Ecodiari

El passat dia 14 d’abril naixia un nou diari digital a la xarxa, Ecodiari. Impulsat per diversos col.lectius conservacionistes i ecologistes vol informar de les noticies i debats socials des d’una perspectiva lliure i transversal. En paraules del seu director, Xavier Borras, L'EcoDiari es reclama com a publicació independent del pensament ecologista per a la nova era solar, amb la voluntat de ser una eina d'informació, d’investigació i d’anàlisi de la realitat ecològica, principalment de la nació catalana, perquè, tot trabucant la famosa frase de Jacques Ellul, cal pensar localment i actuar globalment, i aquest és el sentit del nostre dir i fer”

Per anar seguint..

Revistes de muntanya: taula rodona

Al voltant de la festa de Sant Jordi la Secció Excursionista del Foment Martinenc, de Barcelona, i dins del programa de celebració del seu centenari, ha organitzat tres taules rodones sobre temes relacionats amb la cultura excursionista. La primera va ser sobre les revistes de muntanya, la segona sobre els butlletins d’entitats i la tercera sobre les guies excursionistes.

Assisteixo a la primera, monogràfica sobre les revistes de muntanya a casa nostra. A la taula els directors de les tres principals revistes. Jordi Martorell per Excursionisme de la UEC, Ferran Alexandri per Muntanya del CEC i Jaume Ferràndez per Vèrtex de la Feec. Cada director fa una senzilla exposició de la realitat de la seva revista, de les interioritats i del procés d’elaboració. Són revistes diferents, amb un grau de professionalització molt diferent i amb una empresa editora al darrera amb intencions també molt diferents. Tanmateix hi ha uns trets de fons que es repeteixen. Hi ha dificultat per trobar bons col·laboradors, a la gent li costa molt escriure, i encara més, escriure bé. La dependència o independència de la direcció i del consell de redacció envers les entitats mare exigeixen a cops una certa dosi de diplomàcia i entesa. El procés industrial d’elaboració d’una revista (redacció, maquetació, fotomecànica, impressió, distribució) té uns costos molt elevats, creixents, i de difícil repercussió. El finançament és limitat. Costa trobar un equilibri en els continguts, ja que hi ha molts articles de viatges i expedicions arreu del món i pocs de la geografia catalana. Ningú té clar com ha de ser o serà la convivència d’una revista en suport paper amb la web. Són mitjans complementaris o antagònics? Es planteja la possibilitat d’una revista comercial d’excursionisme en català, com Descobrir Catalunya, Sapiens o Nat. Sembla clar que seria difícil. Els lectors ja estan ben servits per aquestes capçaleres i la inversió financera per treure una nova publicació és molt elevada amb unes expectatives incertes. Es suggereix una possible col·laboració entre publicacions, però més enllà de la bona voluntat no es concreta res.

Un acte senzill i modest, fet des de la base d’una entitat petita de barri, però que permet constatar que en els darrers deu anys les revistes excursionistes han fet un tomb en positiu molt notable. Els reptes de futur són grans, les incerteses també, però cal continuar mirant endavant amb la major ambició i exigència possible.

Aquí una ressenya de la taula rodona sobre guies excursionistes.

Per les muntanyes de Prades

Què bé s’hi està! Com a llangardaixos prenem el sol en aquestes lloses rescalfades pel sol. Aquest abril estiueja i la calor convida a despullar-se i gaudir dels primers raigs de sol de la temporada a la pell. Som a la Mola d’Estat, a les muntanyes de Prades, un dia entre setmana. Dinem pausadament abocats a la vall del Brugent. La Farena al davant, una mica més enllà la Mussara, Montral, el Camp de Tarragona i el mar al fons. Nord enllà els Pirineus llueixen blanquissims, amb un tou de neu sorprenent al Port del Comte. Quin silenci, quina pau, quina immensitat!

