Nits difícils

Què els ha passat a les meves amigues muntanyes? Només Déu ho pot saber. Faig examen de consciència. Potser les he tingut oblidades? Els he faltat al respecte? He oblidat ser-hi present les festes de precepte? N'he parlat malament als amics? He anteposat qualsevol altre bé o criatura de la terra al davant seu? Categoricament no. I així i tot la nostra relació ha canviat profundament.

...

Ara, en canvi, torno a pujar a la meva vall i, tot d'una, com tants anys enrere, en el mateix punt de sempre, allà dalt hi apareixen, com miratges, els cims dels campanars i dels minarets, i una mica més enllà s'obre la majestuositat de les grans muntanyes. Però és com si ja no em veiessin, com si no existís. Ja no em conviden. Ja no em criden amb aquella veu silenciosa que m'arribava a les entranyes. S'estan allà, immòbils, fredes, taciturnes, tancades en una suprema indiferència. Què ha passat? Per què m'he convertit en un estrany? Quin mal els he fet? O potser tot és cosa meva, per què l'amor s'ha apagat?

Dino Buzzati. Les nits difícils.

Déu i la bola

Ja tenia la feina feta però li'n va venir una de darrere. Tant o més que les muntanyes, a Déu callat li plauen les valls rescloses, termenejades per muntanyes que no acaben de ser feréstegues. Així, d'un sol traç va fer el Cadí, amb el clot de la mà i sense gaire més feina li va sortir el Costafreda, guarnint-lo de pi negre i d'avets, com la molsa d'un pessebre, va crear la serra del Verd, altre cop amb el clot de la mà, però fent-li l'esgarrapada de la paret del Ferrús va fer l'Ensija i es va quedar parat. Tot el món callava mentre ell estava endevinant que en els segles dels segles algun dia foren vestides catedrals. I ves que se li va acudir fer la seva. Mirantt-s'hi com mai no ho havia fet, amb dos pollegons com torres i una tartera per enforcadura va fer la seva obra mestra.

I fou el Pedraforca.

Josep Maria Ballarín.

Aquí el text complet

Midi d'Ossau

La temporada d'esquí de muntanya continua. Ara arriba el temps de fer alguns descensos especials. Hi ha encara molta neu, és estable i transformada, i per qui tingui coratge és el temps de canals, corredors i parets. L'amic Sylvio acaba de fer el descens integral del Midi d'Ossau per la via normal. Felicitats!

Citació del diumenge

Sol enmig de la boira, amb quilòmetres de neu al meu voltant, amb abismes sota els peus, i els trons i la calamarsa damunt del cap, sentia que el meu cos s'estremia; però l'ànima s'engrandeix i s'eleva, sentint-se més forta que la tempesta i l'electricitat... L'home és més poderós que la natura.

Henry Russell

Objectiu infinit

Dijous de la setmana passada assisteixo a la inauguració al CEC d’una exposició de fotografies d’Ignasi Canals. Tinc una especial vinculació sentimental amb aquest fotògraf, ja que estic rendidament enamorat d’una cèlebre fotografia. Fa anys vaig encarregar una còpia de la foto que tinc enganxada sobre la taula de treball, i la mateixa imatge havia de ser la capçalera d’una web de muntanya que mai no ha vist la llum. És un clixé pres al Montsaliente, amb 3 excursionistes dalt d’un bloc, mirant a l’infinit, mentre al fons es retallen muntanyes, carenes, crestes, entre núvols. Sempre m’ha admirat l’enquadrament, l’airositat i la profunditat de la imatge i he pensat que s’adeia amb una certa filosofia de muntanya que compartim.

Resto sorprès per la gentada que s’aplega a la sala d’actes del Cec, on no hi cap ni una agulla. Presentació brillant per part de Josep Maria Cuenca del personatge, de la seva obra, trajectòria i importància. En retinc tres aspectes que em semblen especialment destacables.

1-. Qualitat tècnica: no dubta a comparar Canals amb noms de gran prestigi, com Vittorio Sella. Déu n’hi do!

2-. Acte de justícia. Canals era membre de la colla de l’Estasen. Estasen fou el gran líder del muntanyisme català del primer terç del segle XX. Tingué una personalitat carismàtica, però també es cert que la seva carrera no haguera estat possible sense el concurs dels seus companys. Estasen és el nom que ha passat a la història i els companys no. Per això és de justicia començar a recuperar i prestigiar noms de la seva colla. Canals, Puntas, Herzog, Guilera...

3-. La importància dels fotògrafs es cabdal en la fixació d’un imaginari muntanyenc. Canals, Soler i Santaló i altres noms tingueren una importància més gran del que es pensa en l’apropament de la muntanya a un públic ciutadà i en determinar una mirada sobre el medi que ha condicionat molts comportaments i accions.

