Seleció curses de muntanya II

Continua el culebrot sobre la selecció catalana de curses de muntanya. Va començar aquí.

Reproduim la nota oficial de la ISF (Federació Internacional de Curses de Muntanya)

Augmenta la confusió...

Continuarà...

Enllaç als Estatus actuals de la ISF
Enllaç als membres actuals de la ISF
Grup a Facebook a favor de les Seleccions nacionals catalanes

Citació del diumenge

 

Sortir, anar cap a una aventura que mai és la mateixa, cap a un cim mai del tot aconseguit… 

És el nostre destí, gent de muntanya, gent de voluntat, buscar la nostra veritat en el vent d'un lloc impossible.

Maurice Jeannel

Excursionisme. Unes reflexions i V

f) Cal recuperar prestigi social: al llarg de tot el segle XX i part del XIX l’excursionisme havia tingut un important prestigi social. Molts noms d’insignes ciutadans eren excursionistes. Avui això s’ha anat perdent i costaria trobar personatges públics que es declaressin excursionistes. I n’hi ha. Però sembla que la gent se n’amagui. Per què? Perquè dir-se excursionista pot semblar carrincló o antiquat. Fora pors, cal treure’s la vergonya de dir-se públicament excursionista. Cal prestigiar la nostra activitat.

g) Mitjans de comunicació. És fonamental disposar de mitjans de comunicació propis potents. Revistes, webs, llibres, editorials, películes, etc. En això estem millor que mai. Però sobretot cal acostar-se i intentar incidir en els mitjans aliens generalistes, en les televisions, diaris d'abast general, en els grans mitjans adreçats al gran públic per traslladar a la societat una imatge de l'excursionisme positiva i realista. Estem en una societat de l'espectacle i de la imatge. Hem de jugar amb les seves regles si no ens volem quedar al marge, molt purs però bandejats.

h) Deixar espais als joves: Sembla que això de l'excursionisme sigui cosa de gent gran. Pocs joves es definirien com excursionistes. A cops sembla que la gent jove més vàlida dins de l'exme a vegades sembla que faci por als excursionistes més vells, i que les entitats moltes vegades demanen l'opinió dels vells i no dels joves. Per què encara demanem conferències a gent de 70 anys quan hi ha gent jove que coneix millor la realitat excursionista? És que ens fa por perdre la preeminència dins del fet excursionista?

i) Cultura: l’excursionisme sempre ha tingut un component cultural. Durant molt de temps ha fet feines de suplències. Afortunadament avui no cal. Existeixen universitats i centres de recerca. Però això no vol dir renunciar a una activitat cultural. Cal entomar-la des d’una altra perspectiva, des d’una nova òptica i sota una nova mirada. Cal reactualitzar i modernitzar l’activitat cultural de l’excursionisme. El tradicional compromís amb la llengua i la cultura hi continuen tenint cabuda però cal trobar un nou llenguatge, amb obertura de mires i amb voluntat d’actualització. Segurament s'haurà de banalitzar el concepte de cultura que pugui vehicular l'exme, perquè s'ha banalitzat el concepte de cultura a la societat, però no s'ha de tenir por.

j) Relacions amb el poder. Fonamental. Avui el poder el tenen les administracions públiques i algunes grans empreses. Cal entendre que ens hem d’entendre amb ells. No lluitar-hi, no oposar-s’hi, no confrontar-s’hi. Cal cercar canals de comunicació i vies de diàleg per aconseguir ajuts i sobretot crear complicitats. Sinó, no en traurem res. Aquesta és una tasca ingrata i de llarg recorregut, on els fruits sovint apareixen a llarg termini. Per això cal institucions fortes, representatives i sense prejudicis. Cal crear lobbies de pressió i aplegar-se. 300 entitats soles pel seu compte no aconseguiran res. Ja tenim un lobie, la FEEC. Cal enfortir-la, dotar-la i exigir-la. No s'ha de tenir por a una FEEC potent, amb objectius clars de servei a les entitats i al col.lectiu. Una o poques entitats fortes i representatives poden aconseguir molt.

Crec que molts dels practicants dels esports de muntanya, excursionistes de la vella i nova escola es poden veure reflectits en aquests punts. Però per aconseguir aquestes complicitats cal trobar un nou llenguatge, construir un nou relat i proposar unes propostes atractives. I aquest és el repte actual de l’excursionisme.