De bon matí hem sortit des de Montblanc, després d’una passejada pels seus carrers ducals, encara mig adormits. Hem pujat al cap de la serra per la gran barrancada de La Vall. A l’Estret l’aigua corre abundosa, al mas de Ponet alguns arbres fruiters llueixen esponerosos. La vegetació està esplèndida. El verd tendre dels rebrots novells i el verd fosc dels arbres de fulla perenne es barregen en una composició cromàtica sedant. Malgrat la secada pels torrents baixa aigua, ben neta, i les fonts ragen. Un cop al capdamunt seguim per senderes i pistes entre pinedes, alzinars i alguna roureda fins a la Mola dels Quatre Termes (on cada cop hi ha més plaques!) i la balconada de la Mola d’Estat. La caminada per la immensitat d’aquesta massa forestal, té quelcom de grandiós. Per un moment penso en aquell personatge de Giono, que a la Provença anava plantant arbres per poder tenir un bosc. Aquí estaria feliç. I no puc oblidar a Prudenci Bertrana i els seus bells camins que no menen enlloc. Ara i aquí ho entenc millor.

De retorn passem pels Cogullons i el deliciós poblet de Rojals. Suats, rostits i cansats retornem fins Montblanc, intentant atrapar en aquesta horabaixa els matisos del verd tendrissim, l’estela de les orenetes al cel, el cant del rossinyol al voral. Volem endur-nos amb nosaltres la pau i grandesa d’aquestes muntanyes.

P.S. Un bon amic i expert coneixedor de la contrada m'indica que és més correcte parlar de Muntanyes de Prades que no pas de Serra de Prades, ja que es tracta d'un conjunt de serres, altiplans i valls que es dispersen per un bast territori, més que d'una serralada uniforme. Aquí queda dit.

P.S. Atenció amb el mapa de Piolet a escala 1:25.000 de Prades. Hi ha certes confusions d'algunes pistes i senderes. No és mala eina d'orientació, però en cas de dubte deixeu-vos guiar pel vostre instint.

Marcant senyals

Posa una mica més de pintura. Vigila amb el regalim. Al tanto que ha quedat massa curt. Aquest pinzell no llisca prou. La pintura s'està assecant. Agafa millor a la pedra o en un roc? Ho posem aquí o més enllà?
No, no és una classe de pintura. No, són alguns del comentaris de dissabte passat. Amb els companys de Cam Base vam anar a remarcar un PR al Penedès. Des de la Bleda fins Sant Marçal, passant per la Múria, sota l'esguard del Castellot, a Castellvi de la Marca. Terra de vinyes perfectament arranglerades, algunes oliveres esparses, de troncs nuosos. El dia radiant, un ventijol refrescant, la companyia grata i acollidora, els nens contents de jugar amb la pintura i els senyals. Una diada rodona i una modestissima i anònima aportació d'una colla de persones a la comunitat excursionista.

PS. No s'haurien de limitar els PR i GR per l'asfalt?

Muntanyes de neu

A la riba de la Mediterrania la primavera avança sensual i delitosa. Al Pirineu, severa i freda. Les precipitacions dels darrers 5 dies han deixat importants gruixos de neu als cims del Pirineu. Les xifres de neu acumulada fins a data d'avui segons el Servei Meteorològic de Catalunya són les següents: Boí (2.540 m) 277 cm, Certascan (2.400 m) 231 cm, Port de la Bonaigua (2.266 m) 225 cm, Lac Redon (2.236 m) 207 cm, Sasseuba (2.226 m) 109 cm, Cadí Nord (2.149 m) a Prat d'Aguiló 96 cm, Port del Comte (2.300 m) 60 cm, Ulldeter (2.367 m) 31 cm, Malniu (2.310 m) 23 cm, Núria (1.971 m) 16 cm de neu.

Ara cal esperar uns dies, que purguin els pendents i baixin les allaus, però la temporada no s'ha acabat. Al Pirineu encara resten uns quants dies per fer esqui de muntanya.

