperatura és agradabilissima, fresca a muntanya. Al Pirineu ha caigut una lleu enfarinada en ple mes de juliol. Una foto d'aquest matí de dissabte de les muntanyes de la Vall d'Aure empolsinades.

Citació del diumenge

"Els Pirineus són capaços de donar als Sants la nostàlgia de la terra."

Henry Russell

Citació del diumenge

"Els veritables malalts són aquells que realment pretenen i creuen que quan més nombrosa és una excursió de muntanya, més agradable i útil és. Quina enorme heretgia! Es com si es digués que la millor manera de llegir un llibre, d'aprofitat-lo i disfrutar-lo, es fer la lectura en comú cinc o sis a la vegada, agafant-se de la ma i en veu alta. No seria això ultratjar al seu autor?"

Henry Russell

Pirineo / Pirineos

Aquest dimecres de Sant Joan, quan mig país dormia i l'altra meitat intentava superar la ressaca de la revetlla, La Vanguardia dedica el seu suplement Culturas al Pirineu.

Dins l'estil d'aquest suplement setmanal, que vol ser original i “modelno”, en una concepció elitista de la cultura, basteix un monogràfic entre l'heterodòxia i el tòpic, amb algun contingut absolutament delirant.

Toca el paisatge al Pirineu, la geografia i la política, la cultura, literatura, lingüística, el record personal, els models de desenvolupament, l'arquitectura, el romànic, l'art, la música i el cinema. Trobo especialment interessant i lúcid l'article de Joan Ganyet sobre models de futur, sabut però didàctic el de Julià Guillamon sobre literatura, anecdòtic però real els records familiars del Xavier Antich, desaprofitat el de Miquel Molina sobre el pirineisme, confós el d'August Rafanell sobre lingüística, geografia i història, justa la lloança sobre el Centre d'Art i Natura de Ferrera, interessant i desmitificador la reflexió de Xavier Barral sobre el romànic pirinenc i del tot delirant i fora de lloc un text sobre casos de necrofagia d'aus pirinenques i una interpretació de la marca Pirineu. La iconografia és rica i variada, però massa sovint deslligada del text, i es fa l'esforç de crear una cartografia original.

El monogràfic és honest al reconèixer que no hi ha un Pirineu, sinó molts Pirineus. Fa l'esforç de fer una aproximació diferent, però el resultat és massa alternatiu, totalment urbanita i un punt sofisticat. El monogràfic comet l'error de treballar sempre amb els mateixos col.laboradors, i molts d'ells no tenen cap relació amb el món pirinenc, pel que els seus textos resulten massa forçats i purament especulatius. Trobo inexplicable la quasi absència de la cultura pirinenca i l'enfoc general, massa deslligat del territori.

Això és Pirineu, però el Pirineu no és només això. És molt més. Descuida aspectes claus, com el turisme, la neu, els balnearis o l'excursionisme, que han estat fonamentals en la creació de l'imaginari urbà del Pirineu. I novament es desaprofita l'ocasió per explicar que en bona part la imatge del Pirineu a Catalunya ha estat creada i divulgada per l'excursionisme, que neix amb el romanticisme català (la Renaixença) i s'oblida l'aportació fonamental de Verdaguer. Potser no queda modern, però si es vol ser rigorós caldria dir-ho.

Pels muntanyencs el contingut d'aquest monogràfic pot sorprendre, ja que fa una aproximació al Pirineu totalment diferent a l'excursionista. Tanmateix la potència dels Pirineus ho permet.

Cal agrair l'esforç d'un diari com La Vanguardia en dedicar tant espai als Pirineus, encara que si la mirada no fos tan endogàmica segur que el monogràfic hagués estat més ric i complet.

El meu jardi

He tornat a Catllaràs, radiant i frondosa. Assegut arran de la font de Prat Gespador, revisc la caminada d’avui. Hem pujat als prats del capdamunt, hem passat pel Joc de Pilota i seguirem cap al mirador del Roc de la Lluna i el xalet per retornar al fons de la vall.

Ara només se sent l’aigua que raja, l’ocell que refila i el vent que s’escola entre els troncs ferms i verticals d’aquests boscos. Al davant un gran prat verd, que brilla intensament sota el sol, amb algunes flors, arbres a banda i banda i al fons retallats el Pedraforca i el Puigllançada.

Els minuts s’escolen però el temps sembla no transcórrer. I per uns moments tot sembla suspès en una alè de bellesa, d’eternitat, de perfecció. Si, aquest és el meu jardí, el meu petit paradís.

Ja ho va dir el poeta, "Per nosaltres, hagi existit el Paradís Perdut, existeixi o no el Paradís Promès, siguem creients o incrèduls, la felicitat assolible a la vida que portem, és la de contemplar o viure el Paradís Posseït."

Verd

Com cada any per aquestes dates retornem Ripollès. El cim o la vall no és el més important. Allò que hi anem a cercar és simplement un color. Un color que ens infon serenor i placidesa, ens acosta a la bellesa i anuncia el rebrot de la vida a les pastures d'alta muntanya.

Enguany ens enfilem a la Serra Cavallera, per la banda d'Ogassa i Surroca. El dia ja es veu que no serà bo. Boires, núvols i fred. La llum és grisa i fosca, la perspectiva limitada.

Però la contrada no ens decep. El tocom sembla una catifa acabada de trenar, tenyida d'un color nou, intens, amb taques grogues de la ginesta que encara s'aguanta i de les flors que despunten. I aquí i allà les carreretes decoren la clapissa.

Quin verd! El verd intens, nou, tendre, ubèrrim, flonjo i humit de les grans pastures del Ripollès, un festival per la vista i els sentits. Ens hi passaríem hores i hores contemplant aquest verd. No cal anar a Suïssa, al Tirol o les Dolomites. El mateix verd el tenim al costat de casa, i a cops no el sabem veure.