Perquè l’excursionisme sempre ha estat tres coses:

1.- sortir (fer esport),

2.- vinculació amb el país (patriotisme abans i defensa del territori avui)

3.- relacions socials, sentir-se part d’una colla o comunitat (xarxa social avui).

Amb diferents noms i diversitat d’aspectes sempre ha estat això. I ho continua sent i ho continuarà sent.

Jo sóc optimista. Mai l'excursionisme ha tingut una realitat fàctica tant bona com en l'actualitat. Hi ha problemes, si, molts. Però hi ha massa crítica per resoldre'ls. Només cal que ens ho creiem i ens hi posem.

Excursionisme. Unes reflexions IV

8-. Trets que poden donar contingut al nou excursionisme del segle XXI, de caràcter transversal i que poden ser assumits per amplis grups socials.

a) Lleure: vivim en una societat on els espais de lleure cada cop tenen més importància. L’excursionisme és una activitat de lleure i com a tal hauria de triomfar a la societat actual. La prova és que molts dels esports de muntanya tenen èxit perquè els seus practicants ho viuen com una activitat de lleure. Potser cal treure transcendència, treure-li religiositat i transcendència a l’excursionisme i entendre que és una activitat de lleure com moltes d’altres.

b) Esport : l’excursionisme sempre ha tingut un component esportiu. Ara aquest vessant s’ha accentuat més encara perquè la societat valora les activitats esportives. No hi ha res dolent. Cal acceptar amb plena normalitat l’aspecte esportiu de l’excursionisme, amb naturalitat.

c) Competició: igualment passa amb la competició. Sempre ha estat una mica competitiu i ara ho és més perquè la societat és competitiva. La competició d’alt nivell està reduïda a una minoria molt petita. Hi ha un altre gran espectre de practicants que practiquen activitats de muntanya de competició, però simplement per millorar, per provar-se, com a repte personal i també com a excusa de relació social. Molta gent va a curses, a travesses, a campionats per veure’s i trobar-se amb companys. Quin problema hi ha?

d) Compromís actiu amb el conservacionisme i lluita pel medi: aquest hauria de ser un objectiu nuclear de l’excursionisme i els esports de muntanya. Hem d’estar en primera línia en aquest lluita. No podem deixar aquest combat només als ecologistes. Els excursionistes han estat els primers ecologistes. No hi ha gaire diferència entre els excursionistes que es van oposar a la tala del bosc de Gressolet i els que avui s’oposen a la MAT. Dins de les polítiques conservacionistes els excursionistes hem d’alçar la nostra veu. Si no volem quedar arraconats hem de sortir a defensar el nostre terreny i els nostres drets.

e) Iniciació: en general l'excursionisme ha oblidat els infants i joves. Abans s'hi arribava des de la família però avui no sempre és així. Els canals d'iniciació han variat. La societat actual dóna més importància que mai als infants i joves i l'excursionisme no té gaires ofertes per oferir-los, ni tampoc a les famílies. Cal treballar això a fons.

Excursionisme. Unes reflexions III

6-. Cal redefinir el concepte. Donar-li un nou sentit, un nou abast, un nou contingut. Cal trobar un nou llenguatge, una nova forma d’expressar-se i oferir-se a la societat. Reivindicar l’excursionisme històric però adaptant-lo als nous temps i reclamar la seva refundació. Es parlava d’excursionisme perquè hi havia excursionistes. Si ara no n'hi, de què hem de parlar? L'excursionisme ha de crear un nou relat, connectat amb la realitat social i amb el llenguatge, signes i símbols que hi ha avui al carrer.

Ara no es parla ni reflexiona sobre l’excursionisme perquè no hi ha excursionistes o són molts pocs els que se’n senten o s’hi identifiquen. Però jo penso que hi ha molts més excursionistes del que sembla i molts que no ho saben en el fons són excursionistes.

L’excursionisme és una soca més que centenària que ha tingut diverses branques i aquestes branques avui són els esports de muntanya. Tots, des de l’esquí al descens de barrancs, el btt, el senderisme, l’escalada, les curses de muntanya o inclòs el parapent han nascut de l’excursionisme. I molts dels seus practicants hi ha arribat des de l’excursionisme clàssic i d’altres des d’altres àmbits esportius i socials.

Per què no un nou Congrès Excursionista per refundar i renovar l’excursionisme? Ara és el moment.