Algunes fotos per somiar al Pallars

Més fotos de somni a la vall d'Aure

Sant Jordi 2008

Seguint la tradició d'altres anys, goso recomanar alguns llibres de muntanya per aquest Sant Jordi.

Cels de safir. Edu Sallent. Cossetània edicions. Narrativa. Catorze relats sobre ascensions catalanes a l'Himalaia amb un estil intimista, sensible i molt humà.

Josep Milà, l'amor a la muntanya neix fins i tot en temps de guerra. Francesc Roma. Cossetània. Biografia. Breu esboç biogràfic d'una pagès penedesenc que en la dura etapa del franquisme no va renunciar al seu catalanisme.

La cumbre de los dioses. Yumemakura Baku - Jiro Taniguch. Ponent Mon. Manga de muntanya.

Llibre de la muntanya. Josep Romeu. Generalitat de Catalunya. Antologia. Reedició en facsímil d'un deliciós llibret que recull en una antologia alguns dels millors textos en prosa o poesia sobre la muntanya catalana.

Travesías pirenaicas. Jordi Longas. Desnivel. Guia. Recull de 20 propostes de travesses pels Pirineus, més enllà de les rutes organitzades i que permeten submergir-se en les muntanyes pirinenques.

Les ascensions de Verdaguer al Pirineu. Cossetània. Bernat Gasull i Roig. Guia. Recull de bona part de les excursions de mossèn Cinto pel Pirineu i que més enllà de la ruta permet endinsar-se en la biografia excursionista del gran poeta.

Muntanyes de Canejan. Val de Toran. Montserrat Timoneda i Jaume Llanes. Cossetània. Guia. Itineraris excursionistes per unes valls i muntanyes de l'Aran enormement desconegudes que per a molts serà tot un descobriment.

La muntanya solar. Bonaventrua Adellach Baró i Jaume Riba Sabaté. Autoedició. Singularissim llibre sobre el sol, el pic d'Arcalís i antics camins pirinencs. Del tot inclassificable.

Histoire d'un coeur. Henry Russell. L'esperada reedició del llibre més maleït i mític de la història del pirineisme. Només per a russellians abrandats.

I vosaltres, que recomanaríeu?

Allau a Gavarnia

Ahir diumenge 20 d'abril, a mitja tarda, una gran allau va tallar completament l'accés a Gavarnia des de Gèdre. Després des dels vessants del Pimené una llengua de més de 50 metres de llargada i 15 metres de gruix va envair la carretera, sense provocar cap víctima. Des de llavors s'ha treballat per restablir el pas i s'espera que per demà dimarts ja sigui possible reobrir la comunicació.

Tal com diu una vella dita “l'hivern que no ha caigut, caurà”.

Citació del diumenge

Foto: Claude Mansiot, pic de Dormillouse

En el silenci i la solitut només s’escolta allò que és essencial

Camille Belguise

Al vent de les aigües

A començament del 2007, parlàvem aquí del projecte Via Rubricatus que l'artista Jordi Rocosa ha anat fent al llarg del riu Llobregat. És una proposta molt peculiar, discutible i discutida, però innegablement innovadora.

Ahir en Joan Solà en va parlar a la seva columna setmanal a l'Avui. Va poder contemplar una "performance" al Cavall Bernat i ho explica amb molta gràcia.