Seguidament s’inaugura l’exposició, on es reprodueixen algunes fotografies de Canals. Resto admirat davant algunes panoràmiques que desconeixia, especialment dels Alps. Extraordinàries. I també sobre altres imatges menors, però igualment notables. Una plàstica imatge de l’Estany Negre amb els Besiberris de fons, que sembla un quadre o un clixé del Duomo de Milà gairebé perfecte.

S’ha fet un llibre catàleg amb motiu de l’exposició que val la pena. Recull la biografia de Canals, la seva trajectòria, personal i muntanyenca. És un treball de recerca rigurós i acurat, que treu a la llum molta informació nova per primer cop i que distingeix al seu autor, Josep Maria Cuenca, i que també reprodueix els clixés escollits, que cal mirar detingudament.

Si teniu afició a la fotografia i podeu mireu de visitar l’exposició. No us decebrà.

Objectiu Infinit. Ignasi Canals i Tarrats. Josep Maria Cuenca – Ramon Barnadas. CEC. 105 p. Barcelona, 2009.

Volem la Calma asfaltada

Quan van començar a arranjar la pista que puja al Tagamanent des del Congost hi vaig posar un bri d’esperança. Quan es va encimentar em vaig dir, ara si. I quan finalment es va arranjar la pista fins a coll Formic vaig pensar que era el primer pas per deixar les coses com Déu mana. Però no, com sempre en aquest país, ens hem quedat a mitges.

Per quina raó no s’asfalta d’una punyetera vegada aquesta pista i es converteix en una via ràpida.? Ara tot és pols, sots i basals i no hi ha manera d’agafar velocitat. I a més a més cada dos per tres et troben amb gent caminant i has d'afluixar. Pobres motos, pobres quads, pobres 4x4, s’embruten i destrossen els amortidors. Que hem fet per no merèixer-se un bon asfalt? Aquí s’hauria de fer una carretera com Déu mana, per anar ràpid. Potser no cal que sigui una autovia, però al menys puguem arribar als 100 per hora.

I no dic res sobre les possibilitats que tindria el Pla de la Calma fer a fer un parell de camps de golf i algunes urbanitzacions. No dic res perquè els ecologistes que ho enreden tot se’m tirarien al damunt.

Però una simple carretera, quin problema hi ha? Segur que és culpa d’aquests polítics que posen biòlegs com a directors d’un Parc Natural. Quan entendran que en determinats càrrecs de responsabilitat cal posar-hi gent preparada, no gent que es dedica a estudiar ocells i mirar floretes. Estic segur que si hagueren nomenat director a un arquitecte o un enginyer de camins ja estaria tot resolt.

Perque aquí ha d’haver una carretera amb tots els ets i uts. Res de mitges tintes, d’un quiero i no puedo. Ciment, asfalt, i si convé túnels i ponts. És molt bonic això de la Calma, però són encanteris del passat. Diuen que quatre excursionistes s’han queixat. Que es fotin aquests penjats! Que se’n vagin a empipar a un altre lloc! Aquí necessitem infraestructures modernes i ràpides si volem ser competitius.

Ja ho tinc, muntaré un grup al Facebook: Volem la Calma asfaltada ja!

Citació del diumenge

Les altes muntanyes són el refugi sagrat de la saviesa, inclús de la santedat... Es allí que es veu allò que hi ha de més bell, de més celeste i de més infinit sobre la terra. La pau és més duradora i més preciosa que la felicitat.

Henry Russell

Comiat d'un president

Ahir una cinquantena de persones ens vam aplegar en un restaurant de Barcelona per fer un sopar de comiat i homenatge a l'Anton Fontdevila, el darrer president de la FEEC que dilluns plegarà quan la Junta Electoral faci oficials els resultats de les darreres eleccions.

L'Anton Fontdevila ha estat un president important per la FEEC. Per una banda ha continuat amb encert el canvi de rumb que es va iniciar amb la presidència del Bernat Clarella ara fa 12 anys. I qui millor ho va resumir va ser el mateix Bernat Clarella ahir al vespre. En aquell moment hi havia poc més de 9.000 federats i ara s'està apunt d'assolir els 30.000.

Però més enllà de les xifres, importants, ha estat el canvi de mentalitat el més destacable. Des de la primera junta del Bernat Clarella es va veure que les estructures excursionistes necessitaven un aggiornamento i es va treballar decididament per modernitzar-les i actualitzar-les. La FEEC ha assumit amb pragmatisme que l'excursionisme avui en dia és una cosa molt diferent al que ens diu la història, perquè la societat ha evolucionat.