7-. Com podem renovar l’excursionisme. Si volem triomfar cal fer-ho mirant sempre de crear complicitats socials. No es pot donar l’esquena a la societat i als interessos de la gent. I no s’ha de renunciar al passat, important i prestigiós. Cal reformular conceptes vàlids en un nou context. Tot va molt de pressa i accelerat perquè vivim en una societat molt dinàmica. No ens podem quedar immòbils en ideals del passat. Cal consensuar valors i objectius transversals que puguin atreure a molts.

Excursionisme. Unes reflexions II

4-. Què és avui l’excursionisme? Ningú ho sabria definir. Cert pessimisme i derrotisme entre els clàssics. Perplexitat excursionista? Incertesa pel futur. Moltes i moltes preguntes. Poques respostes o cap, perquè la conceptualització és molt pobre. No hi ha reflexió ni pensament. Moltes incerteses. Indefinició. No sabem que som com excursionistes i això no crea ni neguit ni desconcert. Crisi i abandonament teòric. El més greu és que els excursionistes no som massa conscients d'aquesta situació.

L’excursionista com a subjecte està desorientat i abandonat i l’excursionisme com a teoria està també abandonada, sense pensar-hi. No hi ha quasi ningú que pensi o vulgui pensar qui és un excursionista i que ha de ser l’excursionisme. L’excursionisme no té doctrina, ni ideari ni marc conceptual. L’excursionisme ha estat durant un segle un ideari comú, un lloc d’encontre, un comú denominador, però ara no. Excursionisme liquid (Bauman) ? En la societat del coneixement i en el segle de la informació sembla que tots els conceptes siguin banals, sense objectius, ideals o filosofia a seguir.

5-. Paradoxa. Ara hi ha més practicants d’esports de muntanya que mai, més entitats que mai, més federats que mai, però menys gent que es consideri excursionista. En un moment d'èxit evident dels esports de muntanya que neixen de l'excursionisme, en un moment de gran bonança quantitativa de practicants, més desconcert que mai.

Excursionisme. Unes reflexions I

Amb motiu del centenari de la creació de la Secció d'Esports de Muntanya del CEC, el dimarts 16 de desembre m'han convidat a una sessió commemorativa a fer-hi una xerrada. Els organitzadors no volien tant parlar de la història de la secció, sinó de la situació actual i de les perspectives de futur de l'excursionisme, ja que el CEC està en un profund procés de revisió de les seves estructures que comporta canvis difícils. Seguidament ressenyo sintèticament en diversos apunts algunes de les idees que vaig exposar, amb l'esperança que ajudin a la reflexió i generin debat.

1-. Aquest cent anys de la secció de muntanya i també del Cec, ha estat un segle també de l’excursionisme català. Moltes de les característiques i trets de l’evolució de la secció han estat de l’excursionisme en general.

2-. Quina ha estat l'evolució de l'excursionisme? De manera molt sintètica:

2.1-. Naixement de l’excursionisme amb uns objectius patriòtics, culturals i científics. Molt lligat a l’ideari de la Renaixença. Però també lligat a una metodologia ‘positivista’: sense coneixement objectiu del país no és possible estimar-lo. És important que l’excursionisme faci una descripció científica del país, no tradicionalista, no mítico-clerical només.

2.2-. Amb el tombant de segle, i n'és una mostra la fundació de la Secció d'Esports de Muntanya del CEC, arriba de manera molt incipient el component esportiu. Fins a la guerra civil es va aprofundint en aquest component i té un objectiu clar de coneixement del país.

2.3-. La guerra civil significa un trencament però durant la postguerra l'esportivització es va consolidant, ja era sòlida en els anys 30, i es consolida sota el franquisme. Hi afegeix en els seus objectius una militància clara en defensa de la llengua i la cultura catalana.

2.4-. Des de la transició l’excursionisme va perdent els seus components socials, culturals i de compromís amb el país i va accentuant el component esportiu. Neixen i s'expandeixen els diversos esports de muntanya. I alhora es produeix una vulgarització (turisme de muntanya?) inevitable, degut a una certa massificació i creixement quantitatiu de practicants.

2.5-. Amb el segle XXI hi ha una explosió del component esportiu i competitiu.

3-. Hi ha profunds canvis socials que afecten a l'excursionisme. Convé no oblidar que l’excursionisme primerenc fou cosa ‘urbana’, de nois i noies de ciutat. Això vol dir que mira el país amb una distància etnològica, ajudava el flocklore i la consciència nacional. L’excursionisme neix, a més, quan s’estan ‘divorciant’ la ciutat (Barcelona /industrial/escèptica) i el país (agrari/catòlic/pairal).