Aquí el seu text:
Si no heu vist mai un noi o una noia penjats en una paret vertical no sabeu la meitat de l'emoció que es pot experimentar a muntanya. Ho teniu ben fàcil: pugeu a Montserrat qualsevol diumenge, enfileu el camí­ de Sant Joan a Sant Jeroni i deixeu vagar la vista. O bé preneu des de Santa Cecilia el camí­ que puja per la canal Plana (vigilant de no perdre el viarany, llevat que tingueu al davant una deessa que us obre camí­ per alguna xemeneia impossible), i anireu contemplant des de diferents punts de la banda nord l'imponent "Cavall Bernat" (i no caldrà pas que us expliquin que "cavall" és l'eufemisme de "carall"):un cop a dalt, gireu a mà dreta i tresqueu fins al caire mateix de l'ermita de Sant Antoni, on el "cavall" se us dreçarà majestuós, perillós, voltat de timbes; i veureu tot d'aranyes humanes arrapades de manera increïble en aquell cilindre impertèrrit coronat amb una Moreneta. Aquesta Moreneta substitueix la que fa anys i panys algú va "robar", us diu un escalador que espera torn, amb mitja rialleta que haureu de saber interpretar. "Bernat" sembla que vol dir 'voltat de timba': seria una deformació o simplificació de "baranat", encara que potser no hi és aliè el nom "Bernat", que en el món folklòric i imaginatiu tenia un valor genèric de cosa o persona. Aquí­ realment hi escauria de manera paradigmàtica així de "baranat", però no ho veig
clar en altres casos de cavalls o penyals Bernat.

Si haguéssiu pujat aquí­ dalt el proppassat 6 d'abril, hi hauríeu ensopegat els escaladors Pau Rofes, Ivan Arjona i Manuel Sanmartí que hissaven fins dalt un girell (una mena de vela giratòria semicircular) de dimensions considerables, muntat en un marc de ferro: un cop instal.lat a dalt, damunt la Moreneta, i fet el ví­deo del cas, el van tornar a desmuntar i avall de nou. L'acció es titulava "Moreneta al Vent de les Aigües" i era una de les moltes accions que durant dues anyades s'han fet de punta a punta del Llobregat, en homenatge a un riu beneficiós, laboriós i fins artista, com es palesa amb la meravellosa escultura que és tota aquesta muntanya i especí­ficament aquest penyal singular. El conjunt
d'intervencions es titula "Via Rubricatus" i és un projecte de l'artista Jordi Rocosa, subvencionat per la Diputació de Barcelona. El dia 27, si us pica la curiositat, actuaran al Pont del Diable de Martorell, cap a les dotze.

Com que aquesta gent foguejada em cauen bé, mentre feien els preparatius de l'ascensió i ens explicaven el guió, jo els vaig explicar això de "Via Rubricatus", que no ho tenien clar. De fet, trobo el tí­tol estrany: si de cas, hauria de ser "Via Rubricata", amb l'adjectiu concordat amb el nom. "Rubricatus" és el nom llatí­ del nostre riu i vol dir 'rogenc', pel color terrós de les seves aigües.
A causa de les dues erres (r-r), la primera es va dissimilar en l-("Lubricatus"), que en català va donar ll- ("Llobregat"). És de la mateixa famí­lia de paraules que "rúbrica" (que es feia amb tinta vermella) i "rubor", "ruboritzar-se" 'envermellir'.

Josep Ribas II

Els Pirineus no es poden tancar en una bombolla. Per això està en contra dels ecologistes que no permeten tocar res. Sense vida la muntanya és morta. Els Pirineus no poden ser una reserva. Assenyala que els Pirineus tenen un gran dèficit d'imatge, si més no a França, i que no tenen prestigi social.

No existeix un únic Pirineu. El Pirineu és un microcosmos, un mosaic, un patchwork. Són molts pobles, llengües diferents, costums, tradicions, però una arrel tel·lúrica comuna. Per això no li agrada parlar del Pirineu, sinó dels Pirineus, sempre en plural.
.
Per a ell, més important que cap muntanya o ascensió, són les persones. Sempre que ha anat a la muntanya el que l'ha apassionat, més enllà dels cims i excursions, són els retrobaments amb les gents de les valls, amb els pastors, amb els pagesos. Això és el més important. Tota la resta és secundari. Li agrada la gent anònima pirinenca. D'ells diu que ho aprés tot, més que dels llibres. Li han trames la cultura milenaria pirinenca. Per això cal caminar i fer randonnes, perquè és a peu com es pot connectar amb la gent. Amb cotxe o amb preses no es pot parlar amb la gent.