Ara els esports de muntanya tenen dos nous vessants claus que s'afegeixen als de tota la vida: la competició, a tots nivells (popular i alta competició) i la pràctica esportiva. La FEEC ha fet una aposta pel realisme i ha mirat d'adaptar-se a les noves demandes i realitats socials.

Perquè des de fa massa temps hi ha una falsa dicotomia. Es diu, la FEEC ha de ser una federació d'entitats o bé de federats? Això és un tòpic que no du enlloc.

Catalunya, per raons històriques i socials, fa més d'un segle que va optar per un model de centres excursionistes i entitats capil·lar. És a dir, enlloc de tenir poques entitats i fortes, en té moltes (ara més de 350) i escampades per tot el territori.

Tantes entitats petites no poden assumir determinats projectes per feblesa i per manca de recursos. Per això és imprescindible que existeixi un òrgan potent, la Federació, que actuï com a lobby envers les administracions públiques i el món econòmic i jugui el peper de donar servei, suport i tota la col·laboració possible a les entitats. Però alhora també als federats. Els federats volen serveis i prestacions i n'hi ha molts que no els podran donar mai una entitat, però si una federació. Aquest ha de ser l'eix de futur de la FEEC.

El debat no és entre una federació d'entitats o federats, sinó en fer federació d'entitats i federats plegats. La FEEC neix de les entitats i està sotmesa a elles, però la FEEC i les entitats només es deuen als muntanyencs, siguin socis o federats. La FEEC i les entitats treballen pels mateixos objectius, cadascuna en el seu nivell de competències, i l'eix de la seva relació ha de ser la col·laboració i entesa.

Però més enllà d'aquestes teories ahir va quedar clar els sentiments d'estima de molta gent per l'Anton Fontdevila. Els que el coneixen li atorguen un caràcter charmant, intel·ligent i lleial, i crec que durant aquests anys ha deixat una petja d'apreci i respecte per on ha passat.

Lluny de distincions oficials que ja arribaran quan toqui, ahir simplement una colla de persones li van voler agrair a l'Anton Fontdevila la seva tasca i testimoniar-li la seva amistat i estimació. La millor distinció que es mereix una persona.

Sobre el sentit de l'aventura

Seguint els sempre savis consells del barman del cafè més famós d'Ocata arribo a Georg Simmel, un socioleg i filòsof avui mig oblidat. Hem discutit amb el patró del cafè sobre el sentit de l’aventura, el repte de d’incertesa i el desig humà de deixar enrere la seguretat i endinsar-se en móns de riscs i perills. Llegeix a Simmel, llegeix-lo, és qui millor ho ha pensat, em diu. I obedient amb els mestres ho faig, aturant-me en el seu assagi L’aventura dins d’un llibre especialment lluminós. El deixo parlar, ja que les meves maldestres paraules potser el trairien:

…una aventura: una part de la nostra existència, que es vincula directament cap al davant i cap enrere ... i que discorre al marge de la continuïtat , que és, en general, pròpia de la vida.

...l’aventura té principi i final ... és independent de l’abans i el després...és com una illa a la vida...

... hi ha una vinculació profunda de l’aventurer amb l’artista i potser també inclinació de l’artista cap a l’aventura.

...l’aventurer és l’exemple més ferm de l’home ahistòric, de la criatura del present. Per una banda no es troba determinat per cap passat i per una altra el futur no existeix per a ell.

...el que caracteritza el concepte de l’aventura i el distingeix de tots els fragments de la vida és el fet que quelcom aïllat i accidental pot respondre a una necessitat i tenir un sentit.

...per això hi ha un parentiu entre l’aventurer i el jugador.

...si el jugador pensa que en l’atzar hi ha un sentit, l’aventurer potser també ho pensa.

...l’atzar aporta un sentiment central de vida que s’estén mitjançant l’excentricitat de l’aventura.

...l’aventura és una vivència de tonalitat incomparable.

...a l’aventura ens trobem més desemparats

...el filòsof és l’aventurer de l’esperit.

...l’aventura és una forma de vida que pot realitzar-se en una gran varietat de continguts vitals.

...l’aventura constitueix una forma d’experimentar

...el que fa d’una simple vivència una aventura és una altra cosa: la radicalitat que se sent com tensió de la vida mateixa, com exponent del procés vital.

I tantes idees i sugerències per pensar. L’aventura de la muntanya i l’aventura de la vida, el nostre gran repte.

Sobre l’aventura. Ensayos filosóficos. Georg Simmel. Ed.Península 1988.

Excursionisme 2.0

www.diaridebarcelona.cat

Excursionisme 2.0 en un mitjà 2.0

Què en penseu?