Per tant hi havia més interès a mirar el país abans (fins 1960) que ara, perquè el model urbà ha triomfat arreu. En aquest sentit l’extensió del cotxe utilitari (el 600) marca un abans i un després, no només per a l’excursionisme, sinó per a tota la cultura popular.

Avui tota Catalunya és ‘Catalunya-ciutat’ i els models i les modes urbanes, fins i tot en el vestir, en l’ús de tecnologies. Ara el Pirineu no és un lloc llunyà, i encara menys, exòtic. Per tant inevitablement s’havia de difuminar l’element cultural/etnològic, per créixer el plantejament esportiu/turístic. Avui el marc geogràfic de l’excursionisme ja és tot el món. Es fa ‘treking’ pel Nepal com abans s’anava al Pirineu. Això afebleix la identificació excursionisme/país.

El Montseny com a pretext

Les Agudes i el Turó de l'Home

A mitja setmana una foto en una web em fa recordar la seva màgia. Ha nevat al Montseny i llueix com una magnòlia. Dissabte puc esgarrapar unes hores als embolics humans i a les nou recullo a Taradell al seu ós més famós. No fa massa fred i els núvols ens fan pensar que no farà bon dia. Tanmateix tirem amunt. La boira es va espessint però tot just passat coll de Bordoriol es fa el miracle. Apareix un sol radiant.

Coll Pregon

A Sant Marçal només hi ha dos cotxes i ens endinsem a la fageda camí del Matagalls. Els faigos desfullats són uns troncs nuosos i avui estranyament brillants. La neu, quatre dits, hi posa el decorat. Les Agudes i el Turó de l'Home s'alcen imponents, blancs, massissos. L'arribada a Coll Pregon és una festa. Una taca blanca immaculada enmig del bosc, un recer de bellesa i harmonia, avui especialment acollidor. La darrera pitrada es deixa fer ràpid i només sortir del recer arbrat ens rep el vent violent. Però l'espectacle estètic ens fa oblidar les penalitats.

Collet de l'home mort

Les boires cobreixen Catalunya però per sobre el sol llueix, creant unes tonalitats finissimes amb el joc del blanc de la neu i dels núvols, en un espectacle d'estètica grandiosa. Només les puntes de Montserrat i a l'horitzó el Pirineu ben blanc, del Canigó ventat al Cadí aclofat, sobresurten. Al cim ens arrasarem darrera la creu però el fred és intens i als pocs minuts hem de marxar. Intentem sadollar-nos de la llum, del joc de la neu amb la boira, de la immensitat d'horitzons, de la plasticitat d'aquesta bellesa. De retorn fem una petita variant i des de coll Pregon ens aboquem pel vessant nord, per gaudir una estona més de la fageda nevada. Fem un glop d'aigua a la font del Mosquit i a la del Llop i arribem a coll de Joanes ben freds però més feliços que un xínxols.

Matagalls

El Montseny com a pretext, perquè no cal anar massa lluny per a viure l'amistat, la bellesa, la llum de la natura, la neu i les boires, els cims i els paisatges que ens identifiquen, i poder dir novament com mossèn Cinto que avui hem petjat i contemplat “totes les muntanyes que el meu cor estima”.

Citació del diumenge

M'allunyo per a ser qui sóc
i al cim enfilo a muntanya
camino perquè el camí em fa
canta la merla i el sol creix

Josep Maria Garrut ha mort

Ahir dimecres va morir a Barcelona als 92 anys Josep Maria Garrut. Historiador rellevant, pessebrista insigne, escriptor, especialista en pintura, gaudinià de pro, també excursionista de llarg recorregut. Estretament vinculat al CEC, va ser el motor durant molt de temps de la seva secció de Ciències i Arts. Garrut simbolitzava com pocs aquella part de l'excursionisme estretament vinculada a la cultura, a les arts, a les tradicions, al folklore i a la llengua. Perquè va haver un temps no gaire llunyà on això que en diem excursionisme no era només un esport o una competició. Era un tema de cultura.