El Canigó és la muntanya de la seva vida. Hi ha pujat més de 75 cops. El Canigó té tretze valls i s'hi pot pujar des de moltissims llocs. Existeix un Canigó turístic, però també un altre secret i desconegut. A més a més el més important són les gents de les seves valls, la vida i la història. El Canigó està al centre de tres pols: Tolosa, Montpeller i Barcelona. Hi ha va pujar per primer cop l'any 1961 amb el seu cosí Géorges Veron per Corsavy. I el darrer amb els germans Ravier, abans de la crisi cardíaca que ha patit.

El català a la Catalunya nord ha reculat. Ara es torna a ensenyar a les escoles, però li fa por que sigui un folklorisme, com la bandera. El català s'ha de parlar a casa i al carrer, sinó estarà mort.

A la Catalunya nord no hi ha massa afició per la muntanya. Es fan randonnes, però entre companys i petits grups.

Al final ens obra la porta del seu cabinet, el seu estudi de treball. No té ni ordinador ni màquina d'escriure. Escriu tot a mà, amb ploma i tinta. Té perfectament endreçats els originals dels seus llibres (prop d'una vintena) i dels seus articles publicats a La Depeche (més de 500). Té tres llibres inèdits. Ens ensenyà el darrer. Dibuixa, sempre ha dibuixat, ho prefereix sobre la fotografia.

A la seva biblioteca, al costat de tots els llibres clàssics del pirineisme, ens criden l'atenció les obres completes de Ramuz i Camus. Ramuz, més de 20 volums, és el seu escriptor de capçalera. Un mestre. No passa una setmana sense llegir-ne alguna plana. El seu millor llibre es Derborance, no La gran por. Va conéixer a Camus a la guerra d'Algeria. El va impressionar. Camus ha traduït admirablement el Cant Espiritual de Maragall al francès sense gairebé conèixer el català.

Tanquem la porta d'aquest santuari. No podem marxar encara. La seva dona ens ha preparat una mica de berenar. Vaja berenar! 4 plats, amb safata de formatges i pastis de maduixes de postres. Gràcies Mirelle.

Allí continua la conversa. Les anècdotes són infinites. Ens explica com va llançar una campanya contra la urbanització de Gavarnie quan uns projectes faraònics de caire turístics l'haguessin desfigurat i com li va valdre ser nomenat fill il·lustre del municipi. Allí han estiuejat quasi trenta anys al mític Hotel de Voyagueurs, i quan aquest es va cremar, van plorar. També s'estenen sobre Georges Vèron, cosí per part de la seva dona. Era un home que sempre corria, anava amb el rellotge a la ma, millorant horaris. Aviat van deixar de sortir plegats, ja que ell era contemplatiu i Vèron un esportista. Va recórrer tot el Pirineu i el va ressenyar, però per Ribas Vèron mai va conèixer els Pirineus. Afirma que la idea de la cèlebre Alta Ruta Pirinenca, que ara celebrarà 40 anys, va ser seva, encara que fou Vèron qui la dugué a terme i la va popularitzar. Ens explica amb emoció el suïcidi de Vèron. No va voler acceptar la vellesa.

Fa pocs anys va pujar al Canigó amb els germans Ravier. Baixant per la xemeneia el Pierre es va voler enfilar a la clàssica Agulla de la Xemeneia. Dalt de tot hi va trobar un vell pitó de ferro que ens ensenya. Després de fer moltes recerques creu que el va posar allí el cèlebre guia Armand Charlet. Segueix amb una aferrissada afirmació dels seus principis republicans, la seva intolerància amb la discriminació envers els estrangers (ell va patir discriminació per ser fill de catalans i no ho pot acceptar) i uns divertits comentaris sobre la dona del president de la república. La conversa s'allarga, però a les deu del vespre ens alcem. Hem de tornar a casa. No s'acabaria mai la conversa. Gràcies.

Josep Ribas, memòria del pirineisme.