Amb la mort de Garrut es dona un nou pas en la desvinculació de l'excursionisme i la cultura. Ens hem de doldre? Probablement no, perquè l'excursionisme ha d'evolucionar i anar al ritme dels canvis socials. Però el que mai ha de fer l'excursionisme és oblidar a les persones que l'han fet gran i han llaurat la seva història, i en la seva parcel·la en Garrut va ser un d'aquests. Descansi en pau.

Azimut 100

Aquesta tardor la col·lecció de guies excursionistes Azimut, editada per la gent de Cossetània de Valls, arriba al número 100. Déu n'hi do! Editar en pocs anys cent títols excursionistes no està gens malament. No recordo en la història de la bibliografia excursionista cap trajectòria similar. És una tasca important, que a més a més, s'ha dut a terme en condicions singulars:

- L'editorial és aliena al Cap i Casal. Té força més mèrit editar des de fora de Barcelona.

- La col·lecció va començar després de la fallida d'algunes editorials i col·leccions molt clàssiques de l'àmbit excursionista, en una etapa de dubtes sobre el futur de l'edició excursionista.

- Els editors no han sortit del món excursionista sinó que s'han anat introduint al món excursionista. Ha estat un viatge invers al tradicional.

- La col·lecció s'ha obert a tots els esports de muntanya, del senderisme a l'escalada, de la btt al descens de barrancs, de l'alpinisme a l'excursionisme, sense cap exclusió ni per temàtica ni per nivells de dificultat.

- S'ha articulat a partir d'una majoria d'autors novells, gent desconeguda que ha editat per primer cop. Molts d'aquests autors són locals, especialitzats en el territori que ressenyen. Alguns d'aquests autors han repetit en més d'un títol arrel del seu èxit.

- Ha tingut una mirada excèntrica, és a dir, no s'ha fixat en el destí clàssic de l'excursionisme català, (Pirineu, Montserrat i Montseny), sinó que ha estat oberta a totes les comarques. Llocs aparentment poc excursionistes, com ara la Segarra, la Costa Daurada o l'Anoia, entre altres, han demostrat que poden tenir un interès excursionista. Aquesta renovació d'objectius és una de les raons del seu èxit, ja que ha pogut trobar noves destinacions del tot inèdites.

- Ha donat molta atenció a les muntanyes de les comarques tarragonines, bastant oblidades des de les obres de l'Iglesies i el Santasusagna, i sovint menystingudes per les editorials barcelonines que sempre han mirat cap al nord.

- El nivell mitjà ha estat més que correcte. Malgrat algunes guies francament fluixes que s'han colat, en general la majoria han estat ben treballades, són serioses i sòlides.

- Han tingut bona acollida en el món excursionista. Més d’una dotzena de títols s’han reeditat, altres s'han exhaurit i un títol ha arribat fins a les 4 edicions. M'agradaria saber el nombre total d'exemplars venuts. Probablement passen dels 100.000.

- Els preus sempre s'han mantingut molt ajustats.

- Ha descobert llocs interessants que fins ara no tenien cap guia excursionista. Penso en la guia de les Muntanyes de la Val de Toran, Boumort o Vall Fosca de les darreres.

- I pel que tinc entès l'editorial continua rebent originals i en té en cartera per més d'un any i mig. Caldrà estar atent a una imminent saturació.

Crec que és una fita destacada i ressenyable en el món editorial excursionista català. Altres col.leccions i editorials estan tirant endavant iniciatives també interessants. Mai com ara s’han editat tantes i tan variades guies excursionistes.

L'editorial ha convocat un acte de celebració el proper dijous 11 de desembre al CEC, on ha convidat a tots els autors i suposo que al públic en general.

L'isard es recupera

Poc abans de l’estiu es va publicar als diaris una noticia que va passar desapercebuda. Després d’uns anys molt difícils per l’afectació del pestivirus, la població d’isards pirinencs es recupera. A partir dels recomptes primaverals es constata un augment de les xifres absolutes d’isards, per sobre dels sis mil exemplars, però sobretot un augment del 5 al 10 % de naixements respecte a l’any anterior.

Les xifres de les quatre reserves són les següents: la Cerdanya ( 179 exemplars), Cadí (1.276) Freser-Setcases (3.177), Alt Pallars (1.982).

Més enllà de les dades, els agents rurals creuen observar una millora progressiva dels animals en general en inspeccions oculars.

Esperem que l’any vinent continuï la tendència i que ben aviat el terrible pestivirus d’aquests darrers anys sigui només un mal record.

Som molts els que ens trobaríem més sols a la muntanya sense isards.

Montrebei

Excepcionalment m'escapo un dia laborable de la gran urb. Vaig camí del Pallars. A la nit una breu nevada ha enfarinat Montserrat i el Bruc. El bosc i camps es veuen emblanquinats. Efectivament, nevarsejar seria la paraula escaient. Fa fred i boira a les planes de l'Urgell i la Noguera. Deixo enrere Balaguer, passo per les Avellanes i al coll d'Ager veig el sol per primer cop. Trenco cap a Corçà i aparco al costat de l'ermita de la Pertusa. El dia és esplèndid.

Avui simplement vull anar passejant fins Montrebei. Veure i contemplar les parets del Montsec, sadollar-me de la immensa pau d'aquests rodals, omplir-me de la vastedat del territori. Avanço a pas viu, per intentar fugir del fred. Passo per Mas de Carlets i m'acosto al Congost. La paret de Catalunya rivatlitza en colors amb la paret d'Aragó. Mare de Déu, quines parets! M'hi passaria hores contemplant-les! Cada replec, cada esperó, cada diedre. En la seva verticalitat hi ha tot un món. Entenc la devoció d'alguns escaladors cap aquestes parets.

Al camí del Congost hi han posat un passamà i alguns bancs-tanques estratègics. M'hi són sobrers. Els trencalòs senyoregen el cel. Al fons el Pirineu nevat tanca l'horitzó. M'arribo fins on uns volen fer-hi una presa. No ho entenc.

Retorno. Intento aturar-me al mig del Congost però un vent acanalat gèlid m’escup. Camino una estona fins arrecerar-me sota una roca. Mentre rossego una mica de fuet i un crostó de pa contemplo. La força tel·lúrica de la contrada es fa evident. Intento recollir una mica d'aquest energia. És molt potent. La solitud és absoluta però no em sento sol. El silenci majestuós. Montrebei és un santuari, i així hauria de continuar. A Montrebei s'hi ha de venir per això, per restar meravellat per la seva bellesa mineral.

Es fa tard i retorno. M'arribo fins l'ermita de la Pertusa per contemplar la posta de sol. Sobre l'embassament uns altres hi volen fer una gran passera. M'hi seria sobrer també. La vastedat és immensa. En silenci vaig com la llum va declinant. L'aire fred que s'enganxa a les fondalades agafa una textura espessa. La foscor de les aigües de Canelles fa basarda. El fred em torna a treure. Agafo el cotxe camí de la civilització. Si ens canvien Montrebei hi perdrem massa.

Sant Corneli

Dissabte. Només aixecar la persiana veig passar una volva. Les previsions s'han acomplert i neva als Pirineus. Sóc a Tremp. El dia és fred, sense visibilitat i amb precipitació. La caminada a Sant Gervas s'haurà d'ajornar. Tanmateix tinc ganes de sortir i sempre m'ha agradat caminar sota la neu. Així que recollint un suggeriment d'una pallaresa m'adreço cap a Sant Corneli. És una muntanya modesta, de 1.350 m, al cor del Pallars Jussà, entre la Conca de Dalt i el pantà de Sant Antoni, tot just al davant de la serra de Carreu. Arrodonida, sembla una llarga esquena d'ase amb una paret vertical al sud on el Christian Ravier hi té una via oberta.

Deixo enrera el Pont de Claverol i Aramunt, i a tocar de l'embassament m'equipo. Avui és un bon dia per a posar a prova el Gore. El camí està senyalitzat i l'han estassat fa poc. No té pèrdua. Ara la neu s'ha convertit en aigua i plou. Poc a poc vaig guanyant alçada. La visibilitat és nul•la. Els pins, el bruc i l’argelaga és l’única companyia. Fa fred i molta humitat. Amb la caputxa ben calada camino lentament, guanyant els 800 metres de desnivell sense preses. M'agrada caminar sentint l'aigua al clatell. Avui l'excursió és interior. Interessant.

A l'acostar-me al cim l'aigua esdevé neu. La boira és encara més espessa. Bufa el vent i la sensació tèrmica és molt desagradable. Sense adonar-me em topo amb la gran creu tombada i la petita ermita. M'hi aixoplugo uns minuts.



Aquest turó fou una important posició militar i durant la Guerra Civil una peça important de l'anomenat Front del Pallars. Hi tingueren lloc combats durs.

El fred em fa posar en marxa. Mentre desfaig el camí, entre neu, aigua i vent vaig pensant en el patiment de la gent que va lluitar aquí mateix. Jo ara passejo per plaer, però en aquests mateixos rostolls una generació va lluitar, va perdre la vida, va quedar ferida. I torno a pensar en la darrera lectura que tinc entre mans, Les Benèvoles. D'on surt aquesta capacitat del ser humà pel mal i pel dolor?

Encaboriat i humitejat per la pluja que ja ha calat el Gore arribo al cotxe. Mentre em poso roba eixuta contemplo un parell d’ànecs que impassibles neden pel pantà. Al costat un ametller de tronc gruixut i recargolat m'aguanta la roba. Com sempre la natura fa el seu curs, aparentment aliena a les cabòries humanes.

Encara no havia comprés que cada objectiu aconseguit és també un somni destruït.

Reinhold Messner

Sempre Gabarrou

L'alpinista Patrick Gabarrou acaba d'obrir aquest darrer mes de setembre, als 57 anys, la seva sisena via a la cara nord de les Grans Jorasses. De dificultat MD l'ha dedicat al seu amic Hugues Aubarè, que va morir l'estiu al K2. Amb el mèrit afegit que obre aquesta via després d'un important accident en una cascada l'hivern de 2007.

És un rècord absolut. La història d'amor de Gabarrou amb les Jorasses probablement sigui única. Cap altre alpinista ha obert un nombre semblant de vies a cap de les grans parets dels Alps. Per sobre de tot és un aperturista. Amb el Michel Piola dels més important dels Alps dels darrers decennis. Si Piola s'ha dedicat a la roca Gabarrou a les vies de gel i alpinisme clàssic. Tenacitat, excel·lència, coratge i passió, les qualitats fonamentals d'un aperturista les aplega de manera aparentment natural.

Com a alpinista la seva trajectòria és excepcional. Com a persona resulta ser també extraordinari.

Felicitats!

Citació del diumenge

I anirem lluny, encadenats al pur

atzar dels horitzons, que mai no tanquen

amb pany i clau de l'estímul del paisatge.

Miquel Martí i Pol

Speed Riding

Dubtosos davant la nova temporada d'esquí? Teniu una mica de mandra per tornar als mateixos descensos de sempre? Doncs proveu el Speed Riding! Emocions fortes que no us decebran!



Qui s'anima a fer la primera a la nord del Pedra?

Seleccions

Amb amics així no ens calen enemics...

American Alpine Journal

La Biblia de l'alpinisme escrit, l'anuari de The American Alpine Journal d'enguany obre amb una portada de catalans. És una foto de l'ascensió del Jordi Corominas i l'Oriol Baró al Siula Grande, als Andes. I per dins, perdut en les 500 planes, hi surt algun altre català.

Bona noticia. Alpinistes de prestigi en una revista de prestigi. Potser no estem tant malament.

Novament sobre senders

Diumenge el matí el passem acompanyant a la gent de Camp Base en una agradable passejada per les terres a cavall de l'Anoia i el Penedès, repintant un vell PR. El dia és preciós, les fulles daurades encara acompanyen a la vinya, al fons llueix Montserrat, retallant-se net a l'horitzó.

I novament em torno a preguntar:

- Tots els senders que es van crear fa vint o trenta anys s'han de mantenir a l'actualitat? Un sender no és quelcom viu, que pot néixer i morir?

- Té sentit cap sender per una carretera sobre asfalt?

- Existeix cap estadística sobre ús de senders? No sé perquè, però em dóna la sensació que alguns senders no es recorren mai.

- Per què una administració pública inverteix diners en el repintat d'un sender sense solta ni volta? Ja em sembla bé que les administracions col·laborin al manteniment de senders, però no hauria de tenir una mica més de criteri?

- La Feec no hauria de tenir el coratge de donar de baixa aquells senders que ja no duen enlloc?


Mentre dinem sota unes oliveres, quan el sol s'amaga i el fred s'atansa, continuo donant-t'hi voltes.

La gelera indecisa

Canvi climàtic? Desaparició de les geleres? O simplement periodisme incompetent?

La gelera indecisa. Molt bo!

El futur (incert) d'algunes estacions d'esquí

Amb pocs dies de diferència dues noticies del món de la neu aparentment contradictòries però íntimament relacionades han saltat a la premsa.

La primera diu que el propietari de Boí-Taüll anuncia al Govern que està disposat a traspassar l'estació d'esquí. L’actual propietari, Luis Nozaleda, amo de la immobiliària Nozar i propietari del balneari de Panticosa i dels cellers Enate, està interessat en vendre-la. El complex està afectat per la crisi que fa uns mesos va afectar la immobiliària Colonial. Nozar va posar l'estació d'esquí com a garantia de devolució de part d'uns deutes per valor de 135,7 milions contrets a començaments d'aquest any amb Colonial i ha de retornar aquesta quantitat abans del 31 de gener del 2009. En qualsevol cas la seva obertura està assegurada per aquesta temporada.

La segona noticia diu que la Generalitat ofereix ajudes per connectar Boí-Taüll i Vallfosca. L'obertura de l’estació de Vall Fosca, prevista inicialment per al 2010, ha quedat en suspens després que l'empresa promotora, Martinsa-Fadesa, iniciés un concurs de creditors el passat mes de juliol. Em sorprèn molt que la Generalitat parli d’oferir ajudes per connectar Boí-Taüll i Vallfosca quan aquesta darrera està aturada i té un futur molt incert.

El problema de fons és el model de de desenvolupament territorial d'algunes valls pirinenques fonament en exclusiva en les estacions d’esquí. Un model que només funciona amb una especulació immobiliària potent i amb un fortíssim impacte sobre el medi. Ara bé, quan el sector immobiliari trontolla, tot el model s'enfonsa. No sembla que hi hagi alternatives a aquest model o si més no les Administracions no s’atreveixen a plantejar-les.

Com anirà la cosa? Ni idea, però no sembla aventurat pronosticar que l’estació de Vallfosca restarà aturada durant anys, si és que mai arriba a arrancar, i Boí-Taüll acabarà més aviat que tard a mans de les Administracions.

Un nou refugi al Pirineu

Estas cansat d'anar sempre als mateixos refugis i trobar-te amb les màrfegues brutes i humides? No vols compartir llitera amb el company que ronca tota la nit? Potser vols una mica més d'intimitat amb la parella? Però no vols renunciar a continuar dormint amb l'anorak de plomes? I guardar la cantimplora dins del sac perquè no es glaci?

Doncs has de provar aquest nou refugi. Bé, abans d'això en deien refugi i ara en diuen hotel. Però segur que no et decebrà, sobretot si portes als teus amics pijos que mai t'han volgut acompanyar. No oblidis de reservar. Ah, em sembla que no fan preu de federat.

Novament el llop

Vam dir que no ens sentíem especialistes en el llop, però vet aquí que si que hi ha entesos de debò en els llops. Després de un segle de la desaparició del llop a Catalunya i ara que tímidament torna a treure el nas per casa nostre, al Museu Darder de Banyoles, el propers dies 6,7 i 8 de novembre se celebrarà el Col.loqui de Tardor sota el títol Llops i humans a Catalunya. Del passat al present. Seran tres dies de xerrades per autèntics especialistes, conferències, taules rodones i exposicions. Una cita que cap llopaire no es pot perdre!

El túnel de Toses

Fa pocs dies va sortir una noticia a El Punt que deia que el Ministeri de Foment havia adjudicat la redacció del projecte del túnel de Toses, preveient-se l'inici de les obres el 2010 amb la variant de Ribes de Freser. La nova carretera entrarà en servei com a molt tard el 2012, quaranta-tres anys després que la Diputació de Girona, 55 ajuntaments i altres corporacions creessin l'empresa Prodygesa per promoure el túnel sota la collada.

El projecte constructiu es farà sobre la base de l'opció anomenada Baixa 60, un dels quatre traçats que va estudiar el Ministeri de Foment. Aquest té un total de 22 quilòmetres entre Ribes de Freser i Fontanals de Cerdanya, inclou el túnel de Toses, de 1.700 metres i el de la variant de Ribes, de 1.500 metres. El pressupost estimat és de 78,5 milions d'euros.

El traçat discorre per la part més baixa de la vall de Ribes i del Rigat, força paral·lel a la línia del tren Barcelona-Puigcerdà i, a la banda ceretana, ja havent passat el futur túnel de Toses, passa força paral·lel a les actuals carreteres que ressegueixen el riu, deixant a l'esquerra la via del tren. Foment ha atès les reivindicacions del territori que el traçat escollit fos el que discorre a cota més baixa.

De debò que ara va de debò?